Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

Toros a l’Hospitalet

Bobila

Sembla que alguna cosa es mou a les altes esferes de l’Estat en relació amb els toros. El subsecretari d’Educació, Cultura i Esport, Fernando Benzo, ha amenaçat aquest passat divendres que “el ministeri està en camí” de fer que la tauromàquia torni al nostre país.

Aviat farà 5 anys de l’abolició de les corrides de  bous per part del Parlament de Catalunya, l’estiu de 2010. Encara me’n recordo com si fos ahir. Aquells dies de final de juliol em trobava al Périgord, de vacances amb la família, i recordo que, en comentar la notícia amb alguns autòctons en un bar de Sarlat, van fer cara de no entendre gaire la meva indissimulable alegria. A gran part d’Occitània i a la Catalunya Nord, hélas!, els toros formen part de la cultura popular. A la tornada del viatge, vaig procurar-me tots els diaris que vaig poder del dia de la votació (amb especial carinyo pels de la caverna madrilenya) i vaig al·lucinar amb les interpretacions que feien de la històrica jornada. En general, tots els rotatius espanyols, incloent-hi El País, atribuïen la prohibició a una pulsió identitària, o separatista, o a l’afany de vedetisme de la classe política catalana, delerosa de distingir-se dels seus compatriotes espanyols. Costava molt trobar una anàlisi objectiva i desapassionada. Fins i tot una patum hispanocatalana com és ara Pere Gimferrer parlava de “la més greu agressió a la cultura des de la Transició”, comparant-la amb la prohibició de les festes de Carnestoltes durant el franquisme. Afigureu-vos el que en devien arribar a dir les patums marca España!

Han passat gairebé cinc anys i de moment, tot i les amenaces del PP, els toros no han tornat a les places catalanes. Jo, amb perdó de la immodèstia, vaig tenir clar des d’un primer moment el que havia succeït: la societat catalana havia evolucionat prou durant aquests últims 30 anys com per considerar una salvatjada la mal anomenada Fiesta Nacional. Que en alguns casos hi havia un component ideològico-identitari de fons és innegable, però aquest no era el principal motiu que havia originat la ILP (recordem-ho, amb 180.169 signatures recollides per la plataforma Prou!). El principal motiu era l’horror que produïa la tortura i mort d’un animal convertits en espectacle públic. Tanmateix, les desqualificacions se succeïen en cascada: “Si se hubiera llamado la Fiesta Catalana, no se hubiera abolido” (Salvador Balil, vicepresident de la Federació d’Entitats Taurines de Catalunya); “con la prohibición de los toros, Cataluña ha querido ganar una batalla a España” (Albert Boadella); “este no es un debate sobre protección de los animales” (Albert Rivera); “la cámara ha hecho suyo el rechazo a la Fiesta de los animalistas tras un debate centrado tanto por los detractores como los defensores de la iniciativa en el carácter identitario de la prohibición” (ABC), etc. etc. Aquestes interpretacions, sap greu haver de dir-ho, es van veure reforçades pel blindatge que el Parlament va fer dels indignants correbous que se celebren en algunes comarques del sud del país. Una jugada incomprensible si no és per la por de perdre vots.

Doncs bé, passats gairebé cinc anys, vet aquí que l’Ajuntament de l’Hospitalet promou unes “jornades taurines” que es van celebrar al Centre Cultural La Bòbila d’aquest municipi. Les jornades van ser organitzades per la UTYAC (Unión de Taurinos y Aficionados de Catalunya) entre el 31 de gener i l’1 de febrer i van comptar amb la presència de l’alcaldessa Núria Marín. Fins aquí, res d’estrany. La prohibició afectava la celebració de corrides, però no deia res –faltaria sinó–de la celebració de congressos, fontades o gimcanes sobre tauromàquia. El que em va sobtar, però, va ser la publicació el passat dimecres 11 de febrer a La Vanguardia (i el 31 de gener a El Periódico) d’una carta al director amb el títol “Toros en l’Hospitalet“, signada per Julio Brotons Gasco, que feia així:

Llega a mis manos la promoción de unas jornadas taurinas de próxima celebración en el Centre Cultural La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat. No puedo contener mi estupefacción. Toda la vida he defendido la libertad y el respeto, así que no creo que apoyar la tortura pública de animales sea un avance cultural ni deba prorrogarse. Dicen los expertos que la violencia engendra violencia. Lo taurino, que no los toros, se extingue por irracional y caduco. Sin embargo, la ignorancia o tal vez la provocación llevan a la alcaldía de l’Hospitalet de Llobregat a remar contra los tiempos amparando la más vergonzante tradición. Pero no con mis impuestos, ni al amparo de la administración pública“.

