Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Fraternité

dome457_457

He seguit amb atenció les entrevistes que aquesta setmana li han fet a Xavier Domènech a les televisions catalanes. La primera, la de Josep Cuní a 8TV el passat dilluns 25. La segona, en un format més coral, ahir mateix al programa Punt.cat de TV3. No puc dir que cap de les dues em sorprengués. El líder d’En Comú Podem va esbossar-hi les mateixes idees que ja havia exposat en altres fòrums, i que es troben explicitades al programa amb què es van presentar el 27S. De Domènech m’agrada el seu posat tranquil, conciliador i professoral (atenció, perquè com diuen en castellà apunta maneras). Cuní no el va collar gaire. Més aviat vaig tenir la sensació que els mateixos que fins fa poc reverien la figura de Duran Lleida aviat es convertiran en fans incondicionals del líder d’aquesta nova formació. Particularment, de la seva idea d’un referèndum acordat i legal, per oposició a la via unilateralista dels independentistes. (En canvi, els del Grup Godó continuen sent extremadament crítics amb la gestió municipal d’Ada Colau). Aquesta és l’alternativa de país que Domènech ofereix als electors catalans, i que Cuní, Carol i cia. presenten ufanosos com a alternativa al secessionisme. En paraules del presentador de 8aldia, En Comú Podem representa l’esperança d’un “canvi real, no només hipotètic” en el panorama de la política catalana. Domènech concretava més: el nou espai polític que Ada Colau propugnava aquell mateix dilluns al matí hauria de ser un espai polític “plenament català, de Catalunya i per a Catalunya, però construït des de la fraternitat amb els altres pobles d’Espanya”. Al plató de 8aldia la nova proposta desprenia una vella, coneguda olor –la del malaguanyat PSUC, la dels primers temps del PSC, la de la disposició addicional a la Constitució que últimament defensava el caduc líder d’Unió.

Al Punt.cat, envoltat dels tertulians habituals, molt més decantats cap a l’independentisme, el líder confluent va mirar d’aclarir la famosa proposta d’Iglesias de crear un “Ministeri de la Plurinacionalitat” que minuts abans havia estat cruelment escarnida en un gag del Polònia. Tampoc en aquesta ocasió, Domènech, més exigit, va perdre gens la compostura. Va afirmar que el bescantat Ministeri no pretenia ser més que una eina per aconseguir l’objectiu primordial: fer entendre a l’electorat espanyol que Espanya no pot continuar entossudint-se a construir un estat-nació, sinó que ha de començar a reconèixer l’existència de diverses nacions al seu interior i articular-se de manera correspondent amb aquesta idea. També aquí vaig percebre una aroma decididament familiar: aquella vella aspiració pujolista de “fer pedagogia” per les Espanyes.

En qualsevol cas, i a banda de destacar la solvència contrastada de l’entrevistat, voldria aturar-me en el concepte de fraternitat que Domènech va treure a col·lació en la primera entrevista.

La idea de fraternitat com a concepte polític procedeix del famós eslògan republicà de la Il·lustració. “La fraternitat és un estat d’unitat entre diverses persones. És un sentiment que depassa l’ego i que aplega diversos “jo” per construir un “nosaltres”. En el seu ideal ressona la idea que tots els homes són germans i haurien de comportar-se com a tals“, llegeixo a la Wikipédia francesa. D’entrada, sona molt bé. No obstant, l’aplicació pràctica d’aquest ideal en el terreny empantanegat de la res pública resulta força més discutible. Per als francesos, la fraternitat –com la llibertat o la igualtat– opera de manera exclusiva dins les fronteres del seu estat. Els francesos han de ser fraterns, abans que res, amb els altres francesos. El “nosaltres”, a França, no es refereix pas a la humanitat sencera, sinó al conjunt de les persones naturals d’aquell país… que siguin de nació francesa. A la República de França no hi ha lloc per a altres “pobles”: així ho palesava Manuel Valls quan a finals de desembre, davant la victòria electoral dels nacionalistes i independentistes corsos, declarava amb solemnitat: “No hi ha presoners polítics corsos”, i “No hi ha més que un idioma a la República, i aquest és el francès”. Personalment, em sembla una perversió del sentit original del concepte, però cal admetre que a efectes pràctics als nostres veïns del nord els ha anat prou bé.

A Espanya passa si fa no fa el mateix. Quan la sento en boca dels progressistes espanyols en la seva versió 2.0 de Podemos, la fraternitat em recorda massa l’ús espuri que els socialistes (i no socialistes) han fet sempre del concepte de “solidaritat”. No es pot ser solidari si se n’és per obligació, ni es pot ser fraternal, diria jo, sense el reconeixement previ de l’existència d’un subjecte polític (un “jo”) que vulgui compartir camí amb altres subjectes polítics (altres “jo”) per tal de formar un “nosaltres”. Però el “nosaltres”espanyol, diguem-ho clar, no és una suma entre iguals, sinó una reducció. És el subjecte titular de drets que apareix a l’article 2 de la Constitució. Un subjecte excloent: no hi ha ni hi pot haver diversos “jo” ni diversos “nosaltres” a l’Estat espanyol segons la legalitat vigent. No hi ha presos polítics bascos. L’únic idioma oficial del Regne d’Espanya és el castellà. Ho va deixar ben clar el Tribunal Constitucional el 28 de juny de 2010. Espanya, capital París.

