Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

El barquer i el pacte fiscal

El 2 d’octubre Fernando Ónega va escriure una columna a LV (“El pacte fiscal”) en què, amb una murrieria molt gallega, exposava les raons per les quals, al seu entendre, ja no hi havia cap motiu per negar el pacte fiscal al Govern de la Generalitat. Ónega apuntava que les comunitats autònomes d’Extremadura, Castella-la Manxa, València i Castella i Lleó, i multitud d’alcaldes, tots ells “militants acreditats del PP”, havien anunciat solemnement una rebaixa d’impostos. Algunes d’aquestes comunitats i municipis, continuava Ónega, es troben actualment en estat de fallida –el cas de València és potser el més espectacular–però tot i això havien promès als seus ciutadans l’esperada rebaixa.

El raonament que Ónega feia tot seguit és de calaix: “qui rebaixa impostos, és que no té problemes financers; si no té aquest problema, és que li sobren els diners; qui neda així en l’abundància, no té per què esperar la solidaritat de ningú; ergo, la solidaritat ja no és imprescindible i hi pot haver pacte fiscal“. Justament aquell mateix dia, els papers publicaven que el banc d’inversors Morgan Stanley havia assenyalat que el pacte fiscal podia ser la solució al conflicte entre Rajoy i Mas.

No seré pas jo qui, a hores d’ara, es posi a saltar i a ballar en sentir el vell romanço del concert econòmic o pacte fiscal. Això ho deixo per en Duran i els seus amics de LV. Personalment, crec que ja hem anat massa lluny en la desconnexió respecte a Espanya. Però si de debò algú, sigui Ónega, sigui Morgan Stanley o sigui el sursumcorda, si algú creu de debò que el Govern central s’avindrà mai a cedir la clau de la caixa al Govern de la Generalitat, és que coneix poc Espanya i a més no ha llegit la carta que un lector de Barcelona, en Francesc Casals, va publicar a LV el passat dilluns 13 d’octubre. Us la reprodueixo sencera, perquè no té pèrdua:

No és just

“Cada vegada que sento l’argumentació del Govern d’Espanya rebutjant la sol·licitud de la consulta basant-se en la Constitució i en què tot Espanya ha d’opinar sobre el que afecta a una part, em ve a la memòria una història sobre la democràcia que m’explicaven en la meva època d’estudiant (lògicament en una escola estrangera, ja que a les escoles espanyoles aquest tema no es tractava).

La història deia: van en una barca tres persones. Una d’elles governa la nau. Una altra va asseguda i una tercera rema. Al cap d’unes hores, el que rema es queixa de la seva situació i de la injustícia que significa que només remi ell. El que governa l’embarcació assenteix i diu que, atesa la situació, el millor que es pot fer és votar per trobar una solució. Fan una votació i el que governa la barca i el que va assegut voten perquè el que estava remant segueixi remant.

Òbviament sembla que el sistema triat és democràtic, però no és just. D’aquí la importància de decidir qui pot votar.”

La carta es comenta sola. Casals es refereix al dret a decidir, però el seu apòleg també val per al pacte fiscal. Totes dues són coses que es troben en poder de qui governa la barca i de qui va assegut. D’una en diuen “soberanía del pueblo español ” i de l’altra “caja única de la Seguridad Social”. Presumir que un dia o altre aquests amables companys de travessia abandonaran el seu còmode seient per aposentar el cul a la dura banqueta del remer és tenir una idea molt fantasiosa de la naturalesa humana. Tothom sap que, ni que les comunitats i municipis governats pel PP (o pel PSOE, tant és) superessin algun dia l’estat de Massachusetts en renda per càpita, a nosaltres ens tocaria continuar remant pels segles dels segles. És per això que, fins en les projeccions més agosarades de reforma constitucional, no es parla mai de concert econòmic: només es fa un vague esment al “principi d’ordinalitat”, que és allò que consagrava l’Estatut del 2006 i que el TC es va carregar per inconstitucional. El principi d’ordinalitat estableix que, si tu ets qui més aportes, també has de ser tu qui més rebis de l’Estat. Però aquest principi no qüestiona mai que la decisió –i els diners–estiguin sempre a les mans del Govern central. Amb el principi d’ordinalitat, quedaríem sempre a mercè de les majories absolutes que es produïssin al Congrés dels Diputats. És a dir, sotmesos a la voluntat arbitrària del barquer.

