Sis dies després del desastre encara són pocs, però ja permeten una aproximació prudent a la situació real que viu el país. I permeten fer una primera valoració de com s’està duent a terme la resposta humanitària a l’emergència. Haití, ara per ara, i si ja no ho era abans..., és un estat fallit. La manca d’estructures locals i d’una autoritat efectiva dificulta enormement que l’ajut internacional arribat a l’illa amb una rapidesa sorprenent es distribueixi a tota la població damnificada. Però no és certa gairebé l’única imatge que transmeten els mitjans de comunicació: que l’ajut no arriba i que a Haití regna el caos i el pillatge.
Algunes de les ONG que reben el suport de la Generalitat han informat que l’ajut, sobretot l’hospitalari, ja està sent efectiu. Des de Catalunya, la reacció al desastre ha estat més ràpida que mai: 24 hores després del sisme ja s’havia convocat una reunió urgent del Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergència (CCAHE). La primera resposta catalana, doncs, ha estat àgil, coordinada i coherent, basada en les necessitats que han identificat ONG i organismes que ja treballaven sobre terreny a Haití i, el més important, amb garanties de distribució a la població damnificada.
Finalment, esmentar un risc real: el de militarització de l’acció humanitària. El desplegament de 15.000 marines dels Estats Units a la zona (cal aquest contingent per a una població de gairebé 10 milions de persones?) ha provocat, i així ho han denunciat ONG com MSF o governs com el de França, retards en l’arribada d’ajut humanitari per prioritzar els enviaments de caire militar o l’arribada de personatges com Bill Clinton. Si bé és cert que l’acció humanitària necessita d’un entorn segur per poder desplegar-se, els militars no són actors humanitaris i no poden ser els qui acabin distribuint l’ajut. Sovint, i en el cas d’Haití ja ho hem vist per la televisió, es cau en la mala praxi humanitària: es llencen al buit paquets d’ajut des d’un helicòpter, sense seguretat ni garantint que l’ajut arribi a qui més el necessita, sinó únicament a qui imposa la seva força. La confusió entre acció humanitària i cossos militars no és nova, però sempre acaba perjudicant els actors humanitaris, que veuen compromesa la seva seguretat i el principi de neutralitat.
Entrar a Gaza és un malson. Una fortalesa militar et barra el pas i uns jovenets jueus de molt bon veure et diuen fredament, quan demanes per entrar, que esperis. Pots esperar una, dues, tres o més hores.... Et miren i remiren i t’assalten a preguntes, algunes tan absurdes com el nom de pila del teu pare i del teu avi, no fos cas que es diguessin Mohamed o Mustafà... Però tant és: si et dius Núria, també és motiu alarmant de sospita i et pot costar l’entrada! (ves per on, en àrab també existeix aquest nom!).
La benvinguda a Gaza és un passadís enreixat d’un quilòmetre de llarg per on has de passar, saltant els diferents obstacles: controls de seguretat, més interrogatoris, escàners de bosses i càmeres que et segueixen com l’ull que tot ho veu... Un tracte surrealista i humiliant en nom de la seguretat... En aquest sentit, Gaza és una presó. I el visitant, un intrús, possible delinqüent que cal molestar, desgastar i intimidar amb soldats armats fins a les dents, perquè se li passin les ganes de tornar-hi.
I què hi trobem a dins? Doncs una població que viu anorreada i encara està afectada pels atacs aeris i terrestres de l’exèrcit israelià del desembre passat. Milers de persones desplaçades i la majoria ha perdut les seves terres. Encara romanen edificis en runes, com l’escola internacional americana de Gaza, que és una muntanya de runa barrejada amb quaderns d’estudi i material escolar per terra... De fet, les poques escoles que hi ha a Gaza fan torns de matí i tarda per poder acollir tots els infants i s’estima que manca un centenar d’escoles per donar servei a tota la població estudiant.