No voldria prejutjar abans d’hora les intencions reals dels líders de Podemos quan apel·len a la plurinacionalitat de l’Estat. No cal dir que d’entrada sembla un plantejament molt més atractiu que aquell ranci “reconeixement de les singularitats” que propugnava el PSOE en la seva declaració de Granada. La plurinacionalitat, si finalment entra dins l’agenda política del proper govern de La Moncloa, atempta contra el tabú de la nació única que fins ara ha dictat l’actuació dels governs socialistes i populars d’ençà de l’intent de cop d’estat de Tejero. És un avenç i crec que així ho hem d’entendre tots aquells que aspirem a la sobirania plena del nostre país. Ara bé, si la proposta estrella dels comuns és el referèndum, abans caldria demanar-los, com lúcidament apuntava Toni Soler a l’ARA del dia 16, que expliquessin clarament a la ciutadania com pensen arribar-hi i sobretot quina proposta política ofereixen en el cas que els catalans optin finalment per la “fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya”. Perquè aquesta fraternitat pot ser interpretada, com hem dit, de moltes maneres, i els ciutadans tenim dret a saber en què consistiria, quin tipus de relació s’establiria amb el govern central o amb els altres pobles de la pell de brau. En realitat, el referèndum en si mateix no vol dir res. Vull dir que primer cal omplir de contingut cadascuna de les dues opcions (esperem que al final del camí no en siguin tres o quatre, com ja han insinuat alguns colauites). L’opció independentista ja la coneixem. Però l’altra, quina és? Domènech va donar entenent que la idea seria d’establir diversos processos constituents perquè “cada poble pugui decidir el seu destí, però que probablement això es fa millor quan es fa conjuntament, som més forts quan treballem junts que no pas quan ho fem isoladament”. Arran d’aquestes declaracions se m’acuden diverses preguntes. Quins serien els “pobles” autoritzats a decidir lliurement el seu destí? Si es tracta d’un procés simultani, com es desprèn de les seves paraules, què passaria si algun d’aquests pobles elegís fer via pel seu compte? Cada autonomia constituiria un “poble” diferenciat o es distingiria entre les nacions reals que existeixen a l’interior de l’estat (quatre com a màxim)? Hi hauria un “poble” de matriu castellana integrat en un sol bloc en igualtat de condicions amb els altres pobles peninsulars? Encara més: què en faríem, dels nostres cosins germans ubicats al nord de les Alberes o a la ciutat de l’Alguer? Podríem establir relacions fraternes també amb ells? Ells també són “nosaltres”? O, com denunciava Joan-Lluís Lluís a Vilaweb aquest dilluns passat, permetríem que continués imperant la frontera d’estat en qüestions vitals com ara les telecomunicacions? La fraternitat ha de ser sempre en direcció a ponent? Preguntes, preguntes, preguntes.

Daniel Fernández, president de la junta directiva de la Federación de Gremios de Editores de España, opina que Catalunya presenta una innegable dimensió hispànica que fa que no pugui aspirar a la independència sense entrar en contradicció amb ella mateixa. Certament, això és així d’ençà, com a mínim, del Compromís de Casp de 1412. Però pel mateix preu també es pot dir que Catalunya presenta una innegable vocació europea que fa que no acabi mai d’encaixar de bon grat en la cultura política espanyola, de convicció autoritària i unitarista. Som, a petita escala, una reproducció de la doble ànima que caracteritza el poble de Rússia: per una banda la pulsió oriental i i per l’altra la pulsió occidental. Observo que quan es parla de fraternitat sempre es fa de manera unidireccional, obeint a una sola de les dimensions històriques dels catalans: la hispànica. No seré jo qui negui l’existència d’aquesta constant en la nostra història política moderna, però amb això no n’hi ha prou per definir la nostra realitat històrica. Catalunya també és Ramon Llull, que es deixà matar per establir un diàleg fratern amb els pobles de l’altra riba del Mediterrani. Jo voldria que Xavier Domènech, o Ada Colau (a Pablo Iglesias això no li ho puc demanar) reconsideressin aquesta noció de fraternitat que, ves per on, sempre apunta en la mateixa direcció. I que massa sovint no ha estat corresposta de forma sincera per allò que Domènech anomena “els altres pobles d’Espanya”. Catalunya, per la seva banda, ha de saber integrar en el seu llegat cultural a Juan Marsé, a Eduardo Mendoza o la segona part del Quixot, i tant que sí. Ells també són nosaltres. Però no per això hem de renunciar a Joan-Daniel Bezsonoff, a Jordi Barre o al fill de mare menorquina Albert Camus. Ni a establir relacions fraternes amb tots els pobles del món que aspiren, com nosaltres, a alliberar-se de la cotilla d’un estat uninacional: Escòcia, Flandes, Còrsega, Quebec, Tibet, Kurdistan. Ja no ens acontenten fraternitats unilaterals; volem la fraternitat universal sencera!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobre acords i desacords

