Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Per què llegim l’e-notícies?

E noticies 2

Un amic meu diu que, cada matí, quan encén el seu iPad i entra a la pàgina d’e-notícies, ho fa perquè abans de llegir altres diaris digitals primer vol fer una ullada al “parte de guerra”. Un altre em confia que l’e-notícies és ideal mentre es pren el cafè matutí i no té gaire temps de llegir articles en profunditat. Jo mateix haig d’admetre que, tot i que no tinc especial pressa a primera hora del matí, el primer que faig quan emergeixo de la boira del son és repassar-lo de dalt a baix. Per què llegim l’e-notícies?

En principi, no hi ha cap motiu de pes per fer-ho. El diari de Xavier Rius és l’equivalent de la premsa groga en format digital. És morbós, sensacionalista, esbiaixat i a més està mal escrit. Molt mal escrit. Els articles del mateix Rius en són un exemple. No pots llegir tres ratlles seguides sense trobar-hi alguna falta més o menys greu d’ortografia, de sintaxi o de concordança. No tenim calers per pagar correctors o és que la qualitat de la llengua vol estar al mateix nivell que la qualitat de la informació? Sorprenent en un informatiu que es vanta d’exigir accountability a tort i a dret. El primer deure d’un mitjà escrit hauria de ser amb la paraula ben escrita.

De vegades em demano quin és el tipus de públic al qual es dirigeix principalment l’e-notícies. He arribat a la conclusió que Rius s’adreça de manera simètrica al lector independentista i al lector unionista, amb l’objectiu d’enervar-los a tots dos. L’e-notícies explota al màxim el component més emocional i epidèrmic d’una informació, d’una entrevista o d’unes declaracions, amb la finalitat d’esbatanar-te els ulls encara mig enlleganyats de la fase pre-dutxa. La qüestió és épater le lecteur i proporcionar-li una dosi d’adrenalina que, com el cafè ben carregat, el desvetlli per la via ràpida i de passada el converteixi en un addicte als titulars cafres per la resta dels seus matins.

Agafem per exemple aquesta “notícia” del passat 16 de febrer: Fair play. S’hi explica que els presidents de Societat Civil Catalana i d’Òmnium Cultural, Josep Ramon Bosch i Muriel Casals, van participar en un dinar-col·loqui celebrat al Cercle del Liceu per debatre sobre els seus diferents projectes polítics. Ara bé, l’únic projecte que després apareix reflectit és el de Bosch, de qui es remarca que se sent “català i espanyol a la vegada, com una majoria de catalans”, i que “no es pot entendre Catalunya sense Espanya com tampoc Espanya sense Catalunya”, etc. etc. Del projecte de Muriel Casals, ni piu. Per què? Ni idea. Tinc la sensació que també podria haver estat a la inversa. Probablement és allò que dèiem: no es tracta pas d’informar, sinó d’excitar les vísceres del personal.

Un altre exemple: l’entrevista que Ramon Sargatal li va fer a Jordi Llavina el 3 de març passat. El titular era: “Hi ha tertulians que són sempre els mateixos”. L’entrevista tingué lloc després que el periodista i poeta anunciés que tornaria a fer de professor de secundària, atès que el periodisme cultural ja no li permetia arribar a final de mes. Sargatal planteja una entrevista de to pugilístic i diverses vegades convida Llavina a baixar al fang, com quan compara el sou que va cobrar Xavier Bru de Sala per comissariar l’any Espriu amb el que li van pagar a ell per fer el mateix amb l’any Vinyoli. Però és que a més es permet insinuar que ni tan sols els 12.000 euros que va cobrar Llavina (un sou de mileurista) estaven justificats (“a part de les xerrades, els 315 dies restants de l’any, què ha fet?“), fent-se ressò de la sospita permanent que en aquest país sempre s’estén sobre les feines de tipus cultural. Com que Llavina no es presta al joc que li ofereix l’entrevistador, aquest l’esperona constantment: “Disculpi“, diu, “però de vegades vostè em sembla un franctirador amb una escopeta de perdigons. Per què no apunta al centre de la diana?“. Sargatal vol sang, e-notícies vol sang, i no es conforma amb vaguetats. Per això una de les obsessions del director és la immigració (especialment la magrebina) i la presència dels seus símbols als carrers de les poblacions catalanes. Llegiu aquest entendridor article, “Martorruecos“, publicat aquesta mateixa setmana i farcit dels tòpics habituals de l’estil “amb aquest tema hem anat amb un lliri a la mà”, per acabar de fer-vos-en càrrec. El mateix dia, el 21 de març, el llençol de Rius es veia complementat amb dues variacions més sobre el mateix tema: “ERC, PSC, ICV i la CUP es manifesten contra “la islamofòbia“, amb unes cometes molt significatives –que suggereixen que tal concepte és una invenció artificiosa–i unes declaracions de la directiva del Centre Euro-Àrab de Catalunya, Samia Ben Tekaya: “No pots basar la política d’un país en la religió“.