A Gaza, on hi viuen un milió i mig de persones, hi ha un 70% d’atur i el Programa de Creació d’Ocupació, finançat per la cooperació catalana, és una petita injecció per la reactivació econòmica, però no és gens fàcil treballar en aquest territori palestí, que veu controlada l’entrada de materials de primera necessitat, recursos i persones. I no només persones palestines, sinó també els cooperants internacionals i delegacions governamentals de països estrangers com el nostre.
Amb la cimera de Copenhaguen d’aquests dies es parla més que mai de canvi climàtic i d’escalfament global. A la capital danesa assistim a un ball de xifres, als càlculs sobre la retallada i el repartiment de les emissions de diòxid de carboni, a les negociacions per assolir un cada cop més difícil acord que superi el maltractat (i superat) tractat de Kyoto, al paper clau de potències com la Xina o els EUA… Aquests dies escoltem els experts i les delegacions oficials, però difícilment visualitzem els efectes d’aquest canvi climàtic.
La badia de Cohana es troba a Bolívia, a l’altiplà, a pocs quilòmetres d’El Alto, la gran ciutat nascuda fa poc menys d’un quart de segle a tocar de La Paz i que ja concentra gairebé un milió d’habitants. Som al llac menor del Titicaca, a la conca del riu Katari. Fa només quinze anys, Cohana era una badia que els seus habitants aymares creuaven de punta a punta en petites embarcacions i on podien pescar. Ara és una petita llengua d’aigua que només creix amb les pluges i que pràcticament desapareix els mesos de l’estació seca. Els glaciars que baixen de la Serralada Real i que alimenten els rius de la conca porten menys aigua i retrocedeixen any rere any. Així, els habitants de la badia s’han vist obligats a abandonar la pesca i passar-se a la ramaderia i la producció de carn per alimentar el milió de persones d'El Alto. Això suposa també més contaminació per al llac: els 35.000 caps de bestiar de la zona contaminen més que tota la població d’El Alto. Si a aquesta situació sumem els productes químics que també hi aboca la indústria minera, el panorama és força preocupant. Menys aigua i molt més contaminada…
Països com Bolívia, que amb prou feines superen el 0,2% de les emissions de gasos contaminants, paradoxalment són dels més castigats pels efectes de l’escalfament global, fins al punt de veure amenaçat el futur abastiment d’aigua de fins a dos milions de persones a El Alto i La Paz, i de carregar-se ecosistemes i alterar els usos econòmics ancestrals de la població de la zona. El canvi climàtic no és només un ball de xifres per a experts: és real. I hi ha molts cohanes arreu del planeta.
En Hassan és un palestí que viu amb la seva família en una casa a la ciutat vella d’Hebron, a Cisjordània. De fet, els colons jueus han anat creant colònies per tota la ciutat, de manera que els palestins sobreviuen en una quarta part de la ciutat vella. Una quarta part que han de defensar activament perquè els jueus no els facin fora i se l'acabin fent seva.
Una manera de resistir és rehabilitant i habitant les cases velles de la ciutat perquè els palestins hi puguin viure dignament, programa amb el qual col·labora l’ACCD. Però no és fàcil viure en aquesta zona, on dia a dia els colons jueus no només van ocupant cases i territoris palestins, sinó que els fan la vida impossible.
En Hassan i els seus amics han hagut de posar una reixa damunt el carrer on tenen la botiga, perquè els israelians, des dels balcons, llençar pedres, cadires i tota mena d’objectes als palestins quan passaven pel carrer, amb total impunitat per part de l’exèrcit israelià que patrulla permanentment per la ciutat i la té presa. És una estratègia més de mobbing dels colons per provocar en Hassan i els seus, aconseguir que marxin i ocupar ells el territori palestí.
La cooperació catalana difícilment aturarà aquesta ocupació, que s’estén com la pòlvora dia rere dia. Però almenys contribueix a la resistència palestina, a preservar la vida i la cultura àrabs a la ciutat històrica d’Hebron i a la denúncia de la injustícia i violació sistemàtica dels drets humans que es cometen en aquesta ciutat i a la resta de territoris palestins, amb la impassibilitat de la comunitat internacional.
