Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

El llarg procés de Jordi Amat

llibresamat_457

El passat 14 d’abril el periodista cultural Jordi Amat presentava al CCCB el seu llibre “El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)”. Amat estava envoltat de Jordi Gràcia, Vicenç Villatoro, Antoni Vives i Enric Juliana. Tots els convidats van parlar d’una manera que feia pressentir que estàvem davant d’una obra important. L’autor ha trigat 15 anys a enllestir aquest projecte de 360 pàgines, i si hem de fer cas del seu amic Andreu Navarra, es tracta “d’un llibre d’aquells que un autor escriu quan té setanta anys, quan té ganes de morir-se tranquil i baixar satisfet al sepulcre”. La valoració del seu amic s’ha d’entendre com un elogi, perquè Amat no té setanta anys. En té només trenta-set.

Uns quants dies abans, l’autor ens en donava un tastet al suplement “Cultura/s” de La Vanguardia, que és el mitjà on habitualment escriu. Allà s’hi presentava la seva obra com “un recorregut pel catalanisme polític i cultural des de la Guerra Civil fins al temps present”. A l’entrevista que li fa Mauricio Bach, Amat hi deixa anar coses com ara que el cànon que fins ara ha regit la cultura catalana està construït “per criteris més ideològics que literaris”. Per il·lustrar-ho, posa com a exemple el fet que a Josep Pla, pel seu passat col·laboracionista amb el franquisme, mai li van voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Massa honor i ben poca justícia literària, opina Amat. També explica que Jordi Pujol va concebre el seu projecte de construcció nacional “sobre les bases d’un nacionalisme de matriu catòlica” amb l’objectiu de crear una comunitat “que havia de percebre l’espanyol com una cosa aliena”. Però on jo crec que Amat ens proporciona la clau interpretativa del seu llibre és quan afirma que la Barcelona del Cobi, la de Pasqual Maragall i Xavier Mariscal, “va ser el moment de plenitud del catalanisme contemporani concebut com una manera oberta, descaradament catalana i despreocupadament espanyola, d’edificar el país a través dels valors de la pluralitat, etc. etc.”

Poc després, Carles Geli li feia una entrevista a El País encapçalada per la següent citació: “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. La polèmica estava servida. Una polèmica que a l’autor no li fa cap por,  com demostra en preguntar-se “Qui llegeix les Elegies de Bierville de Carles Riba i la seva ressenya? 400 persones? Destino té un públic gran, amb milers d’exemplars; els altres viuen a la catacumba de la resistència”. (Pels llecs en el tema, cal aclarir que Destino va ser una revista fundada per catalans falangistes a Burgos durant la guerra civil i hi va tenir col·laboradors com Josep Pla, Jaume Vicens Vives o Néstor Luján). La conclusió a què arriba Amat, després de lamentar la fallida del catalanisme d’esquerres que es va gestar a finals dels 60, és que “no tenim grans intel·lectuals avui a Catalunya com a conseqüència del debat sobiranista (…) Tot debat ha quedat fagocitat pel tema nacional”.

Tinc el llibre de Jordi Amat damunt la meva taula, esperant una lectura atenta. Estic segur que, com tothom anuncia, es tracta d’una obra molt important. Capítols com el que relata la gestació del llibre d’història que Francesc Cambó volia fer escriure a Ramon d’Abadal en plena guerra per mirar de justificar la seva conversió al bàndol franquista, o el que consigna les primeres passes de Jordi Pujol per fer la “construcció nacional” encara dins el marasme de la dictadura, estic cert que seran interessantíssims. A més, Amat escriu bé, molt bé, cosa que fa que la lectura llisqui amb ingravidesa enmig de tantes dades pouades a l’hemeroteca.

