Adam Majó

Xuts a pals

30 de setembre de 2014
0 comentaris

Visionaris (un món sense països)

 

Tot va començat el nadal de 2014, quan el president del govern espanyol i el líder de l’oposició van aparèixer junts a la televisió per parlar de la imminent declaració d’independència de Catalunya. El discurs, més enllà de la retòrica constitucionalista habitual, va fer un gir progressiu cap a l’universalisme per repetir, un cop més, allò de que el signe de la modernitat és fer desaparèixer de fronteres i no crear-ne de noves. Aquest cop, però, aquesta afirmació no era gratuïta i anava acompanyada d’un anunci tan coherent com sorprenent. Els dos líders  van comunicar a la ciutadania i al món que feia una setmana el Regne d’Espanya havia sol.licitat formalment la seva incorporació a la República Francesa (RF) i que aquell mateix matí l’Elisi havia comunicat que acceptava l’oferiment.  L’ampliació de la RF es faria efectiva el dia 1 de gener del 2015, moment en que s’inciaria un període d’adaptació que no comptaven que s’allargués més d’un any i mig. Els Pirineus, van afirmar mirant fixament a la càmera,  ja no serien mai mes frontera. L’anunci, lògicament, va obrir informatius arreu del món commocionant la opinió pública planetària. Encara més insòlita, però, fou la reacció en cadena que es produí a continuació: Portugal va sol·licitar la integració al Regne Unit, Holanda a Alemanya i Alemanya a Austria, Ucraïna a Polònia, Polònia a Lituània i Lituània a Rússia! El Regne Unit als Estats Units, els Estats Units al Canadà i el Canadà a la República Francesa. La Xina i el Japó van trobar al forma de superar la seva eterna rivalitat sol.licitant, alhora, la incorporació a una Corea que acabava de reunificar-se i que, alhora,  molt poc després s’uniria a una Rússia que esdevenia el subjecte polític més gran del món i de la història. El  seguia d’aprop la RF que aleshores ja incloïa tota l’Europa occidental, Nordamèrica, l’Àfrica oriental, Oceania, el Brasil i el Iemen. La resta del món, amb la única excepció de Suïssa i Israel s’integraren a la federació Russa abans d’acabar l’any 2015. Arribats a aquest punt, i preocupats per la possible divisió del món en dos enormes Estats, els dos gegants es van asseure per crear un nou ens d’abast mundial (Suïssa i Israel apart) amb una capital de nova creació que es construiria al bell mig del continent asiàtic, a la Sibèria meridional.

El cas, però, és que no passaren ni 50 anys quan es feren evidents les mancances del nou model globalista. Es feia molt difícil administrar amb eficàcia un món tan complex i una humanitat tan diversa des des d’un únic govern central mundial. Per això, després de molt discutir-ho, s’acordà una reforma en profunditat. Es mantindria un govern planetari encarregat de vetllar per la preservació de la bioesfera, la resolució pacífica dels conflictes i la distribució equitativa dels recursos naturals, ara bé es tornaria a dividir el món en unitats petites (evitaven la paraula Estat), d’uns pocs milions de persones, per anar bé amb elements culturals i lingüístics comuns que els cohesionessin i els ajudessin a tirar endavant projectes col·lectius. Una centenar d’aquestes unitats situades en una àrea geogràfica i/o cultual concreta formarien una federació i el conjunt de federacions esdevindrien la confederació mundial que un dia havien somiat aquell parell de visionaris, en Rajoy i en Sánchez, els primers a defensar l’abolició de les fronteres de la única forma que tenia sentit fer-ho, renunciant primer de tot a les pròpies.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.