Estic segur que Xavier Rius i la resta de treballadors d’aquest mitjà es deuen pensar que són l’hòstia reconsagrada del periodisme independent a Catalunya. També estic segur que els treballadors d’El Mundo es pensaven que actuaven amb exemplar independència pel fet de publicar informes fuls i de practicar el guerracivilisme més descarnat a les planes del seu diari. Tant els uns com els altres ho tenen relativament fàcil: en un país com aquest, sempre hi haurà orelles parades al caïnisme de baixa estofa. No, amic meu, e-notícies no és cap “parte de guerra”. És el Sálvame Deluxe del periodisme català, és la Carmen de Mairena de la informació digital, és l’inconscient freudià mostrant-se al jo racional en tota la seva brutor. I el que fa més basarda és que potser també sigui el mirall on ens mirem cada matí amb els cabells esbullats, les ulleres violàcies i la pell macilenta, abans de la dutxa que ens aclarirà la mirada i el pensament.

No deien que el català estaria normalitzat el dia que hi hagués revistes porno en el nostre idioma? Doncs objectiu acomplert. Gràcies, Xavier Rius, per fer que cada dia ens assemblem més a un país normal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Sóc un dels que llegeix E-Noticies. No com a exercici masoquista, ni com a exercici matrimonial. Per a mi és una manera d’informar-me de notícies que en altres llocs no existeixen o són tractades d’una altra forma. I també per llegir segons quines opinions (que no sempre hi he d’estar d’acord, però això no és cap motiu per fer-me pedres al fetge: cadascú té una opinió, i jo sóc partidari radical de la llibertat d’expressió i d’opinió).
    Per altra banda, E-Notícies és un mitjà de comunicació privat, talment com Vilaweb. I a Vilaweb hi ha una línia editorial sobirana, com a E-Notícies. I com arreu, hi han notícies no del tot encertades en la totalitat de la seva redacció (per exemple [http://www.vilaweb.cat/noticia/4236741/20150321/fe-bahai-religio-esperantista.html], anomenar “religió esperantista” a la Fe Bahá’í, quan ells mateixos no es titllen de religió; i no seria la religió “més jove”; i tenint en compte que l’esperanto no promociona cap religió, i que el doctor Zamenhoff -creador de l’esperanto- també va idear una mena de religió [http://ca.wikipedia.org/wiki/Homaranisme]. Aquest -i altres- fets, i la percepció d’un fort “jesuitisme” a la seva línia editorial, no em fan desistir de llegir i participar de Vilaweb. I de tenir-ne una opinió positiva, malgrat els malgrats exposats.
    Un altre mitjà de comunicació privat és El Triangle [www.eltriangle.eu]. Aquest sí que, per la meva opinió, és una clavagera i femer plé d’immundicies. Principalment pel tarannà malaltís i mesquí del seu alma mater (Jaume Reixach). I no són les opinions. Són les insidies tipificades al codi penal que aboca sense cap mena de vergonya ni prova. A aquest mitjà, per part meva, ni aigua…
    Els mitjans de comunicació públics catalans són tendenciosos i els seus professionals moltes vegades fan exhibició d’una mal formació (encara que penso que és més cosa de mala fe que no pas de desinformació o ignorància) que fa venir vergonya aliena i sobtats estupors. Titllen a tot el què no sigui el pensament monolític i formal de “secta” o “pseudocientífic” (això, pel que fa a qüestions religioses o de salut). I ja no diguem si algú no combrega amb la opinió política pretesament majoritaria… A aquests, ara per ara són finançats amb diners meus (com passa a la COPE, Canal 13 i altres emissores que no veig ni escolto).
    Des d’aci prometo que no miro Tele5!

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.