Adam Majó

El 12 de setembre de 1990, quatre setmanes abans de formalitzar-se la incorporació dels  lands de l’est d’Alemanya a la República Federal, es va signar a Moscou el tractat conegut com a 2 més 4. En aquesta acord, França, el Regne Unit, la Unió Soviètica i els Estats Units posaven fi formalment a l’ocupació iniciada l’any 1945 i retornaven la sobirania als ciutadans alemanys. Dit d’una altra manera, malgrat tots els canvis polítics succeïts a les dues Alemanyes durant aquelles quatre dècades i malgrat la consolidació dels dos estats, la sobirania de iure no era en mans del poble alemany sinó dels que vencedors de la guerra. Per això va caldre un acte formal i solemne que posés fi a aquesta ocupació i reconegués la sobirania (la indepèndència…) d’alemanya. El què ja ningú es va atrevir a tocar foren les fronteres exteriors de els dues alemanyes, modificades també l’any 45, però aquesta és una altra història.

Dic això, perquè a vegades em pregunto si encara té sentit aquella cantar allò de  “no volem ser un país ocupat” o exigir, com fèiem els independentistes de fa 15 o 20 anys, que marxin les forces d’ocupació. És una dada indiscutible que els Països Catalans han estat ocupats per tropes espanyoles, castellanes i franceses en diverses ocasions al llarg de la història i que la darrera fou l’any 1939 quan l’exèrcit franquista ocupà definitivament el territori, no per expulsar-ne el feixisme, com a alemanya, sinó ben al contrari, per imposar-lo. També és sabut que és precisament d’aquest exèrcit d’on provenen directament les actuals forces armades espanyoles, sense que hi hagi hagut mai un trencament de la continuïtat jurídica a tots els efectes. Per tant, des d’aquest punt de vista, sembla raonable concloure que la ocupació militar no ha arribat encara a la seva fi. Però no és només una qüestió de reparació històrica, la ocupació té, també, una dimensió política. Així, l’exèrcit espanyol deu obediència a una figura política que mai ha passat per les urnes i segueix tenint entre els seves atribucions legals salvaguardar la unitat territorial del regne al marge de decisions populars democràtiques. Evidentment que els exèrcits, l’estat i la societat  han canviat molt al llarg d’aquests 76 anys i que la presència dels militars en la nostra vida quotidiana s’ha diluït fins a fer-se gairebé imperceptible, però també és cert que es manté intacte el pòsit de por i rebuig que generen les institucions militars al nostre país. Per això no és cap casualitat que hi hagi tants pocs soldats, oficials o guàrdies civils catalans, que el  nombre d’objectors de consciència fos molt més elevat aquí que a la resta de l’estat o que de tant en tant algun alt oficial es pronuncïi en to amenaçador contra la possibilitat de la Independència.

No ens agrada parlar-ne gaire, dels militars, però sabem que els tenim en contra. El què no sabem és fins on estaran disposats a arribar quan siguem al dia D i a l’hora H, després del 27 de setembre. Per si de cas ens convé acumular forces, tantes com puguem, i d’això van, també, les eleccions d’aquest diumenge.