Ulleres de pinçanàs

Ara que ja sabem els resultats del referèndum escocès –el més rellevant, que la Gran Bretanya és una democràcia de debò–m’he recordat de l’article que Javier Cercas hi va dedicar diumenge passat a El País (“Escocia y nosotros“). Aprofitant una estada de tres dies a Edimburg, l’escriptor gironí estableix un “mínimo recuento de semejanzas y diferencias entre la situación escocesa y la catalana”.

La sorpresa és que les semblances i diferències que detalla Cercas són exactament les mateixes que hi hauria descobert un conductor de telenotícies de 13TV; això és, que Catalunya mai no ha estat independent; que a Espanya la Constitució prohibeix el referèndum; que a Catalunya els mitjans són majoritàriament independentistes; que la pregunta catalana és un nyap; i finalment que Artur Mas és un politicastre o un il·luminat que està a punt de rebentar el seu propi partit amb l'”aposta sobiranista”.

L’única nota diguem-ne marca de la casa (El País, PSOE) és que, segons Cercas, Escòcia ha sabut crear una política pròpia, de caire socialdemòcrata i europeista, diferenciada de la tendència neoliberal de les polítiques britàniques dominants des dels governs de Margaret Thatcher. En canvi, per l’articulista, “la cultura política catalana es idéntica a la española, sólo que corregida y aumentada”. Això ho diu, és clar, per l’afer Pujol, però també per la ràbia que li fa el fet que a Espanya “hi ha hagut 21 anys de governs socialdemòcrates, mentre que a Catalunya, només 7”.

Cadascú és lliure d’opinar el que vulgui, però jo voldria contraposar aquest text, publicat a tot Espanya en el diari de més tirada i al suplement més llegit, amb un altre de Joaquim Albareda (“¿Qué perdió Cataluña en 1714?“), que va sortir al mateix diari dijous dia 18. Albareda hi exposa les raons que ja va deixar consignades al seu magnífic llibre “La guerra de 1714”, on desmunta un per un els tòpics revisionistes sobre aquell lamentable capítol de la nostra història.

L’opinió de Cercas, naturalment, és tan respectable com la d’Albareda, tot i que no es refereixin al mateix tema. Ara bé, jo em pregunto per què el text de Cercas surt publicat a tot Espanya, quan podria haver estat perfectament inclòs a la secció “autonòmica” del diari (quan parla de “nosotros” es refereix als catalans, no a tots els espanyols), i en canvi el text d’Albareda, que podria interessar els lectors espanyols no gaire familiaritzats amb la Guerra de Successió, només apareix publicat dins el quadernet autonòmic.

La resposta, al meu entendre, és que es tracta de la mateixa tàctica que avui ha propiciat l’error de traducció de la locutora de TVE quan retransmetia les paraules de Cameron sobre el referèndum escocès. Quan Cameron parlava d”el nostre país de quatre nacions”, la locutora traduïa “la nostra nació unida”. La tàctica, deia, és la mateixa: amagar la realitat i mantenir el lector/espectador espanyol captiu d’un univers simbòlic i referencial visceralment uniformista. Tot allò que no va en aquesta direcció –les paraules de Cameron, l’article d’Albareda, o més lluny en el temps, les xiulades al rei–es confina en un marge, es “tradueix” al codi unitarista o bé simplement se silencia. Ja ho va escriure Enric Vila l’altre dia: és per demòcrates com Cercas que Espanya és un Estat fallit i que ha hagut de triar sempre entre l’obscurantisme o la dissolució, de forma tan tràgica.

Després de la tercera Diada Guiness consecutiva, hi ha qui troba a faltar un posicionament més o menys clar de les elits econòmiques catalanes. Li ho acabo de sentir dir a Manolo Millán Mestres a la tele. Fa una setmana, Rafael Nadal es queixava a LV del capteniment de les classes dirigents catalanes per ignorar el clam popular, facilitar moviments soterrats i promoure acords a l’esquena de la ciutadania. Però també hi ha els qui, com Juanjo López Burniol, deploren que hi hagi líders d’opinió que “s’enfilen” i que ofereixen a la llotja de les il·lusions col·lectives quatre idees radicals i sublims, però irrealitzables. Després de la tercera Diada Guiness consecutiva, quin és doncs el paper que haurien de jugar les elits catalanes en aquesta pugna històrica entre els poders autòctons i els espanyols?  Doncs coneixent el percal dels nostres capitostos d’ençà del Compromís de Casp, potser el millor que podrien fer és no destorbar gaire. Ni promoure pactes vergonyants ni enarborar l’estelada a les oficines de Zamora. Deixar que siguin els polítics –i al costat d’aquests, el poble–els qui juguin la partida d’escacs. Deixar fer. Només això, des d’un punt de vista històric, ja seria un gran avenç.

