És fàcil confondre popularitat amb lideratge i espectació mediàtica amb capacitat per a la iniciativa política. Personatges com en Joan laporta o l’Alfons Lòpez Tena van cometre aquest mateix error de percepció i els resultats son prou coneguts. També hi ha qui, com l’Oriol Jonqueras, ha preferit fer el pas a la política militant tot incorporant-se a projectes que ja estaven en marxa i, de moment, li sortint prou bé.
El què proposen Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, però, no és ni una cosa ni l’altre. Ni plantegen començar de zero, creant una organització a la seva mida, ni pretenen, vull pensar, negociar l’ingrés a cap de les actuals forces polítiques a canvi de càrrecs més o menys atractius. Busquen, entenc, esperonar partits, moviments i persones d’un cert àmbit ideològic a plantejar una alternativa basada en les dues demandes que en aquests moments mouen a una part molt significativa de la societat catalana: la llibertat nacional i la justícia social. Entenen, i segurament tenen raó, que cal fer efectiu el dret a decidir per esdevenir un nou Estat i que amb aquest objectiu ens hi podem identificar molts, moltíssims, tant els que volem una república tant independent com qualsevol altra com els que el voldrien federat amb d’altres nacions del nostre entorn. I entenen que aquest moment, el de l’emancipació nacional, hauria de ser, també, l’ocasió per modificar una bona colla d’estructures socials i econòmiques que afavoreixen i perpetuen l’injust repartiment de la riquesa i les oportunitats.
La independència nacional com a objectiu ens sí mateix i, alhora, com a mitjà per transformar la societat. Des de la CUP no podem estar-hi més d’acord.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Atentament