Ulleres de pinçanàs

Ara que ja sabem els resultats del referèndum escocès –el més rellevant, que la Gran Bretanya és una democràcia de debò–m’he recordat de l’article que Javier Cercas hi va dedicar diumenge passat a El País (“Escocia y nosotros“). Aprofitant una estada de tres dies a Edimburg, l’escriptor gironí estableix un “mínimo recuento de semejanzas y diferencias entre la situación escocesa y la catalana”.

La sorpresa és que les semblances i diferències que detalla Cercas són exactament les mateixes que hi hauria descobert un conductor de telenotícies de 13TV; això és, que Catalunya mai no ha estat independent; que a Espanya la Constitució prohibeix el referèndum; que a Catalunya els mitjans són majoritàriament independentistes; que la pregunta catalana és un nyap; i finalment que Artur Mas és un politicastre o un il·luminat que està a punt de rebentar el seu propi partit amb l'”aposta sobiranista”.

L’única nota diguem-ne marca de la casa (El País, PSOE) és que, segons Cercas, Escòcia ha sabut crear una política pròpia, de caire socialdemòcrata i europeista, diferenciada de la tendència neoliberal de les polítiques britàniques dominants des dels governs de Margaret Thatcher. En canvi, per l’articulista, “la cultura política catalana es idéntica a la española, sólo que corregida y aumentada”. Això ho diu, és clar, per l’afer Pujol, però també per la ràbia que li fa el fet que a Espanya “hi ha hagut 21 anys de governs socialdemòcrates, mentre que a Catalunya, només 7”.

Cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, però jo voldria contraposar aquest text, publicat a tot Espanya en el diari de més tirada i al suplement més llegit, amb un altre de Joaquim Albareda (“¿Qué perdió Cataluña en 1714?“), que va sortir al mateix diari dijous dia 18. Albareda hi exposa les raons que ja va deixar consignades al seu magnífic llibre “La guerra de 1714”, on desmunta un per un els tòpics revisionistes sobre aquell lamentable capítol de la nostra història.

L’opinió de Cercas, naturalment, és tan respectable com la d’Albareda, tot i que no es refereixin al mateix tema. Ara bé, jo em pregunto per què el text de Cercas surt publicat a tot Espanya, quan podria haver estat perfectament inclòs a la secció “autonòmica” del diari (quan parla de “nosotros” es refereix als catalans, no a tots els espanyols), i en canvi el text d’Albareda, que podria interessar els lectors espanyols no gaire familiaritzats amb la Guerra de Successió, només apareix publicat dins el quadernet autonòmic.

La resposta, al meu entendre, és que es tracta de la mateixa tàctica que avui ha propiciat l’error de traducció de la locutora de TVE quan retransmetia les paraules de Cameron sobre el referèndum escocès. Quan Cameron parlava d”el nostre país de quatre nacions”, la locutora traduïa “la nostra nació unida”. La tàctica, deia, és la mateixa: amagar la realitat i mantenir el lector/espectador espanyol captiu d’un univers simbòlic i referencial visceralment uniformista. Tot allò que no va en aquesta direcció –les paraules de Cameron, l’article d’Albareda, o més lluny en el temps, les xiulades al rei–es confina en un marge, es “tradueix” al codi unitarista o bé simplement se silencia. Ja ho va escriure Enric Vila l’altre dia: és per demòcrates com Cercas que Espanya és un Estat fallit i que ha hagut de triar sempre entre l’obscurantisme o la dissolució, de forma tan tràgica.