Massa complicat, oi alcaldessa?
Sóc conscient que a hores d’ara la quantitat de garrotades que estic repartint en aquest blog als polítics socialistes i/o ecosocialistes potser resulta un pèl excessiva. Però és que no passa dia que no ens delectin amb una o altra broma de gust dubtós en forma de declaracions, manifestos o amb posicions tan canviants com les del Kama Sutra.
Agafem per exemple el cartell que s’ha empescat la Núria Marin, alcadessa de L’Hospitalet. He escoltat en alguna tertúlia que, des d’un punt de vista independentista, n’hauríem d’estar encantats. “Això és el que voldria jo que fessin també els polítics del PP!”. Està entès. Defensar el No a la independència implica acceptar, ni que sigui a desgrat, la possibilitat de celebrar la consulta. Tanmateix, potser les coses no són tan simples com això.
Sempre he pensat que la idea de federalisme o, encara més, de confederalisme resulta massa complexa en el context de la cultura política espanyola. Amb alguna excepció de curta durada, l’estat espanyol presenta una tradició històrica (alzamientos, cops d’estat, enfrontaments fratricides) gens propícia a les subtilitats i als delicadíssims equilibris que comportaria l’aplicació d’un federalisme asimètric de l’estil dels que s’apliquen a Alemanya o als Estats Units. Ja ni entro a valorar el que suposaria una confederació com la que constitueix l’estat suís, on cada cantó fa la seva sense que els altres s’hi fiquin en absolut. L’autèntica prova del nou de qualsevol democràcia és el respecte a les minories. El federalisme i el confederalisme serien, doncs, un intent de blindar jurídicament aquest respecte, de manera que les minories nacionals que formen l’estat espanyol poguessin, per exemple, tenir dret de veto a l’hora d’aprovar-se al Congrés les lleis que afectin directament els seus territoris.
Això a Espanya és inconcebible.
És inconcebible i els socialistes ho saben perfectament.
D’aquí la campanya de l’alcaldessa de L’Hospitalet. Davant l’amenaça que el campetxano president del CE Hospitalet, Miguel García, es presenti a les municipals enarborant la bandera de Ciutadans -és a dir de l’espanyolisme més rampant-, la reacció de Núria Marin ha estat apel·lar a les vísceres dels seus conciutadans per tal d’evitar la fuga de vots per aquest flanc. Fixeu-vos bé en el disseny dels pamflets. A la part del text, la paraula federal no apareix fins a la ratlla 30 d’un total de 33. La paraula consulta apareix a la ratlla 25, al costat, naturalment, de “pactada”. I les paraules realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística són les últimes de la fila. Qualsevol persona no del tot ignorant en qüestions de màrqueting sabria desxifrar perfectament que el més rellevant del cartell no és pas que el PSC proposi el federalisme, o que estigui a favor d’una consulta pactada amb l’estat. El més rellevant és el No. No (subratllat) a la independència. Aquest és EL missatge.
Amb això, l’alcaldessa el que fa és menystenir la intel·ligència dels hospitalencs. El seu cartell diu grosso modo el mateix que diuen el PP i Ciutadans: la cantarella aquesta dels problemes reals de la gent, com si un dels nostres principals problemes no fos el dèficit fiscal escandalós que ens impedeix fer polítiques socials. Només al final, i gairebé d’esquitllentes, deixa anar el romanço del federalisme i de la consulta pactada. Dic que menysté la intel·ligència dels ciutadans perquè pressuposa que aquests no saben distingir gaire entre federalisme, autonomisme o unitarisme, i que a l’hora de la veritat l’únic que els mourà a votar el PSC és l’espantall de la por als “separatistes”. Per a Núria Marin, explicar de forma clara i sense ambigüitats què significa en realitat el federalisme no és prioritari: resulta massa complicat i resta vots, oi? El que, per contra (segons ella i el nucli dur del PSC), entendran de seguida els seus pretesos votants és el NO a la independència. O el SÍ a l’Espanya de sempre, que és el mateix.
Però Catalunya ha canviat molt. I L’Hospitalet també. Ves que no s’enduguin una sorpresa el dia de les eleccions. A part que, com declaren ells mateixos en relació a CiU i Esquerra, la gent al final prefereix sempre l’original a la còpia. Si el que la gent de veres vol és espanyolisme, triarà la papereta del PP o la de Ciutadans, no la del PSC.
Com deia avui la Marina Llansana al “Divendres“, el PSC sempre es defineix per negativa: No som això, no som allò. “Ni independentistes ni de dretes”, us en recordeu? Confiar que aquest partit, quan arribem al cap del carrer, es posicioni a favor d’una consulta real (no una de platònica pactada amb l’estat) és una temeritat. Ens faran perdre un temps preciós, i francament, com deia l’estimat Barrera, tenim pressa.