Ulleres de pinçanàs

El 2 d’octubre Fernando Ónega va escriure una columna a LV (“El pacte fiscal”) en què, amb una murrieria molt gallega, exposava les raons per les quals, al seu entendre, ja no hi havia cap motiu per negar el pacte fiscal al Govern de la Generalitat. Ónega apuntava que les comunitats autònomes d’Extremadura, Castella-la Manxa, València i Castella i Lleó, i multitud d’alcaldes, tots ells “militants acreditats del PP”, havien anunciat solemnement una rebaixa d’impostos. Algunes d’aquestes comunitats i municipis, continuava Ónega, es troben actualment en estat de fallida –el cas de València és potser el més espectacular–però tot i això havien promès als seus ciutadans l’esperada rebaixa.

El raonament que Ónega feia tot seguit és de calaix: “qui rebaixa impostos, és que no té problemes financers; si no té aquest problema, és que li sobren els diners; qui neda així en l’abundància, no té per què esperar la solidaritat de ningú; ergo, la solidaritat ja no és imprescindible i hi pot haver pacte fiscal“. Justament aquell mateix dia, els papers publicaven que el banc d’inversors Morgan Stanley havia assenyalat que el pacte fiscal podia ser la solució al conflicte entre Rajoy i Mas.

No seré pas jo qui, a hores d’ara, es posi a saltar i a ballar en sentir el vell romanço del concert econòmic o pacte fiscal. Això ho deixo per en Duran i els seus amics de LV. Personalment, crec que ja hem anat massa lluny en la desconnexió respecte a Espanya. Però si de debò algú, sigui Ónega, sigui Morgan Stanley o sigui el sursumcorda, si algú creu de debò que el Govern central s’avindrà mai a cedir la clau de la caixa al Govern de la Generalitat, és que coneix poc Espanya i a més no ha llegit la carta que un lector de Barcelona, en Francesc Casals, va publicar a LV el passat dilluns 13 d’octubre. Us la reprodueixo sencera, perquè no té pèrdua:

No és just

“Cada vegada que sento l’argumentació del Govern d’Espanya rebutjant la sol·licitud de la consulta basant-se en la Constitució i en què tot Espanya ha d’opinar sobre el que afecta a una part, em ve a la memòria una història sobre la democràcia que m’explicaven en la meva època d’estudiant (lògicament en una escola estrangera, ja que a les escoles espanyoles aquest tema no es tractava).

La història deia: van en una barca tres persones. Una d’elles governa la nau. Una altra va asseguda i una tercera rema. Al cap d’unes hores, el que rema es queixa de la seva situació i de la injustícia que significa que només remi ell. El que governa l’embarcació assenteix i diu que, atesa la situació, el millor que es pot fer és votar per trobar una solució. Fan una votació i el que governa la barca i el que va assegut voten perquè el que estava remant segueixi remant.

Òbviament sembla que el sistema triat és democràtic, però no és just. D’aquí la importància de decidir qui pot votar.”

La carta es comenta sola. Casals es refereix al dret a decidir, però el seu apòleg també val per al pacte fiscal. Totes dues són coses que es troben en poder de qui governa la barca i de qui va assegut. D’una en diuen “soberanía del pueblo español ” i de l’altra “caja única de la Seguridad Social”. Presumir que un dia o altre aquests amables companys de travessia abandonaran el seu còmode seient per aposentar el cul a la dura banqueta del remer és tenir una idea molt fantasiosa de la naturalesa humana. Tothom sap que, ni que les comunitats i municipis governats pel PP (o pel PSOE, tant és) superessin algun dia l’estat de Massachusetts en renda per càpita, a nosaltres ens tocaria continuar remant pels segles dels segles. És per això que, fins en les projeccions més agosarades de reforma constitucional, no es parla mai de concert econòmic: només es fa un vague esment al “principi d’ordinalitat”, que és allò que consagrava l’Estatut del 2006 i que el TC es va carregar per inconstitucional. El principi d’ordinalitat estableix que, si tu ets qui més aportes, també has de ser tu qui més rebis de l’Estat. Però aquest principi no qüestiona mai que la decisió –i els diners–estiguin sempre a les mans del Govern central. Amb el principi d’ordinalitat, quedaríem sempre a mercè de les majories absolutes que es produïssin al Congrés dels Diputats. És a dir, sotmesos a la voluntat arbitrària del barquer.

Gràcies, amic Casals, per la teva sensacional paràbola!