La carta, com es pot observar, està escrita en castellà per un senyor que es diu Julio, veí de l’Hospitalet. La resposta del consistori venia tot seguit, era aquesta:

El Congrés de Tauromàquia de Catalunya és una més de les activitats que tenen lloc al Centre Cultural La Bòbila. Al llarg de tot l’any, el centre acull representacions teatrals, exposicions, conferències o presentacions de llibres. També és obert a congressos, tallers, jornades formatives i tot tipus d’esdeveniments ciutadans i actes organitzats per entitats socials, institucions i organitzacions polítiques. Unes activitats que contribueixen a projectar la imatge de l’Hospitalet més enllà dels nostres límits geogràfics.

Com a Ajuntament, sempre hem demostrat un respecte absolut davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Reconeixem el dret del teixit associatiu a desenvolupar la seva activitat per fer de les ciutats un punt de trobada ciutadana i fer realitat l’expressió cultural, social i democràtica que sigui del seu interès“.

La resposta, escrita en un perfecte català, està signada per Jaume Graells i Veguín, regidor de Cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

El que em fascina d’aquest intercanvi epistolar és que el suposat talibà separatista sigui un senyor que es diu Julio i que escriu en castellà, mentre que el defensor de la dignitat cultural de la tauromàquia sigui un altre senyor que es diu Jaume Graells i que escriu en català. Què ens indica aquest petit detall? Doncs que la pretesa fractura a Catalunya entre taurins i antitaurins per raó de la seva filiació identitària era, naturalment, una fal·làcia com una catedral. Perquè si no era una fal·làcia, aleshores:

1. Qui va promoure a Mèxic DF l’octubre de 2012 la proposta de reformes a la Llei per a la Celebració d’Espectacles Públics amb l’objectiu de prohibir les corrides en aquell país? Devia ser el nucli dur del llegendari Casal Català d’aquella ciutat, inspirat per l’esperit de Tísner i de Pere Calders?

2. Qui eren els qui el 13 de novembre de 2014 es van manifestar a Madrid per demanar la supressió de la carnisseria del Toro de la Vega? Potser havien vingut tots en autocar des de Catalunya instigats per la pèrfida Carme Forcadell?

3. Quants catalans hi havia entre els centenars de persones que es van manifestar davant La Maestranza de Sevilla el 20 d’abril de 2012 per demanar l’abolició de les andalusíssimes corrides? Quants militants de la CUP o d’ERC hi havia entre el miler de persones que es van manifestar al centre de la capital andalusa tot cridant “Toros, con mis impuestos no” o “La tortura no es cultura”, tal com denunciava Quim Monzó? Eren tots ells antiandalusos i antiespanyols?

4. És de nissaga catalana l’alcalde de Bogotá, Gustavo Petro, que l’any 2012 va decidir prohibir els toros a la seva ciutat i convertir la seva plaça en un centre de poesia, literatura i cultura? (Per cert, el Tribunal Constitucional colombià deu assemblar-se molt a l’espanyol, ja que a principis d’aquest mes ha ordenat de reintroduir la “fiesta brava” pel seu caràcter cultural i artístic).

En fi, ja es veu que últimament els catalans ens hem multiplicat arreu del planeta per tal de combatre aquest noble art mil·lenari d’ataconar bous. Fins i tot, com hem vist més amunt, de vegades hem de dissimular la nostra talibanitat bo i escrivint en castellà a fi que la il·lustre alcaldessa de L’Hospitalet (que fa un parell d’anys va votar, juntament amb el PP i Plataforma x Catalunya, una moció per impedir la consulta referendària) es digni a atendre les nostres provincianes reclamacions. Invasió subtil, que diria l’enyorat Calders.

Publicat dins de General | Deixa un comentari