Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Passar-se de frenada

A hores d’ara l’amable lector ja deu estar familiaritzat amb la notícia de Sergio Moreno, el noi de Múrcia que es va enamoriscar (per dir-ho com Josep Carner) d’una noia al tramvia de la seva ciutat i que tot seguit va decidir penjar quatre cartells –quatre–per estacions i fanals en una maniobra desesperada per tenir una oportunitat de parlar amb la que ell considera (encara) que podria ser la dona de la seva vida.

El lector de Vilaweb, a més, també deu haver llegit el text de la gran Marta Rojals, en què aquesta qualificava el fet de “romantització de l’assetjament” i es preguntava què hauríem fet si els protagonistes de l’afer haguessin estat fills nostres o si la història fos al revés: que hagués estat la noia la qui hagués penjat els cartells a la recerca del Romeu que l’havia corprès al tramvia. Rojals concloïa el seu article felicitant-se perquè “molt de jovent” havia escrit als mitjans reprovant la conducta del noi i recriminant aquells titulars que “normalitzaven l’obsessió d’una persona per una altra”. La conclusió subratllava aquest fet: que les noves generacions ja no estan pel mite de l’amor romàntic i que el pretès enamorat, en el llenguatge políticament correcte d’avui dia, no és més que un assetjador, per molt bones intencions que tingués.

Com han canviat els temps! Recordo que, quan jo era un jovencell, també em vaig encaterinar d’una noia que anava al mateix col·legi que jo, però amb qui només coincidia a l’hora del pati i a l’entrada i sortida del recinte. Com que en aquella època m’agradava molt llegir i escriure poesia, vaig confegir una colla de sonets malgirbats dedicats a la noia en qüestió, tot imitant els poemes del Canzoniere de Petrarca que llegia en la magnífica traducció d’Osvald Cardona, de 1955, que encara conservo. Tímid i poruc com era jo aleshores, aprofitava les ocasions en què trobava la noia caminant sola de tornada a casa per encalçar-la fugaçment, aturar-la enmig del carrer i lliurar-li els poemes, els quals dipositava dins un sobre amb la meva adreça, amb la secreta i més aviat quimèrica esperança que ella m’escrivís –ni que fos una nota d’agraïment–a casa meva. Naturalment, això no es va arribar a produir mai, però el que sí que succeí, sense que jo ho sospités, fou que l’homenatjada es presentà amb els meus textos al despatx de la professora de català. Un parell d’anys més tard, quan jo ja anava a la Universitat i el record d’Edisa (aquest era el sobrenom que jo havia posat a la meva musa) ja era una pàl·lida il·lusió de l’esperit, em vaig topar un dia amb la professora de català de l’institut. Quina no va ser la meva sorpresa en constatar que la bona dona estava al corrent de les meves romàntiques expansions i que, a més a més, li havien semblat una pura meravella! En cap moment aquella mestra, que per a la seva època era d’allò més esquerrana i feminista, va tenir l’ocurrència de pensar que jo havia assetjat la seva alumna. Es va prendre l’incident com el que en realitat era –o almenys com el que era en aquell temps: com una ingènua carallotada i, sobretot, com un exercici estilístic de molt de mèrit.

Per a la noia, jo també era, com l’enamorat de Múrcia, un desconegut. I tanmateix, mai –segons em va explicar la mestra–es va prendre els meus sobtats abordatges com un assetjament. Probablement, ella esperava que algun dia jo, enlloc d’entregar-li el sobre i fugir esperitat, m’aturés una estona i la convidés a un cafè, o a un gelat. Però això és només una conjectura, perquè el cert és que ella mai no va respondre cap dels meus requeriments perquè em contestés per escrit. Em pregunto si encara deu conservar aquells sonets petrarquians en algun calaix de casa seva, com un record esvaït de la seva bellesa i la seva joventut.

Explico tot això per concloure que estem arribant a un extrem en què un gest maldestre com el de Sergio Moreno és percebut per part de la societat com una agressió insuportable. És així, si més no, com el van presentar unes noies de la Universitat de Madrid que van voler posar-se a la pell de la interpel·lada i van escampar per les xarxes una pretesa carta de resposta on acusaven el jove enamorat de psicòpata opressor: “¿Crees que un desconocido, que no me conoce, puede saber cómo hacerme feliz? ¿Qué clase de amor enfermo es ese? Si de verdad quieres sacarme una sonrisa, deja de buscarme”. Sí, ja ho sé: la noia del tramvia no va voler baixar-se’n quan el noi li ho va indicar, i amb això s’hauria d’haver acabat la història. Però estem atribuint a un jovenet de 24 anys unes intencions perverses que possiblement no tenia, i la prova és que ell mateix va afirmar que, si ella no li trucava aquesta setmana, donaria l’afer per liquidat, i en les entrevistes que he pogut llegir, es mostra aclaparat pel ressò que ha obtingut el seu gest impulsiu. Per cert, en una de les últimes entrevistes, al diari La Verdad de Múrcia, Moreno assegura que finalment la noia del tramvia li havia trucat i que havien quedat per veure’s quan hagués passat tot l’enrenou que s’havia creat al seu voltant. M’agradaria veure la cara que fan ara les hiperventilades universitàries que van atrevir-se a interpretar pel seu compte la reacció de la noia. “Yo soy la chica del tranvía”, deien en la seva missiva. Doncs mira, no.

La diferència entre la meva experiència juvenil i la del marrec de Múrcia és la que separa una època on es considerava normal que un home digués floretes a una dona que passava pel carrer a una altra època on les fembres s’han empoderat i reaccionen amb virulència a tot allò que elles relacionen amb el masclisme i l’heteropatriarcat. La diferència la marca també el poder de les xarxes socials, que magnifiquen tot allò que toquen i que tenen la capacitat de convertir una simple anècdota en un apartat de successos del Telenotícies. Ara bé, anem amb compte: si ens passem de frenada, podem arribar a l’extrem de considerar susceptible de sanció una simple mirada sostinguda o el fet d’abordar una desconeguda en un bar amb el proverbial “estudies o treballes?”. I mentrestant, es dóna carta de normalitat a infinitat de pàgines web on la gent xateja a cor què vols amb perfectes desconeguts –aquests sí–de qui no coneixem més que un sobrenom virtual i una foto gairebé sempre impostada.

Suposo que no hauria de sorprendre’m gaire pel que li ha passat al noi del tramvia. És un pas més en el procés de robotització de les relacions humanes que ens espera. Als Estats Units, els mestres no poden tocar els seus alumnes llevat d’una petita pressió a l’espatlla en senyal d’aprovació, i si un pobre nen massa apassionat pren la iniciativa d’abraçar el seu mestre, aquest ha de fer-se el mort i alçar les mans sota l’amenaça de ser denunciat per assetjament. És això el que volem? El DIEC defineix “assetjament sexual” com una “agressió reiterada a la llibertat sexual que no inclou la violació”, i el RAE com “acoso que tiene por objeto obtener los favores sexuales de una persona cuando quien lo realiza abusa de su posición de superioridad sobre quien lo sufre”. No veig enlloc que la conducta de Sergio Moreno incorri en cap d’aquests supòsits.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Davant els discursos i argumentacions d’aquests i aquestes amargats, que volen escampar les seves misèries i frustracions als altres en forma de creuades contra l’amor romàntic o la heterosexualitat, he pres la decissió que és millor passar d’ells, i fer oïdes sordes.
    Atentament, i bon dissabte

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.