Tanmateix, la tesi de partida és tan inequívoca i és en el fons tan antiga que em fa mandra començar. Té gràcia que Jordi Amat sigui del 78. És un home jove, en la plenitud de la seva carrera, que acaba d’escriure, com hem dit, una obra important. El que Amat defensa, però, és molt vell: el fatigós romanço de la regeneració d’Espanya a través del catalanisme. D’un catalanisme, això sí, progressista, obert, jovial, inclusiu i no sé quantes coses més, totes la mar d’enrotllades. Deu ser la joventut allò que el fa ser tan idealista: creure, encara avui, que Espanya té cap ganes de ser regenerada pels catalans és tenir una fe a prova de fets consumats. Però hi ha, entre les idees-força del llibre de Jordi Amat, una que m’inquieta especialment: és aquella que emfasitza “el pes determinant que el pujolisme, com a projecte nacionalitzador, ha tingut en el procés de sobiranització de la societat catalana”. Aquesta idea és precisament la que batega darrera les polítiques més agressives de la dreta espanyola que avui governa a Madrid. És allò d’assenyalar TV3 i la immersió lingüística com els autèntics culpables de la crisi territorial que viu a hores d’ara l’estat espanyol, tot presentant els catalans com uns ninots a qui els han practicat un eficaç rentat de cervell. No sé si Amat és conscient d’aquesta coincidència. No ho crec, perquè sincerament no crec que li fes cap gràcia. A mi em sembla que Jordi Amat, com el Xavier Folch o l’Antoni Puigverd, és un nostàlgic del maragallisme (ell s’autodefineix com “un catalanista desorientat”), i que aquest posicionament ideològic, ben legítim, el fa idealitzar una Catalunya “desacomplexadament espanyola” que no va existir mai.

Perquè Catalunya ha estat –i encara és–espanyola, per raons històriques, per la seva pròpia feblesa, per la força dels veïns, i fins i tot, en ocasions, perquè és el que més li ha convingut. Però el que no ha estat mai –ni tan sols en aquella mítica època del Cobi, que és també la de la primera xiulada massiva al Rei–és desacomplexadament espanyola. Com a “regió” espanyola, Catalunya ha estat sempre un desastre, un andrògin, un experiment fallit. Catalunya, per als espanyols, és un problema. És el problema. Voler vendre, a través d’una interpretació parcial (com ell mateix confessa), que hi va haver un temps en què aquest problema es va superar gràcies a la influència d’un catalanisme més generós i obert de mires, és enganyar-se. Només cal recordar de quina manera va acabar el molt generós intent de Pasqual Maragall de convertir Espanya en un estat realment plurinacional.

Ara bé, l’obra de Jordi Amat hauria de servir per fer-nos reflexionar sobre com pensem el país ara que es troba en una cruïlla històrica. Té raó quan afirma que massa sovint s’ha posat l’honor patriòtic per davant de la valoració estrictament cultural o literària. Té raó quan assegura que de vegades s’ha induït a percebre la llengua castellana com un element aliè a la nostra cultura. Té raó quan reivindica el maragallisme –entès com un moviment republicà liberal i europeista, basat en una capital moderna i cosmopolita–com un dels vectors que han contribuït decisivament a conformar la Catalunya actual. Fins i tot en la hipòtesi que el país esdevingui independent en els propers anys, caldrà fer un esforç per incloure-hi tots aquells que en algun moment s’han pogut sentir bandejats del catalanisme –els que ara estan desorientats, per fer servir la seva expressió–per culpa d’una visió massa estreta de la catalanitat. Si molt convé, caldrà també incorporar el Cobi al panteó de les icones nacionals. A Jordi Amat, per defensar coses com aquestes, l’han crucificat des de “la ximpleria disparada en 140 caràcters”, i això només indica que encara hi ha gent que té por d’obrir el compàs a l’hora de configurar una catalanitat que serà inclusiva o no serà.

Per totes aquestes raons, la lectura promet i us la recomano vivament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Benvolgut: gràcies pel seu text. Respecto les seves discrepàncies (que trobo prou assenyades) i sobretot li agraeixo el to que ha usat per expressar-les. A disposar. Jordi Amat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.