La legislació peruana ha avançat molt en aquest aspecte de creació d’espais de diàleg Estat-societat civil que comentàvem en l’apunt anterior: ja ha regulat per llei la participació i el control ciutadà i s'han creat mecanismes i instruments per complir-la, com ara els Plans de Desenvolupament Concertats, els Pressupostos Participatius o els Comitès de Vigilància Ciutadana, entre d'altres. A poc a poc, la ciutadania assumeix la participació com un dret i com un deure alhora, i existeix voluntat política i ànsies d'aprendre per part d'autoritats descentralitzades que volen implicar-se i posar en pràctica processos de gestió participativa. Ja existeixen, també, experiències convertides en bones pràctiques.
Tanmateix, el procés també té detractors i entrebancs. Segons el president de la Xarxa Perú d’iniciatives de concertació per al desenvolupament local, Julio E. Diaz Palacios, alguns dels factors desfavorables es troben en la vigència d'alguns estils caudillistes, la falta de recursos per finançar la participació, la debilitat del sistema polític provocat per la fragmentació dels partits polítics i la vigència d'una cultura i pràctica polítiques esbiaixades pel clientelisme, l'assistencialisme i el patrimonialisme, així com l'escassa renovació dirigencial dels lideratges socials, entre d'altres.
Les dificultats i els reptes al Perú són molts. Però les oportunitats i les perspectives els guanyen en nombre i entusiasme.
Perú és un dels països més centralitzats d'Amèrica Llatina -històricament des de la Colònia i més recentment consolidat per la política de centralisme i control absolut de tots els espais de poder de Fujimori-. Potser precisament per això, l'esforç per la descentralització és un dels processos en curs més interessants de la transició i consolidació de la democràcia peruana.
Dividit en 25 regions i 1.834 municipalitats -195 provincials i 1.639 distritals-, els reptes de la descentralització no són pocs. Aquesta divisió políticoadministrativa no respon a una concepció de territori compartit i per tant divideix de forma artificial comunitats culturals. Hi ha municipis molt petits, d'altres més grans, alguns urbans, la majoria rurals, alguns amb tradició democràtica, altres, amb dinàmiques autoritàries. Amb institucionalitat, capacitats i recursos molt diferents, expressen la desarticulació geogràfica, econòmica i social existent però també i per tant, expressen també l'escenari ideal per assajar noves propostes creatives per revertir el curs dels esdeveniments.
Bona part de la solució als problemes està en mans de les autoritats locals i regionals escollides a les urnes. Aquesta responsabilitat, però, és compartida amb la ciutadanía. I és que al costat i paral·lel al procés de descentralització, Perú legisla i formalitza la participació ciutadana com un requisit inherent a la transformació democràtica de l'Estat i el desenvolupament del país. Es tracta d'un procés que hauria de tendir a afavorir la consolidació de la pau en un país que té recents records de la violència i que registra, encara, elevats índexs de conflictivitat que tenen la seva expressió més palesa al nivell local. Així, i en aquest context, sembla que promoure nous espais d'interlocució entre les institucions de l'Estat i la societat civil que contribueixin a dirimir els conflictes amb diàleg i concertació sobre les necessitats i visions de desenvolupament de la comunitat, és un esforç tant vàlid com necessari per recuperar la legitimitat de l'Estat i millorar la qualitat de la democràcia.
Deia una llegenda urbana que l’única construcció humana que es podia veure des del cel era la gran muralla xinesa. Això no és cert per molt llarga que sigui, ja que no es pot veure al ser tan prima. Però el que sí que comença a veure’s és la muralla verda que fa uns trenta anys que el govern xinès està aixecant a les regions occidentals per lluitar contra l’avenç del desert. Milions d’arbres s’han plantat i han atenuat en part la mobilitat de les dunes i de les tempestes de sorra, tot guanyant sòl agrícola i boscós i, alhora, amortiguant el continuat degoteig poblacional cap a la costa pacífica.
