Adam Majó

Xuts a pals

22 d'agost de 2008
8 comentaris

No fou Berlin, fou Praga.

L’aparició d’això que coneixem com a neoliberalisme, un corrent polític que té com a objectiu minimitzar l’intervenció pública en les relacions econòmiques i laborals, tant locals com internacionals, s’associa sovint a la caiguda del mur de Berlin i a la fi del socialisme soviètic. Al desaparèixer l’única alternativa realment existent al sistema de producció capitalista, els sectors més durs del capital , els falcons, s’imposarien sobre els més conciliadors, els coloms, i endegarien una ofensiva, que encara dura, per maximitzar els marges de benefici a base de disminuïr impostos, des-regularitzar mercats i desmuntar moltes de les conquestes socials que la classe treballadora havia anat esgarrapant, en determinats llocs del món, des dels anys trenta del segle XX i, més decididament, després de la guerra.

És evident que l’amenaça socialista, concretada en el referent soviètic, pesava de manera decisiva a favor dels treballadors en les negociacions polítiques i socials entre empresaris i sindicats, entre l’estat i el capital i, en definitiva, entre el què hem convingut a anomenar la dreta i l’esquerra.
El cert, però, és que el neoliberalisme es presenta en societat l’any 1979 i 1980, amb els triomfs de Margaret Thatcher i Ronald Reagan a les eleccions britàniques i Nord-americanes ( que em perdonin mexicans i canadencs però estatsuniuenques sona fatal). Això és 10 anys abans del famós 9 de novembre de 1989, quan el mur de Berlin va deixar de servir per allò que havia estat construït.
Com és que al Regne Unit, el bressol del moviment obrer, i als Estats Units, la patria de Roosvelt i el New Deal, s’atrevien a atacar obertament l’anomenat estat del benestar i tots els ben-entesos sobre el paper de l’estat en l’economia i la protecció social? Doncs perquè ja feia uns quants anys, que els ideòlegs de la dreta estaven convençuts d’una cosa: havien guanyat la batalla ideològica al socialisme. La societat socialista realment existent no era atractiva ni per als treballadors d’aquells mateixos països ni molt menys per als d’occident. A més, i això és important, no semblava capaç d’evolucionar cap a un nou model de socialisme amb més llibertats individuals i amb accés a la societat de consum . Això, l’incapacitat de demostrar que un altre model de socialisme era possible, és el què es va concretar el 21 d’Agost de 1968, ara fa 40 anys, quan els tancs del Pacte de Varsòvia van entrar a Praga.
Fins aleshores, l’economia panificada havia pogut industrialitzar i electrificar un país enorme, alimentar-lo, organitzar exèrcits poderosíssims, guanyar medalles olímpiques i formar científics de primer ordre. Però quan va ser l’hora de donar alguna cosa més als ciutadans, vacances a l’estranger, botigues plenes, premsa variada, electrodomèstics i Rock and Roll, per exemple, occident li va passar la ma per la cara. Des d’aleshores l’esquerra europea actua a la defensiva, justificada per les enormes i cruels injustícies d’un capitalisme cada cop més global, però sense model alternatiu (el maoïsme fou un miratge i l’ecologisme necessari però, segurament, insuficient).
Fou a Praga on es tancà el cicle iniciat amb la revolució d’octubre de 1917. Berlin 21 després d’aquell 1968, només en fou l’epíleg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Felicitats, ho has explicat de nassos. Això acabarà malament els “falcons” ens portaran a la fi del benestar, no ho penses així

  2. El neoconservadurisme parteix de la idea de la superioritat ideològica, social i cultural d’allò que anomenem, civilització o cultura occidental. Una cultura, què és de per si millor a les demés cultures i/o civilitzacions, i que està predestinada a expandir-se arreu del planeta. I amb aquesta civilització occidental, s’incorpora també la noció del propi sistema polític que caracteritza occident, és a dir, la democràcia, o en termes encara més precisos, la poliarquia, seguint el model de Robert Dahl.

