Adam Majó

Al llarg de 500 anys la Companyia de Jesús ha tingut una missió molt concreta dins la complexa estructura de l’església catòlica. Ells eren i són els encarregats de defensar-ne la frontera, d’acudir allà on la fe retrocedia davant l’empenta d’altres propostes o idees, ja fossin el protestantisme, la ciència moderna, el marxisme o les noves espiritualitats. Els jesuïtes s’hi presentaven per intentar demostrar amb paraules i fets que el catolicisme és compatible amb el reformisme religiós, amb l’educació científica, amb la lluita per la justícia social o amb l’autoconeixament místic. A un altre nivell i salvant les evidents distàncies, això mateix és el què ha fet la CUP aquests darrers anys. La seva tasca ha estat mirar de demostrar que independència i esquerra no són conceptes antitètics,  com alguns pretenen, sinó perfectament compatibles i complementaris. La CUP treballa a la frontera, allà on l’independentisme es troba amb la voluntat de transformació social, allà on coincideix el patriotisme amb sensibilitat d’esquerres i l’esquerra que recela del nacionalisme d’estat. I treballar a la frontera, a la cruïlla, no sempre és senzill, però segur que és necessari, sobretot si el què volem és créixer per guanyar. És una feina d’anada i de tornada, per dotar de contingut transformador la República que ja s’apropa i per reforçar amb gent d’esquerres la majoria independentista. El missatge i la pràctica de les candidatures d’Unitat Popular i d’això que anomenem esquerra independentista serveix, o vol servir, per convèncer a molts independentistes que seria una badada deixar passar aquesta magnífica oportunitat sense posar remei a molts dels problemes col·lectius que tenim hores d’ara plantejats. I vol servir, alhora, per convèncer a  molta altra gent d’aquest país, implicats en lluites i conflictes diversos però menys amoïnats per allò que diu el seu carnet d’identitat, que la Independència potser no obrirà les portes del paradís però de ben segur que serà, que és!, una grandíssima ocasió per deslliurar-nos d’una pila de sangoneres que ens fan la vida molt menys agradable.

Per això seria un error que la CUP formés part d’una llista transversal, de contingut ideològic difús i encapçalada per l’actual president de la Generalitat o per algú del seu mateix perfil polític. El mateix camí cap a la independència dibuixa i dibuixarà el model de país que en resultarà i a ningú se li pot demanar que renuncïi a influir-hi directament. Però és que, a més, una llista única sense referents ideològics clars restaria vots per la independència perquè deixaria a molts votants d’esquerres, entusiastes de les sandàlies de combat, abocats a propostes més o menys esquerranes i més o menys honestes però cuinades a corre cuita i a 500 quilòmetres d’aquí. Una altra cosa és que les diferents candidatures partidàries de la declaració d’independència signin un acord programàtic perquè aquesta es faci efectiva immediatament després de les eleccions, i que aquesta signatura es faci amb la més gran de les solemnitats i la màxima repercussió mediàtica. Aquí sí que ens posarem d’acord.