Adam Majó
Xuts a pals
18 de juliol de 2008
2 comentaris
Leicester
El Rugby és un esport extraordinàriamnet competitiu. Si no avances, recules, sinó jugues a guanyar, a fer punts, no cal que t’hi posis. Tradicionalment, però, aquesta competitivitat començava i acabava entre dos xiulets, el del Quick off, al começar, i el del final del partit. Després, els jugadors comparteixen tercer temps i ningú es dedica a comptar les victòries o derrotes respectives. Per això, fins fa ben poc, l’únic torneig internacional existent, el cinc nacions (ara sis), no tenia guanyador oficial, tan sols títols honorífics que no es concedien explícitament: la triple corona, el gran slam, la calcuta cup o la cullera de fusta.
L’any 1924 França va portar el Rugby a les olimpíades de París, però el boicot, i el desinterès, dels països de la commonwealth va convertir aquest esport en l’únic que no és olímpic, simplement, perquè no els va donar la gana.
Aquest esperit, el de l’amateurisme i la no competitivitat, s’ha mantingut amb dificultats fins als nostres dies, inevitablement alterat per un dels fenòmens més significatius de la segona meitat del Segle XX: l’esport-espectacle lligat a la televisió i a grans quantitats de diners. Així l’any 1987 es jugava a Nova Zelanda i Austràlia el primer campionat del món de Rugby, l’any 1996 s’admetia obertament el que ja era un fet, la professionalització, i un any abans, el 1995, s’havia organitzat la primera copa d’Europa de clubs, l’actual Heineken* Cup.
Tots aquests canvis han tingut conseqüències negatives (diu que hi ha jugadors professionals que al tercer temps veuen Aquarius!!), però també positives. Com el fet que un equip català, l’USAP de Perpinyà, jugui cada any contra grans equips de l’altra banda del canal, el WASP o el London Irish, l’any passat, o l’Ospreys galès o –atenció!- el Leicester Tigers, aquest any mateix.
Anar a l’Aimé Giralt a veure un partit de la Heineken és un espectacle altament recomanable, també per aquells que no coneguin el Rugby, ara bé, aprofitar que l’USAP segueix en bona forma i que això dels vols low cost lencara dura, fer una escapada a gaudir de l’ambient del Rugby britànic és millor encara. Només allà són capaços de portar tres litres de cervesa al cos -el públic, em refereixo- i guardar silenci sepulcral quan, amb el partit empatat i a l’últim minut, l’equip visitant decideix que una falta la xurtarà a pals..
Aquest esperit, el de l’amateurisme i la no competitivitat, s’ha mantingut amb dificultats fins als nostres dies, inevitablement alterat per un dels fenòmens més significatius de la segona meitat del Segle XX: l’esport-espectacle lligat a la televisió i a grans quantitats de diners. Així l’any 1987 es jugava a Nova Zelanda i Austràlia el primer campionat del món de Rugby, l’any 1996 s’admetia obertament el que ja era un fet, la professionalització, i un any abans, el 1995, s’havia organitzat la primera copa d’Europa de clubs, l’actual Heineken* Cup.
Tots aquests canvis han tingut conseqüències negatives (diu que hi ha jugadors professionals que al tercer temps veuen Aquarius!!), però també positives. Com el fet que un equip català, l’USAP de Perpinyà, jugui cada any contra grans equips de l’altra banda del canal, el WASP o el London Irish, l’any passat, o l’Ospreys galès o –atenció!- el Leicester Tigers, aquest any mateix.
Anar a l’Aimé Giralt a veure un partit de la Heineken és un espectacle altament recomanable, també per aquells que no coneguin el Rugby, ara bé, aprofitar que l’USAP segueix en bona forma i que això dels vols low cost lencara dura, fer una escapada a gaudir de l’ambient del Rugby britànic és millor encara. Només allà són capaços de portar tres litres de cervesa al cos -el públic, em refereixo- i guardar silenci sepulcral quan, amb el partit empatat i a l’últim minut, l’equip visitant decideix que una falta la xurtarà a pals..
*Una cervesa sense personalitat que només és bona a l’estiu i ben fresca.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla que et va costar de decidir llençar-te a l’arena blocaire, però al final t’ho has agafat seriosament; gairebé no tinc temps de llegir tot el que escrius i, tot sigui dit de passada, en això del rugbi (amb i llatina) no hi entenc res…