    I és en aquest sentit, on cobra una
    especial importància, l’alineació, quan no complementarietat, que en
    els anys 80 va produir-se entre el neoconservadurisme i el neoliberalisme. Però per tal d’entendre millor ambdues teories, el perquè de la seva coincidència en el mateix espai-temps i la seva complementarietat o no, hem d’entendre també, perquè i sobretot en reacció a què sorgeixen.

    La guerra freda, va ser sobretot la guerra de les idees, de les concepcions polítiques, socials, econòmiques, de les relacions internacionals i del món, molt més que no pas la guerra dels armaments, que seria conseqüència precisament de la guerra en el pla teòric.

    Alguns dels ideòlegs del neoconservadurisme, busquen les seves arrels en la diplomàcia dels drets humans
    de Wilson. Res més lluny de la realitat, Wilson va basar la seva
    diplomàcia fonamentalment en tres concepcions o valors bàsics, a saber,
    1) la fi de la diplomàcia secreta, entesa com aquells acords entre
    estats realitzats de manera secreta i on el contingut del qual no
    esdevé públic, 2) el principi de les nacionalitats, és a dir, la
    capacitat de les nacions i pobles de decidir lliurement el seu futur i
    3) la llibertat dels mars, la llibertat de circulació de mercaderies i
    passatgers, més enllà de quin sigui l’origen/destinació, o la
    situació de guerra o pau.

    Principis que res tenen a veure amb el neoconservadurisme, per més que alguns s’hi empenyin. Es més, les idees wilsonianes van resultar inútils en el sentit que no van ser capaces de configurar un vertader nou ordre internacional després de la Gran Guerra. L’anomenat idealisme wilsonià
    doncs, no només no va ser capaç d’establir-se com a eina o justificació
    per a la consecució d’uns determinats objectius, sinó que la pròpia
    concepció del món, no era en la seva globalitat compartida per la resta dels seus contemporanis, des de Henry Cabot Lodge, fins a Lloyd George o Georges Clemenceau o . Wilson doncs, no tenia cap possibilitat d’èxit en els seus plantejaments, que tot i la seva popularitat entre els ciutadans, no eren compartits pels dirigents de la resta de potències.

  3. Estic d’acord amb l’anàlisi que fas, t’has fixat que s’ha parlat molt del maig del 1968 parisenc i poc per no dir res de la primavera de Praga…

    El maig del 1968 va ser una trencadissa amb la moral existent i un alliberament de les formes socials, un naixement d’una forma nova d’art i de veure la societat occidental. També va ser un aglutinador generacional. D’una generació que no era la que havia patit la guerra, que criticava el sistema, però que a la llarga ocupà els càrrecs dirigents tant econòmics, polítics i socials. Per això li donen tanta importància… Potser per la Europa occidental pot ser important, però mirant el global de Europa no. També com dius Europa occidental avançava cap una societat més socialista i amb cotes altes de llibertat, en resum socialdemocrata.

     

    Per a mi, la primavera de Praga és més important. Es la prova, com bé dius, que des del socialisme anomenat “real”, no es podia avançar a unes cotes de llibertat individuals que tranquesin la rigides social, sense questionar el fons de sistema econòmic. Es tractava d’evolucionar cap a un socialisme democràtic, més social, més tolerant vers la diversitat del ser humà, en resum socialdemocrata.

  4. En un meu post en que parlo de DRETS HUMANS, interrelacionats amb els mitjans de comunicació, i l’evolució paral.lela d’ambdós conceptes, vaig escriure el següent:

    EN AQUEST CONTEXT, persones com GANDHI o MARTIN LUTER KING, van fer veure que,

    “Un individu es val per si mateix i pot provocar un canvi”

     
    Aprofito en aquest 40è aniversari per fer un petit homenatge a dues persones que van voler, amb la seva mort (es van immolar), protestar per la situació política del seu país desprès de la sagnant repressió de la Primavera de Praga.

    Amb la seva acció no van provocar cap canvi però la seva denúncia ens pot fer reflexionar, es tracta de:

    Jan Palach i Jan Zajíc

    No estic d’acord amb el mètode emprat, no aporta’n res els màrtirs, però les seves accions manifesten clarament el que la repressió pot provocar en l’ésser humà a nivell individual: l’entrega a un ideal del primer dels drets de la persona, la VIDA!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.