Adam Majó

Parlem de Procés perquè entenem que el pas entre l’actual statu quo i la independència és un camí més que un estat i té, per tant, un inici i un final. El final està encara per concretar (aquí hi ha la gràcia) però tots els que hi som, empenyent el procés, estem d’acord que ha de incloure una constitució pròpia i un cadira a l’assemblea general de les Nacions Unides. L’inici tampoc l’ha establert ningú de forma incontestable –ja ho faran els historiadors d’aquí uns anys- però segurament ens posarem d’acord si el fixem en aquella manifestació del 10 de juliol del 2010 en la qual se’ns convocava a defensar el dret a decidir, conculcat una vegada més amb la sentència de l’Estaut, i on tothom o gairebé tothom va acabar cridant a favor de la independència. Aquell fou, sembla, el punt d’inflexió esperem que definitiu.

D’això, convé recordar-ho, el proper 27 de setembre farà més de cinc anys, i cinc anys són molt de temps. Pensem, per exemple, que entre la caiguda del mur de Berlin i la unificació alemanya va passar només un any, que entre la mort de Franco i l’aprovació de la Constitució Espanyola en van passar tres, que la primera guerra mundial no va arribar als quatre anys o que la segona en va durar cinc i mig. En aquest temps no tant sols no hem aconseguit modificar n’hi una coma el marc juridico-polític sinó que tampoc hem pogut exercir amb totes les conseqüències allò que tant consens genera, el dret a decidir. Anem molt lents, massa, i això és així perquè a algú li interessa que sigui així. Interessa que el procés es dilati en el temps a qui va trigar dos anys a convocar la consulta que portava al programa electoral i a qui podent convocar eleccions referendàries a principi del 2015, ha decidit deixar passar 9 mesos més.

CiU i el President Mas practiquen el què alguns anomenen dilacionsime amb una voluntat doble, o triple, primer per donar encara més temps als partidaris d’un nou pacte amb l’Estat (en Duran, però no només ell) per mirar d’arrencar una contra-oferta de Madrid que eviti la independència, segon per mirar de refer el partit després de trenta anys d’autonomisme i de la clatellada del cas Pujol, i tercer, lligat amb això, per intentar assegurar el lideratge i el control d’aquest procés en cas que no hi hagi tercera via. I és que la creació d’un nou Estat comporta la presa de decisions importants que dependran de la correlació de forces amb les què arribem al final del procés: Ens quedem a la UE? I a la OTAN? Per què tindrem exèrcit, oi? O no. I amb el vaticà, mantenim els termes del concordat? I què hi ha de posar a la Constitució? Quins drets cal protegir-hi? I com? I a qui donem la nova nacionalitat? Amb quins criteris? Quina consideració han de tenir els catalans de les Illes o el País valencià? etc…

Són dues partides en una. Una guerra amb dos fronts, l’intern i l’extern, i el què en un cas són aliats poden ser adversaris en l’altre. Hi ha gent i sectors polítics a qui aquesta complexitat incomode i atabala. A d’altres, en canvi, ens incentiva i estimula.