A l’Àfrica, el Sàhara continua imparable i podria fer desaparèixer com a zona semiàrida el Sahel, convertint-lo directament en un erm més del gran desert. Per això, els països limítrofs dels gran mar de sorra volen imitar els xinesos plantant una gran muralla verda de 7.000 quilòmetres de longitud i 15 d’ample entre l’Atlàntic i l’Índic. És un gran repte per a una zona de volatilitat política i econòmica, però la voluntat hi és.
Aquests són dos botons de mostra que el règim de pluges està disminuint a grans parts del planeta i que la desforestació i posterior desertificació guanyen cada dia més protagonisme. Per això, aquest cap de setmana passat es va celebrar la novena conferència de la Convenció de l’ONU de Lluita contra la Desertificació a Buenos Aires. Les conclusions són esgarrifoses: un 40% de la superfície mundial ja és seca i dos terços del planeta poden ser-ho cap al 2025.
Tot i aquestes alarmes amb greus conseqüències per a la humanitat i el conjunt d’espècies vegetals i animals, els organismes internacionals no actuen. Necessitem posar grans muralles verdes per capgirar la situació i recuperar el territori per als vergers. Però abans d’edificar, hem d’enderrocar una gran muralla: la bena que ens tapa els ulls i que ens impedeix actuar per posar fi a aquesta situació.
Mèxic, com la immensa majoria de països d’arreu del món, té una estructura social i familiar patriarcal. Aquest és un dèficit a nivell d’igualtats per a la població, sobretot per a les dones, que pateixen països tant del Nord com del Sud. Però Mèxic té un problema afegit que accentua el caràcter masclista de la societat: l’alcoholisme. Malauradament molts mexicans encara associen beure grans quantitats d’alcohol amb la reafirmació personal. I la barreja d’ambdós elements és un còctel explosiu que sovint genera violència.
I a qui li toca pagar els plats trencats és a les dones. La violència masclista a Mèxic arriba a nivells alarmants: més del 43% de mexicanes ha patit violència emocional (37,5%), econòmica (23,4%), física (19,2%) o sexual (9%) per part de les seves parelles. I fora del món de la parella la situació també és preocupant: el 40% de les dones ha patit algun tipus de violència en l’espai públic, d’aquestes un 42% ha patit violència sexual i un 92%, intimidacions. La violència masclista és prevalentment urbana i menor entre les poblacions indígenes. Tot i això en moltes comunitats aïllades es dóna un problema encara més greu: l’ús de la dona com a mercaderia. Moltes nenes, com que la percepció és que no serveixen per treballar el camp, sovint serveixen per pagar deutes o comprar beguda.
Enmig d’aquest panorama tan desencisador, però, s’alça un oasi d’esperança: les cooperatives de comerç just que es dediquen a la producció del cafè. A l’estat de Chiapas existeixen diverses d’aquestes cooperatives que amb més de 10 anys d’experiència són pioneres a la regió. La presa de consciència dels grups de camperols els va portar a associar-se per entrar en una dinàmica de relacions comercials respectuoses, el comerç just. Enrere quedava la impotència del cafeter individual que venia la producció al preu que li imposava el “coyote” (intermediari). Començava una nova manera de treballar, vetllant per la qualitat del producte a través de tallers de capacitació (fins i tot en agricultura orgànica), relacionant-se directament amb els països compradors gràcies a la cooperació internacional o facilitant l’apoderament de les dones a dins de les pròpies organitzacions. Encara queda molt camí per recórrer però els primers passos són ferms i en la bona direcció.
Des de la trinxera crua i dura de la defensa dels recursos naturals del planeta, on els bons documentals sobre el canvi climàtic amb prou feines es poden veure en alguna botiga de CD pirates i l'acció es recompensa amb pals i no pas amb premis, la gent de l'Amazònia ha decidit donar un nou toc d'alerta al govern equatorià.