1. L’estiu que s’acaba ha estat mediàticament dominat per l’afer Jordi Pujol. La gran pregunta a hores d’ara és si la confessió del 25 de juliol tindrà o no alguna incidència en el decurs del procés sobiranista. S’han escrit carretades d’articles sobre la qüestió i tots els opiniatres habituals hi han dit la seva; em permetré d’afegir la meva banal opinió a la d’aquests il·lustres comentadors. Mirat des d’una certa distància, l’assumpte no em sembla tan rellevant per al procés, tot i la compareixença triomfal de Montoro exhibint el cap tallat de l’expresident. Ja s’ha dit que Pujol en tot cas representava una idea autonomista de Catalunya que precisament ara estem mirant de superar. No conec ni una sola persona del meu entorn que, afectada pel cas Pujol, s’hagi declarat tan decebuda com per abandonar el projecte independentista. (En Francesc-Marc Álvaro, per contra, escrivia que la reacció d’un “nombre indeterminat de persones” havia estat la de dir: “No penso votar mai més”. Però tot seguit afegia que aquesta frase la pronunciaven, sobretot, persones d’una certa edat, mentre que per als catalans menors de 50 anys l’impacte semblava haver estat molt menor). Personalment, m’apunto a la teoria que dilluns vaig sentir enunciar a Montserrat Nebrera: una cosa és l’autor i una altra és l’obra. És a dir, ningú pot negar que l’obra política de l’ex-exhonorable va ser formidable, i que en bona part la Catalunya d’avui constitueix un llegat de la seva infatigable feinada durant 23 anys. Pujol es va buidar pel país, a qui va dotar d’uns fonaments materials i polítics sense els quals avui no seríem on som. Ara bé, a nivell privat, va obrar com un perfecte cafre. Està entès. Nebrera posava l’exemple d’una gran personalitat de la cultura europea: Jean-Jacques Rousseau, que d’una banda escrivia coses com ara “Mostreu-me un home millor que jo, un cor més amant, més tendre, més sensible”, o “la posteritat m’honrarà… perquè és el que em correspon”, mentre enviava els quatre fills que va tenir amb Thérèse Levasseur a l’orfenat, on dos terços morien abans de complir un any de vida. Voltaire, a la seva època, ja li va retreure durament aquesta conducta repugnant, però qui se’n recorda avui dels fills de Rousseau? Doncs bé, això és el que crec que passarà amb Pujol, i el que en el fons deu esperar l’expresident, de qui tothom afirma que estava tan preocupat per la imatge que deixaria a la posteritat.

2. Tinc un gran respecte per les opinions emeses per Juan-José López Burniol. Llegeixo amb fruïció els seus documentats articles, gaudeixo de les seves intervencions a les tertúlies i en general discrepo amb gairebé tot el que diu. En canvi, estic bastant d’acord amb el que va manifestar dilluns al programa del Cuní, en el sentit que, “sota la dialèctica política dominant, batega una soterrada lluita pel poder de dos grups diferents. El que –vertebrat per CiU–l’ha exercit durant l’últim terç de segle i ha tingut per dirigents universitaris de classe mitjana i mitjana-alta, molts d’ells barcelonins, pertanyents a les famílies de l’establishment o ben connectats amb elles, i el que –enquadrat per Esquerra–es proposa de conquerir-lo, els líders del qual són joves de formació anàloga, però no predominantment barcelonins ni de la mateixa procedència social, sinó originaris en bona part de la resta de Catalunya i amb escassa vinculació amb l’establishment tradicional barceloní“.  Està ben vist, però, com a votant discrecional de tots dos grups, haig de dir que la distinció geogràfica no em sembla pas gaire important (quasi tots els meus amics són barcelonins i pertanyen al segon grup). Per contra, la segona diferència, la de les connexions amb l’establishment, sí que és significativa, de manera que, segons Burniol, estaríem davant d’una lluita per la supremacia dins el mateix sobiranisme. Doncs bé, és precisament aquesta lluita interina la que Madrid espera que faci implosionar el moviment sencer, dessagnat per la ferida oberta amb el cas Pujol.

3. Divendres 29 d’agost Ricardo Estarriol va publicar un article sobre la crisi d’Ucraïna titulat “L’ambició dels impotents”. Hi podem llegir coses com ara que “tots sabíem que després de la desintegració de la Unió Soviètica, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia i altres serien inicialment (a partir del 1991) estats d’una vergonyant semisobirania. Serien estats semblants que romandrien dins de l’esfera d’influència russa”. Així, per Estarriol, la gran culpable del que passa avui a l’est d’Ucraïna no és Rússia, sinó la UE: “Convidar Ucraïna a ser membre de la UE i de l’OTAN implicava que Ucraïna hauria de renunciar a una part de la sobirania. Com que una bona part de la sobirania d’Ucraïna era, de fet, administrada per Moscou, allò equivalia a col·locar una bomba de rellotgeria a Ucraïna“.  L’argument em sembla tan cínic com realista. Això de les esferes d’influència constitueix una aclaparadora i innegable realitat (pregunteu als tibetans). No obstant, pel meu esperit en el fons romàntic o perquè no dec ser prou llest, jo em resisteixo a donar-li la raó al senyor Estarriol. A mi em sembla que Ucraïna té tot el dret del món a aspirar a formar part de la UE, de l’OTAN i del Festival de Cantonigròs, si li ve de gust. De fet, és el mateix que penso en relació al meu propi país. I tanmateix, hi ha una colla d’Estarriols escampats per Europa que consideren que Catalunya és una mena de Bielorússia d’Espanya i que a la Unió no li convé que provem d’escapolir-nos de la seva esfera d’influència. Contra els propagandistes de la fatalitat històrica, els romàntics sempre tindrem els casos de l’Índia de Gandhi o la Sudàfrica de Mandela. Com escrivia de forma admirable ahir Vicent Partal, “cal que siguem conscients que no hem d’aguantar això necessàriament”. Els propers mesos seran crucials per constatar quina de les dues visions –la idealista o la cínica–s’imposa a l’altra.