Gràcies, amic Casals, per la teva sensacional paràbola!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tres tristos tòpics

1. El primer tòpic el va proferir Pedro Sánchez el diumenge 21 de setembre a Gavà, durant la celebració de la Festa de la Rosa –el tradicional aplec del cargol dels socialistes hispanocatalans. Sánchez va acusar Mas d’erigir-se en guardià de les essències catalanes i va afegir: “Aquí –en Cataluña– se ha defendido la libertad con la sangre de andaluces y extremeños, y se han levantado fábricas con el sudor de castellano-manchegos y gallegos”. Per començar, això de parlar, en ple segle XXI, de conceptes com “la sang que ens uneix”, em sembla, pel cap baix, un pèl etnicista. Però és que a més a més, qui li ha escrit el guió a Sánchez demostra no tenir ni punyetera idea dels canvis demogràfics que s’han produït a Catalunya en els últims 20 anys.  La frase de Sánchez és profundament anacrònica, perquè obvia que la llibertat i les fàbriques catalanes –i la indústria de la fruita, i les caixes dels supermercats–els ha aixecat en bona part l’esforç de ciutadans d’origen africà, asiàtic o llatinoamericà, arribats al nostre país en proporcions molt similars a les de la immigració espanyola de finals dels 60 del segle passat. Només des d’un nacionalisme espanyol excloent es pot explicar que a Sánchez i als amanuenses del PSOE els passés per alt un detall tan important. Catalunya és mestissa, cert, però el seu mestissatge és veritablement universal, no com el de Madrid, on quan es vanten que “hi ha gent de tot arreu” en realitat volen dir que hi ha gent de tota Espanya.

2. El segon tòpic el va pronunciar el senyor Francisco Marhuenda, a qui els ninotaires dels diaris catalans haurien d’erigir un monument per la seva propensió a dibuixar-se ell solet la seva pròpia caricatura. El dia 26, en declaracions al programa “Espejo público”, Marhuenda va dir el següent: “Cometimos el error de darles Educación, universidades o televisiones públicas que manipulan”. L’afirmació és fascinant, perquè parteix d’un “nosaltres” implícit (qui és que va “cometre” l’error?) que diu molt de la idea patrimonial que tenen molts espanyols de la seva relació amb Catalunya. Però les paraules de Marhuenda també resulten reveladores perquè ell, que és de Barcelona, hi estableix una clara línia divisòria entre “nosotros” i “ellos”: els espanyols i els catalans. Heus aquí, doncs, la paradoxa que un dels màxims portaveus de l’unionisme és el primer que, amb les seves declaracions, separa les dues realitats nacionals de manera més nítida que qualsevol proclama secessionista. Pel que fa a l’ús del verb “donar”, és un altre clàssic del gènere. Als catalans, el sistema educatiu, la televisió pública o les universitats de prestigi ens els han donat; no els hem pas creat nosaltres amb el nostre afany. D’aquí es dedueix que, de la mateixa forma que ens els han donat, ens els poden tornar a prendre quan vulguin. Aquesta és la idea. Aquí és on volia anar a parar Marhuenda.

3.  ‘Mai Catalunya havia arribat a aquest nivell de prosperitat i tirar això per la borda en una aventura incerta em sembla un despropòsit’, ha dit José Manuel García-Margallo en una entrevista a la cadena SER (1 d’octubre). Ho ha dit Margallo i abans que ell ho havien repetit molts altres: “nunca gozó Cataluña de tan altas cotas de autogobierno, etc. etc.”. Tercer tòpic trist. Tots aquests senyors parteixen de la convicció que Catalunya va néixer abans-d’ahir –concretament, el dia que va passar a ser una província més de Castella, ara fa 300 anys. I és clar, si comptem amb la successió de dictadures, dictablandespronunciamientos i règims autàrquics que han constituït la història de l’Espanya moderna, doncs potser sí, que mai havíem arribat a tenir un nivell tan alt de prosperitat; potser és que abans estàvem massa ocupats a sobreviure. El cert és que sempre que a Espanya hi ha hagut un règim més o menys democràtic, el problema catalán ha ressorgit com per generació espontània. Cosa que demostra que si les nostres cotes d’autogovern no han estat mai tan altes com ara no és perquè els catalans no les hàgim volgut, sinó perquè les classes dirigents espanyoles no han sabut mai crear un autèntic sistema de llibertats.

Publicat dins de General | Deixa un comentari