El missatge de les organitzacions amazòniques és clar: el pacte amb el govern passa per haver aprovat la nova Constitució, però les lleis que articularan el país i, sobretot, les que poden hipotecar els recursos de l'Equador encara han d'estar sotmeses a discussió, d'igual a igual i sense condicionaments.
Liderant les mobilitzacions estan els shuar. El poble Shuar, un dels més nombrosos i organitzats de les 13 nacionalitats que conviuen a l'Equador, amb una llarga tradició de lluita, no se sent al·ludit quan parlen dels indígenes. Rebutgen aquest tracte indigne i el sotmetiment d'altres pobles davant l'actitud del govern. Poques hores abans d'escriure aquest apunt, hi ha hagut la primera mort d'un manifestant, un professor shuar de l'Educació Intercultural Bilingüe; i tres altres shuar estan greument ferits a l'hospital de Macas, la capital de la província de Morona Santiago. Aquesta és la primera província de l'Equador amb un govern shuar. Ha estat un fet històric, que molts han vist amb recel i que no ha estat exempt de durs comentaris racistes. Tant de bo el fet que les protestes més greus es donin en aquesta província no serveixi per acabar amb aquesta primera fita dels shuar a l'Equador.
Precisament, les mobilitzacions d'aquests darrers dies no s'han de veure tan sols en la lluita per la no privatització de l'aigua o l'extracció de petroli i la mineria. El rerefons de les peticions actuals té molt a veure amb el dret dels pobles a la seva autodeterminació. El govern equatorià haurà d'afrontar ben aviat el debat sobre el significat real i la transcendència d'haver declarat l'Equador com a país plurinacional.
La crisi econòmica i els preus dels aliments han empès 100 milions més de persones a la pobresa i la fam: una sisena part de la humanitat passa fam i malnutrició cròniques... És vergonyós que, en ple segle XXI, i malgrat que es produeixen suficients aliments per alimentar tot el planeta, més de mil milions de persones pateixin aquesta situació. Això, tal com assenyala el director general de la FAO, Jacques Diouf, no ens pot deixar indiferents.
Estem vivint un moment crucial, i tot i que és obvi que no hi ha receptes màgiques per acabar amb la pobresa i la fam, s’han de fer canvis estructurals per a no continuar batent rècords negatius. En primer lloc, caldria un canvi profund en la planificació i implementació de polítiques alimentàries, tant en l’àmbit estatal com en l’internacional, fent efectiu el dret a l’alimentació i a la sobirania alimentària, amb tot allò que implica: l’accés a la terra, a l’aigua i als recursos productius, etc.
En segon lloc, caldria també que governs i agències internacionals assumissin més responsabilitat en la lluita contra la fam al mateix temps que rendeixen comptes del que fan. En tercer lloc, i considerant que molts dels qui pateixen pobresa i fam són petits camperols i treballadors urbans, és necessària una participació més gran de la societat civil. Que col·lectius com la població camperola, treballadors de la terra, indígenes, o dones rurals tinguin veu i més protagonisme en la lluita contra la fam.
José Serrano - Capacitats productives, ocupació i drets laborals
L'ACCD és l'organisme de la Generalitat que gestiona les polítiques de cooperació al desenvolupament, acció humanitària i construcció de pau de la Generalitat de Catalunya. Està adscrita a la direcció general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària (DGCDAH) - Comissionat d'Afers Exteriors i Cooperació- Departament de la Vicepresidència. Al web hi trobareu informació d'actualitat i entrevistes, convocatòries de subvencions, agenda d'activitats.
L'ACCD publica des del 2007 l'e-butlletí per informar amb periodicitat quinzenal la ciutadania de les seves activitats, notícies i entrevistes d'actualitat, agenda i convocatòries públiques de subvencions, laborals, licitacions i contractacions.
Espai virtual de treball en xarxa, intercanvi d'informació i participació impulsat per la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat de Catalunya i l'ACCD per esdevenir punt de trobada dels actors de la cooperació catalana.
Web oficial de la Generalitat de Catalunya, el punt de referència per a la gent de Catalunya i d'arreu del món que vol informar-se sobre els organismes, les actuacions i els serveis de la Generalitat.
L'ACCD publica CooperacióCAT des de 2005 per donar a conèixer les principals actuacions de la Generalitat de Catalunya en cooperació al desenvolupament, construcció de pau i acció humanitària.
Centres de recerca i estudis; coordinadores i federacions d'ONG; cooperació de les administracions publiques catalanes; organismes multilaterals i de Nacions Unides; cooperació estatal i autonòmica; xarxes internacionals i moviments socials; portals especialitzats en cooperació, solidaritat, pau i acció humanitària.
Sis dies després del desastre encara són pocs, però ja permeten una aproximació prudent a la situació real que viu el país. I permeten fer una primera valoració de com s’està duent a terme la resposta humanitària a l’emergència. Haití, ara per ara, i si ja no ho era abans..., és un estat fallit. La manca d’estructures locals i d’una autoritat efectiva dificulta enormement que l’ajut internacional arribat a l’illa amb una rapidesa sorprenent es distribueixi a tota la població damnificada. Però no és certa gairebé l’única imatge que transmeten els mitjans de comunicació: que l’ajut no arriba i que a Haití regna el caos i el pillatge. 
Entrar a Gaza és un malson. Una fortalesa militar et barra el pas i uns jovenets jueus de molt bon veure et diuen fredament, quan demanes per entrar, que esperis. Pots esperar una, dues, tres o més hores.... Et miren i remiren i t’assalten a preguntes, algunes tan absurdes com el nom de pila del teu pare i del teu avi, no fos cas que es diguessin Mohamed o Mustafà... Però tant és: si et dius Núria, també és motiu alarmant de sospita i et pot costar l’entrada! (ves per on, en àrab també existeix aquest nom!).
Amb la 
En Hassan és un palestí que viu amb la seva família en una casa a la ciutat vella d’Hebron, a Cisjordània. De fet, els colons jueus han anat creant colònies per tota la ciutat, de manera que els palestins sobreviuen en una quarta part de la ciutat vella. Una quarta part que han de defensar activament perquè els jueus no els facin fora i se l'acabin fent seva.
Perú és un dels països més centralitzats d'Amèrica Llatina -històricament des de la Colònia i més recentment consolidat per la política de centralisme i control absolut de tots els espais de poder de Fujimori-. Potser precisament per això, l'esforç per la descentralització és un dels processos en curs més interessants de la transició i consolidació de la democràcia peruana. 
Deia una llegenda urbana que l’única construcció humana que es podia veure des del cel era la gran muralla xinesa. Això no és cert per molt llarga que sigui, ja que no es pot veure al ser tan prima. Però el que sí que comença a veure’s és la muralla verda que fa uns trenta anys que el govern xinès està aixecant a les regions occidentals per lluitar contra l’avenç del desert. Milions d’arbres s’han plantat i han atenuat en part la mobilitat de les dunes i de les tempestes de sorra, tot guanyant sòl agrícola i boscós i, alhora, amortiguant el continuat degoteig poblacional cap a la costa pacífica. 
Mèxic, com la immensa majoria de països d’arreu del món, té una estructura social i familiar patriarcal. Aquest és un dèficit a nivell d’igualtats per a la població, sobretot per a les dones, que pateixen països tant del Nord com del Sud. Però Mèxic té un problema afegit que accentua el caràcter masclista de la societat: l’alcoholisme. Malauradament molts mexicans encara associen beure grans quantitats d’alcohol amb la reafirmació personal. I la barreja d’ambdós elements és un còctel explosiu que sovint genera violència.
Des de la trinxera crua i dura de la defensa dels recursos naturals del planeta, on els bons documentals sobre el canvi climàtic amb prou feines es poden veure en alguna botiga de CD pirates i l'acció es recompensa amb pals i no pas amb premis, la gent de l'Amazònia ha decidit donar un nou toc d'alerta al govern equatorià.
Fa unes setmanes, l’
