Laïcitat identitària
Dimarts passat, tot llegint l’entrevista de La Contra a Davyth Hicks, secretari general de l’ELEN (European Language Equality Network), vaig creure per uns moments que revivia una antiga il·lusió: “Trenquem ja aquesta absurda equació d’un Estat igual a una llengua! Un Estat europeu pot tenir diverses llengües oficials, sense discriminacions”, reclama Hicks. Aleshores el periodista li demana: “Quin escenari seria l’ideal (a Espanya)?”. I Hicks contesta: “L’Estat espanyol accepta amb naturalitat, sense pressions externes, que Espanya és plurilingüe… i converteix el català, el basc, el gallec i el castellà en llengües oficials en pla d’igualtat. Cooficialitat plena!” A la qual cosa Víctor-M. Amela respon, fatalista: “Això és utòpic”. Amela és conscient que Espanya no acceptaria mai aquesta igualtat lingüística, com tampoc no l’accepten França o Itàlia, però sí Finlàndia. Dic que vaig reviure una antiga il·lusió perquè em va recordar els meus dies de joventut, quan jo també creia que algun dia Espanya podria reconèixer les seves diverses llengües en peu d’igualtat, tal com demanava Maragall (el poeta). Suposo que, com jo, molts dels actuals indepes també van somiar en algun moment de la seva vida que una altra Espanya era possible… fins que vam tocar de peus a terra i vam comprendre que no, que no és possible, i ens vam desencantar. Com escriu Toni Soler a l’ARA, “a Espanya no s’hi està, ni s’hi viu: s’hi cap o no s’hi cap”.
Doncs una cosa similar em va passar quan vaig escoltar, a 8al dia, Miquel Iceta defensant que Catalunya és una nació però que aquesta és essencialment una qüestió sentimental, a la qual cosa Pilar Rahola va respondre ràpidament que el fet de ser una nació no és una qüestió purament “sentimental, emotiva i èpica”, sinó que comporta també una dimensió jurídica i política, amb el dret a decidir com a garantia ineludible. Dos dies després, Iceta reivindicava a Madrid, al Fòrum Europa, la mateixa idea: “Catalunya és una nació, però nosaltres no abracem la causa de la independència ni reivindiquem el dret d’autodeterminació. […] Pel PSC, nació no és un concepte que comporti el de sobirania o el d’Estat. La convicció que Espanya integra diverses nacions no és incompatible amb considerar que Espanya (també) és una nació”.
Com diria la mateixa Rahola, aquest és un debat antic, que l’independentisme ja fa temps que ha superat. Però això no m’impedeix de reconèixer que la proposta d’Iceta –i del PSC–seria molt atractiva i fins i tot factible si no estiguéssim engabiats dins un dels Estats més unitaristes d’Europa. “Utòpic”, en diria Amela, suposo, del concepte de “nació de nacions” que Iceta defensa per a la transformació d’Espanya en un estat federal de bo de veres, com és utòpic que aquest mateix estat reconegui mai la igualtat fonamental de totes les seves llengües.
Però sí, no puc negar que el concepte em resulta atractiu, perquè apel·la a una laïcitat en qüestions identitàries que si s’apliqués de veritat segurament solventaria d’una vegada per sempre el problema de l’articulació territorial a l’Estat espanyol. I ja que Espanya no ha estat mai capaç de concebre i articular aquesta laïcitat en termes jurídics, proposo que la nova República Catalana, si és que mai arriba a concretar-se, sí que la incorpori amb determinació a la seva Carta Magna. Què significaria, aleshores, la laïcitat identitària i lingüística en un àmbit com el català, on conviuen diversos sentiments de pertinença nacional i diverses parles amb centenars de milers, per no dir milions, de parlants? Doncs significaria, per exemple, que els ciutadans catalans podrien parlar i adreçar-se a les autoritats en la llengua que els abellís i podrien sentir-se com els donés la gana sense que l’Estat hi pogués exercir cap coerció per forçar-los a parlar una determinada llengua o a sentir-se adscrits nacionalment a un grup determinat. Com a Finlàndia: tu ets ciutadà finlandès però pots pertànyer a la població finès-parlant (els finlandesos del Bàltic) o a la població suec-parlant (els finlandesos d’origen suec), però també et pots sentir part d’altres ètnies minoritàries com els ijorians d’Íngria, els carelians de Carèlia o els kvens de Kvenland, tot això sense veure mai qüestionada la teva ciutadania finlandesa. El mateix es podria aplicar a altres països europeus més tolerants que el nostre com Suïssa, Noruega o Dinamarca. M’encantaria, posats a fantasiejar, que el nostre nou estat no tingués cap lema nacional, com passa en el país dels danesos, o que pogués tenir unes llengües cooficials corresponents als grups poblacionals que les parlen sense que per això se sentissin discriminats envers els catalanoparlants de vuit generacions.
La utopia d’un estat aconfessional en termes lingüístics i identitaris és, certament, molt difícil d’aconseguir, perquè la naturalesa humana tendeix a aplanar tot allò que percep com a diferent, i estic segur que en aquests països nòrdics que hem esmentat més amunt la convivència no deu estar exempta de problemes i tensions intergrupals. Però quina és l’alternativa? El model uniformista franco-espanyol, del qual hauríem de fugir com de la pesta? La falsa tolerància italiana, que en realitat només reserva per a la vida oficial una de les llengües existents, com bé saben els nostres amics algueresos? La bàrbara disputa per raó de llengua, religió o ètnia que es viu als Balcans? Tot i això, sóc ben conscient que la particular situació del català, idioma minoritzat durant segles i gairebé assimilat a l’única llengua oficial, requeriria de solucions imaginatives per tal que enlloc de Finlàndia no ens acabéssim assemblant a Andorra. Però això, en tot cas, és feina dels polítics i d’aquests senyors del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’hi deuen estar cremant les celles, entre altres coses, perquè per a això els paguem.
En resum, que encara som lluny de l’Imagine there’s no countries de Lennon però que, atès que de countries n’hi continuarà havent encara durant molt de temps, estaria bé que el nostre seguís el model dels països més civilitzats i ningú no hi pogués dir mai, com fa Amela en referir-se a Espanya, que la convivència pacífica de les seves diverses llengües i identitats és una utopia.