Acord

1. Hi ha una dita alemanya que sempre m’ha fascinat. És aquella que fa: “Der Klügere gibt nach”, és a dir, el més intel·ligent (és qui) cedeix. Aplicada als envitricolls de la política catalana de les últimes setmanes, qui seria el més intel·ligent? Qui ha cedit més en el torcebraç entre la CUP i l’entorn d’Artur Mas? Doncs depèn. Per a uns, la retirada de Mas suposa un triomf incontestable de les tesis cupaires, i per tant el més intel·ligent ha estat el President. Per a altres, ha estat la CUP qui més ha transigit investint un president que, tot i no ser Mas, continua sent de Convergència i, per tant, “de dretes”, segons la fraseologia dels anticapitalistes. Sense prou distància encara per valorar el que acaba de passar, jo diria que el més intel·ligent ha estat Mas. Però no perquè hagi cedit més, sinó perquè ha sabut fer veure que cedia molt per obtenir contrapartides molt avantatjoses.

2. Els dies anteriors a la consecució de l’acord vaig sentir com es repetia, en boca de tertulians i articulistes, aquella idea segons la qual els catalans hauríem donat la raó a José M. Aznar quan afirmava que “antes se romperá la unidad de Cataluña que la de España”. Els nostres opinadors es referien sens dubte al poc edificant espectacle que estaven oferint els partits catalans –singularment la CUP i CDC– i a la previsió que el final del procés es produiria precisament per aquesta manca d’unitat. Em permeto introduir-hi una observació personal. Quan es tracta d’Aznar, ens hem de posar sempre en la més dramàtica de les interpretacions, en la més guerracivilista i perversa. I sospito que quan Aznar va pronunciar (el novembre de 2012) aquelles paraules, no es referia tant al sistema de partits vigent a Catalunya, sinó a alguna cosa molt pitjor. Es referia a la societat catalana en general. A la famosa fractura que dividiria els partits, les famílies, els clubs esportius i les associacions cannàbiques catalanes. Es referia a un país dividit en dues comunitats enfrontades, com ara el País Basc dels anys de plom o Irlanda del Nord. No hem de subestimar mai la capacitat d’Aznar per convocar els dimonis interiors del nostre passat recent.

3. L’acord aconseguit in extremis pels partits independentistes ha provocat un reflux depressiu en els sectors més espanyolistes, que s’han apressat a recordar-nos que l’independentisme va perdre el plebiscit que ells mai no van acceptar. Aquests sectors, entre els quals també hi hem d’incloure els anomenats moderantistes, exhibeixen la xifra fatídica del 48% com aquells esclaus que, quan l’exèrcit romà guanyava una guerra o conqueria un territori, s’encarregaven de recordar-li a l’emperador triomfant que ell també era mortal. Ara mateix aquesta és l’única consigna: només vau obtenir un 48% dels vots i per tant no podeu tirar endavant el vostre programa. Dilluns, a La Vanguardia, l’inefable Joaquín Luna es deixava d’acudits barroers sobre la vida dels calaveres barcelonins i se’ns posava melodramàtic: “Vet aquí el drama: la ruptura unilateral exigeix jugar-s’hi la pell i coaccionar aquest 52% de catalans que van votar no a les plebiscitàries“. També, en una pirueta aznariana de molt baixa estofa, retreia a la CUP la seva “simpatia pel món abertzale, gent a la qual al seu dia no els van tremolar les cames –una altra expressió preocupant de Puigdemont– i van assassinar centenars de persones per la llibertat de l’oprimida Euskadi“. Aquest és el nivell.

4. Que els unionistes ara tot d’un plegat s’hagin tornat uns nostàlgics de les eleccions plebiscitàries que, segons ells, no ho havien de ser mai, no ens hauria de fer perdre de vista que, efectivament, a hores d’ara no es pot endegar un procés de secessió unilateral amb la meitat del país en contra. El nostre objectiu en aquests moments hauria de ser aquest “eixamplar la base social” que inspira en bona part l’acord subscrit per JuntsxSí i la CUP. Eixamplar-la per la dreta, per l’esquerra, pel centre, per sobrevent i per sotavent. No tinc el més mínim dubte que per a la consecució d’aquest objectiu les envestides toreres de l’Estat espanyol seran d’una ajuda preciosa (el rei Felip ja s’hi ha posat), però per un cop a la vida podríem deixar-nos estar de tacticismes eixorcs i acceptar, ni que sigui de manera provisional, que aquesta batalla o la fem tots junts o la perdrem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari