abelc |
Pensaments |
divendres, 30 de novembre de 2007 | 23:01h
Demà jo, com molts altres ciutadans, si res de darrera hora no ho impedeix, baixaré a Barcelona a la manifestació. No sóc usuari de rodalies, però ho vaig ser durant una temporada, el servei era ja bastant deficient, però no sortia als mitjans de comunicació. De fet, el meu primer intent d'iniciar el bloc va ser un escrit sobre això mateix.
En aquell escrit, que vaig esborrar quan vaig decidir reprendre el bloc al cap d'un any, ja parlava del desinterès de les classes dirigents envers allò que exclusivament afectava els treballadors.
abelc |
Pensaments |
dissabte, 10 de novembre de 2007 | 21:26h
Impressionant el que ha passat a la Cimera Iberoamericana. Quina enveja que nosaltres no tinguem polítics d'aquesta alçada. Hugo Chávez ha dit clarament el que milers de catalans pensem: que Aznar és un feixista (això és evident) i que les multinacionals espanyoles expolien els pobles damunt dels quals actuen.
abelc |
Història |
dimecres, 7 de novembre de 2007 | 13:50h
Avui es compleixen 90 anys de la Revolució d'Octubre. Tal dia com avui fa 90 anys Petrograd vivia un matí d'esperança, una nova aurora. Després, tot va anar com va anar, però la data continua marcant amb força la Història. Poca cosa veureu a televisió sobre l'efemèride, prova més que concloent que el fantasma encara continua recorrent el món.
abelc |
Pensaments |
dilluns, 5 de novembre de 2007 | 17:20h
Els bolos que s'ha marcat la borbonada per les plazas africanas tenen un regust colonial retro que em provoca sornegueria. A mi, Ceuta i Melilla me la rebufen, com suposo que passa al 99% de catalans. Me la rebufa la geografia que diu que són 100% marroquines i me la rebufa la història que les converteix en 100% espanyoles. Ara bé, aquestes dues ciutats formen part, a proporcions iguals que l'odi anticatalà, l'obsessió pel País Basc i la reclamació de Gibraltar, del nacionalisme espanyol clàssic. I com que la dita diu que l'enemic del meu enemic és el meu amic...
Dimarts va ser un mal dia. Un molt mal dia. Ja el matí no va començar bé: cap lloc per aparcar, coses que m'havia deixat a casa, sensacions dolentes. Al migdia, a la feina pitjor: la sensació de pessigolleig i tremolor que indefectiblement assenyala febre. A la tarda, la impotència de no vèncer el malestar, la necessitat de prendre una determinació a contracor: marxar a casa.
Dimarts al vespre actuava Paolo Conte a Barcelona i jo feia tres mesos que tenia l'entrada. Mentre el mestre desgranava les seves cançons al Palau de la Música jo tremolava embolicat amb el nòrdic dins el llit. Febre i sensació d'haver perdut una oportunitat que potser serà la darrera. Així que els que em coneixeu, sisplau, no em demaneu com va anar el concert.
Aquest és un article publicat per Alessandro Portelli el 24 d'octubre de 2007 al diari italià "Il Manifesto", entorn un fet silenciat al nostre país: el desallotjament dels veïns del Bon Pastor.
Barcelona, com tantes ciutats de les quals estem orgullosos, és bonica, bona i culta. I si no ets "bonic", "bo" i "cult" en aquestes ciutats no pots viure-hi. La senyora Aurora va viure fins la setmana passada al Bon Pastor, un barri popular de Barcelona, petites cases (cases barates) construïdes el 1929 per als obrers. En aquesta casa va néixer ella, va néixer la seva mare i va néixer la seva filla.
Desclot, a la contraportada de l'Avui d'avui (13/10/07), enmig d'un article sobre la penjada de banderes espanyoles als balcons, fa una reflexió encertadíssima, d'aquelles que dius "l'ha clavat", entorn de la roba estesa als balcons:
"Aquí ahir hi havia roba estesa al Raval i a la Barceloneta, com és habitual, símbol de l'orgull de les classes populars, que no tenen celobert però presumeixen d'anar netes."
(traducció d'un article publicat a Granma per Héctor Arturo el 29 de setembre de 2007)
Llegeixin bé aquest nom: Mario Terán. Demà ningú ho recordarà, com ja li va ocórrer fa quatre dècades, quan el van convertir en notícia. Però ara solament els demano que almenys per un instant gravin bé aquest nom en les memòries, perquè ningú oblidi i tots jutgem.
El fill d'aquest senyor es va presentar al periòdic "El Deber", de Santa Cruz, a Bolívia, amb el prec que publiquessin una nota d'agraïment als metges cubans que havien retornat la vista al seu ancià pare, després d'intervenir-lo quirúrgicament de cataractes, mitjançant l'Operació Miracle, un veritable miracle.
Alicia Esteve o Tania Head, s'ha convertit en un nou especímen de l'oasi català. Poc explotat pels mitjans de comunicació, certament. El cas de la impostora de l'associació de víctimes de l'11-S és un nou exponent de la podridura de la classe burgesa barcelonina. Com moltes vegades explica en Ferran Torrent, les burgesies barcelonina i valenciana presenten diferències substancials. La barcelonina pretén fer de la discreció virtut, i la senyorivolitat és la seva aspiració. La valenciana està disposada a fer de la seva vida una falla en plena cremà, i de la ostentació un senyal identitari. En aquest sentit, es reprodueixen al nostre país les coordenades nord/sud presents en les actituds vitals europees. Aquí dalt, que sempre hem pretès ser més del nord, alguns esgrimeixen la discreció com a qualitat superior envers la burgesia valenciana.
abelc |
Pensaments |
divendres, 28 de setembre de 2007 | 22:46h
L'altre dia vaig llegir en algun racó de Vilaweb un comentari d'una catalana resident als Estats Units que comparava el cas de la crema de fotos del rei amb el gest de Rosa Parks, l'afroamericana que va decidir un dia saltar-se la llei i asseure's als seients de l'autobús reservats per a blancs. Aquest gest es considera l'inici simbòlic del moviment per a la defensa dels drets civils dels afroamericans. Un comentari que em va fer pensar, i molt.
abelc |
Pensaments |
divendres, 21 de setembre de 2007 | 18:23h
Moltes vegades he sentit històries del tipus "era un radical, però quan va acabar la carrera es va aposentar i mira on ha arribat!" I no parlo de la transició. Parlo de fa molts pocs anys i d'històries explicades per gent que va militar a l'independentisme a principis dels noranta. Mira, aquest tal (i per tal enten director general o bé cap de redacció) era del MDT. I clar, després de tanta història acabes pensant: els de la meva generació acabarem igual?
abelc |
Pensaments |
dimarts, 18 de setembre de 2007 | 18:32h
La que s'ha muntat amb la crema d'una foto d'un individu i la seva senyora! Tertulians alarmats, alguns polítics porucs i amagats, portaveus de les plataformes sobiranistes traient pit i essent tractats pels mitjans de comunicació com antigues persones de seny que ara s'han begut l'enteniment, etc. Especialment n'ha parlat l'e-brutícies, aquest contenidor digital del qual tots blasmem però tots llegim.
El llibre de relats curts El motiu original de Jaume Barull és bo. D'una banda podeu malfiar-vos de la meva opinió perquè el Jaume és un dels companys de l'època de l'Autònoma. Vagi per endavant que intento ser objectiu, i que si el llibre m'hagués semblat dolent, doncs sense dir-ne res ja passava. D'altra banda, tenint en compte que a mi els relats curts em semblen molt sovint insofribles, o bé podeu pensar que no en tinc ni idea i m'equivoco en la opinió, o bé que si m'ha agradat és que ha de ser bo.
Hi ha dies en què rumies quin contingut li vols donar a un post sobre un tema que t'interessa, no acabes de trobar el to, et poses a llegir a la xarxa alguns blocs i en trobes un que explica de forma clara i brillant tot allò que tu volies dir. Davant d'això, només queda recomanar el bloc en qüestió i felicitar-ne l'autor:
