Ulleres de pinçanàs

Al relat “La mamà”, Quim Monzó explica la història d’un nen que arriba a pensar que la seva mare es prostitueix perquè, tot jugant un partit de futbol, xoca amb un altre i aquest l’insulta dient-li “fill de puta!”. El nen se’l queda mirant amb uns ulls com unes taronges, gira cua i se’n torna a casa, pensatiu. La gràcia del conte rau en el fet que el nano actua en tot moment prenent-se l’improperi com una descripció per comptes d’un insult. De manera que, en arribar de l’escola, no deixa que la mamà li faci un petó, busca pèls als llençols del llit matrimonial, creu fermament que tots els nens de l’escola saben que la seva mare és puta i es mira malament els homes del barri convençut que la seva amabilitat amb la mare obeeix al fet que tots se la follen.

Recordo quan a mi, de nen, em deien aquest insult. Sense arribar a l’extrem del marrec del conte de Monzó, l’impacte emocional que em produïa era més aviat escàs. Compte, no era pas que malinterpretés el dicteri. Sabia perfectament que es tractava d’un insult. Ara bé, per més que fos conscient de les males intencions de qui me’l deia, no aconseguia suscitar en mi una reacció estomacal o pugilística. Em semblava tan inversemblant que la meva mare pogués ser una prostituta, que no hi atorgava la menor importància. En aquest sentit, em comportava al revés que el protagonista del conte: com que no hi creia gens, la pretesa ofensa em deixava fred. 

En canvi, hi havia altres nois que responien amb una extrema agressivitat en sentir-se dir fills de puta. La seva resposta solia consistir en alguna de les variacions sobre el mateix tema: “A mí dime lo que quieras, pero con mi madre no te metas, eh? eh?” I a continuació venia la batussa, és clar. Jo m’ho mirava amb distància i un punt d’incredulitat. Com era possible que caiguessin de manera tan ximpleta en una simple provocació? I, d’altra banda, si estaven tan segurs de la santedat de les seves mares, per què reaccionaven tan visceralment? De seguida vaig concloure que aquells nanos, o bé eren molt curts de gambals, o bé eren uns brivalls que canalitzaven la seva agressivitat posant les seves mares com a excusa. Sovint totes dues coses coincidien en la mateixa persona. 

En tot això m’hi ha fet pensar la reacció del diputat de Ciutadans Jordi Cañas encarant-se amb uns membres del comitè d’empresa de TV3 perquè havia sentit que algú més o menys anònim li cridava fill de puta. “M’han dit fill de puta. Això no és normal. Tu tens mare?“, li ha etzibat a un dirigent del comitè. “Perquè jo tinc mare i no accepto que cap dels vostres companys em digui fill de puta. Ho entens?“, bramava l’home, vermell com un perdigot. Només li ha faltat agafar-lo de les solapes i sondrollar-lo. Aquí cal afegir que, de la mateixa turba, en Brauli Duart, president de la CCMA, ha rebut crits de “lladre” i Jordi Turull, portaveu de CiU, s’ha sentit dir “pallasso”. I vet aquí que ni Duart ha escudrinyat els voltants per si l’enxampaven els Mossos d’Esquadra, ni Turull s’ha tret un nas vermell i unes sabates foradades de la butxaca. Han continuat fent via, impertèrrits, conscients que, d’una banda, els insults van amb el sou, i de l’altra, que ja els ha passat l’edat de rebotar-se contra els falsos escarnis. 

P.S. Acabo de llegir (dilluns 31) el text que l’Enric VIla ha dedicat al mateix incident. L’un i l’altre —el del Vila i el meu–són complementaris. Us recomano vivament que el llegiu: Violència.

Recepta de plantilla per a escriure un article moderantista

1. Selecciones una de les notícies relacionades amb el procés, normalment provocada per algun titular macarra extret de la premsa espanyola.  

2. Apliques la plantilla a la notícia o declaració seleccionada.  

3. Sobre un fons de to tenebrós, hi ubiques en primer lloc l'”immobilisme” del govern espanyol del PP, situant en la sentència del Tribunal Constitucional i la recollida de signatures contra l’Estatut l’origen del conflicte actual. Aquests són els dolents-dolents. 

4. A continuació passes a descriure el “carreró sense sortida” en què s’ha ficat el president Mas, obligat per la pressió de Junqueras, per una banda, i per l’ANC (“que ningú no ha votat”), de l’altra. Aquests són els més-o-menys-bons-però-inconscients. 

5. De manera subtil, col·loques la idea que “entre els uns i els altres” (cf. aquest magnífic article de Contrastant) hi ha uns polítics o uns ciutadans catalans que són mooooooolt assenyats i optarien (si poguessin) per una via del mig, pactista, que és de fet l’única possible. Aquests són els bons-bons-boníssims. 

6. No oblides mai de remarcar l’equivocada decisió de convocar eleccions anticipades el mes de novembre de 2012 i el “clatellot” que hi va rebre el President (no pas Convergència, no pas Unió, no pas Duran: el President).

7. Fas una benèvola referència, així com de passada, als Fets d’Octubre del 34, deixes caure oportunament una citació de Vicens Vives o de Puig i Cadafalch o de Gaziel (la part que més et convingui). Accentues la gravetat profètica del teu discurs.

8. Finalment, contraposes la legítima il·lusió popular que suscita la consulta amb el pragmatisme de la realpolitik: primer, destacant que Catalunya no té padrins internacionals i segon, afirmant que la democràcia no consisteix només en votar sinó (i sobretot) en complir la llei. 

9. Encabat, al maximalisme dels uns i dels altres, hi contraposes el desig de moderació de la majoria (?) i acabes fent una enèrgica crida al diàleg, perfectament conscient que a Madrid ningú no perdrà un minut del seu temps en llegir-te i que, en canvi, a Barcelona, els principals mitjans lloaran el teu “coratge” per escriure coses tan assenyades en temps de rauxa generalitzada.

10. Retires, satisfet, la plantilla.

I així fins a la pròxima notícia. Fins al pròxim article.  

Al meu anterior post vaig fer referència a una pulsió constant de l’espanyolisme, la del sentiment possessiu sobre allò que consideren “el seu territori”. És una pulsió, deia, que històricament també trobem molt arrelada a Rússia. Doncs bé, aquesta setmana n’hem tingut un bon botó de mostra. 

Dimarts dia 11 el Parlament regional de Crimea es va declarar independent d’Ucraïna, com a pas previ al referèndum d’autodeterminació de diumenge vinent. Ja fa dies que Crimea és un titular fix als telenotícies d’arreu del món. I com és lògic, a Catalunya la notícia es llegeix en clau catalana, i a Espanya en clau espanyola. 

Tot plegat no deixa de ser rocambolesc. Tothom proclama que Crimea no té res a veure amb Catalunya, però uns i altres aprofiten la crisi ucraïnesa per escombrar cap a casa. Divendres passat, el president Artur Mas, en una entrevista a RAC1, va afirmar que “la distància entre Crimea i Catalunya és tan gran com la que hi ha entre l’Estat espanyol i el Regne Unit”. Gol per l’escaire. Naturalment, Rajoy no va trigar a contraatacar amb una encesa defensa de la “integritat dels territoris nacionals”, referint-se a Ucraïna però en realitat pensant en Espanya. Tot ben trist i provincià. El que potser ni Mas ni Rajoy van gosar verbalitzar (tot i que ben segur que ho pensaven) és que Espanya no s’assembla en res a Ucraïna. És molt més com Rússia. 

No sé vosaltres, però jo sempre he detectat una afinitat força curiosa entre Espanya i Rússia, aquests dos vells imperis caducs. Tamara Djermanovic, professora d’Humanitats a la Pompeu Fabra, va escriure dimarts (“La responsabilitat occidental“) que Rússia és “una nació on l’absolutisme del poder sempre ha anat unit al sentiment d’orgull i a una actitud de superioritat malaltissa“. Djermanovic és sèrbia, o sigui eslava. Deu saber de què parla. El diplomàtic Carles Casajuana es preguntava dissabte a “Rússia i la democràcia“: “¿L’estabilitat política russa és incompatible amb la democràcia?” Els arguments de Casajuana són molt interessants. Diu que Rússia és una vasta extensió de terres sense obstacles físics a una invasió estrangera. “No té, com els Estats Units, uns oceans que la protegeixin. Ni tan sols té el canal de la Mànega, com el Regne Unit. (…) Això ha creat una obsessió per la seguretat que està inscrita a l’ADN del país. Aquesta obsessió ha conduït històricament a la repressió i l’autocràcia”. En el cas d’Espanya, tot i que els límits geogràfics sí que existeixen (els Pirineus, el mar i l’oceà que l’envolten), és obvi que l’obsessió malaltissa per la unitat és una de les seves constants històriques més marcades. Una obsessió que també l’ha portat ineluctablement a la repressió i l’autocràcia. 

Tal volta aquesta obsessió compartida ha fet que, ben sovint, Espanya i Rússia hagin anat de bracet a l’escenari internacional. Com recordava Vicent Partal a Vilaweb, no fa gaire temps Espanya es resistia aferrissadament a reconèixer el nou estat d’Ucraïna i insistia a donar suport a l’URSS, “fins i tot quan ja no ho feia ningú més” (com ara passa amb Kosovo). “Ieltsin“, explica Partal, “va ser a Barcelona i el va rebre Pujol mentre el govern espanyol el tractava com un empestat. I ja no t’explique com tractaven Ucraïna o Estònia o Armènia, que eren considerats directament precedents perillosos pel ministeri que ara dirigeix Margallo“. Ara no recordo on vaig llegir que, quan s’havia de votar alguna qüestió important referida a disputes territorials, la consigna que es donava als ambaixadors espanyols a l’ONU sempre era: “Voteu igual que els russos!”. 

En fi, que posats davant del “mirall de Crimea” (així en deia Lluís Bassets a El País), què hem de fer / pensar / concloure els independentistes catalans? D’una banda, hi ha una minoria nacional dins d’un estat més gran que demana celebrar un referèndum d’autodeterminació. Hands up! Per l’altra, aquesta minoria nacional es recolza en un estat encara més gran que amenaça amb l’ús de les armes per imposar la independència (i posterior annexió) dels seus aliats. Hands down! Tot això sense oblidar que si a Crimea avui existeix una majoria de població d’origen rus és perquè el camarada Stalin, el 1944, va deportar la població tàrtara originària del país (a més de les minories grega, búlgara i armènia) i els va substituir per connacionals seus. O sigui el mateix que està fent ara mateix el Govern de la Xina al Tibet, bo i substituint els tibetans per xinesos de l’ètnia majoritària han. Fins a quin punt és legítim un referèndum d’autodeterminació en territoris on la major part de la població autòctona ha estat reemplaçada per una de forastera? I fins a quin dia aquesta nova població és encara forastera? Són forasters els actuals llanitos a Gibraltar? Ho són els espanyols que viuen a Ceuta i Melilla?

Per totes aquestes confuses raons, jo no seria gaire partidari d’establir cap mena de paral·lelisme entre Crimea i Catalunya, francament. Més val que continuem emmirallant-nos en el model escocès o quebequès, que ja ens anava bé. I si algú, apuntant-nos amb una pistola a la templa, ens obliga a opinar sobre la disputa ucraïnesa, aleshores seguirem aquest mot d’ordre: quan una de les parts en un conflicte territorial utilitza o amenaça d’utilitzar la força militar, nosaltres sempre hem d’anar amb els altres. Com escriu el gran Vicenç Villatoro a l’Ara: “A vots sí, a trets no”.  

________________________________________________________________

P.S. Molts dies després d’haver escrit aquesta entrada, em topo amb un text d’Antonio García Trevijano (“El sueño de Dostoyevsky“, a El Confidencial.com) que ratifica el que jo vaig escriure. Diu Trevijano que “España y Rusia tienen muchas cosas en común […] Han sido los grandes escudos de Europa, la primera frente al islam y la segunda frente a los mongoles“. La tesi de Trevijano és que Europa hauria d’estar immensament agraïda a aquests dos grans Estats. La meva tesi és que precisament la forja d’un esperit nacional sempre a la contra ha contribuït a fer d’Espanya i Rússia dos dels estats-nació més agressius i intransigents del continent.

Ho va deixar anar Felipe González al “Salvados” del passat 28 de gener (en aquell famós tête-à-tête amb Artur Mas): “En el caso de que un día hubiera que decidir sobre la estructura territorial de eso que compartimos que se llama el espacio público compartido, España, tienen que decidir todos los españoles”. 

El 27 de febrer hi va tornar a la càrrega. Aquest cop l’expressió que va fer servir l’expresident espanyol va ser “casa compartida”: “Estoy en contra del razonamiento nacionalista y populista que dice que quemar la casa compartida vale para todo“.

Els que tenim una edat ja sabem massa bé que González és un vell encantador de serps. Em vaig quedar veient visions quan, al “Salvados”, va arremetre sense rubor contra la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, coincidint amb Artur Mas que havia estat un desastre total. De debò? Està bé saber-ho. I llavors per què, poc després de conèixer-se la sentència, va escriure aquell article mano a mano amb Carme Chacón, on afirmava que “en rigor, los efectos jurídicos del fallo sobre la realidad del Estatuto son pequeños“? I també que “el fallo consagra y constitucionaliza el mayor nivel de autogobierno alcanzado“?

En fi, deixem-ho córrer. M’interessa més el tema de la casa compartida. 

Fins ara, les metàfores sobre el procés català havien estat dues. Antitètiques, en funció de quina de les parts la fes servir. Per als espanyols, la independència de Catalunya suposava “una amputación”. Era com si a una persona li tallessin una mà, o un braç del seu cos. Com no li havia de fer mal? I com no havia de lluitar per impedir-ho? En canvi, per als independentistes catalans el procés s’assemblava molt a un divorci. Dolorós, naturalment, però que podia i havia de pactar-se de manera civilitzada. En el cèlebre símil de Xavier Sala i Martín, un marcià no podria entendre que els humans votessin per decidir qüestions com ara l’educació, la sanitat o la gestió dels impostos i en canvi les fronteres només les poguessin modificar a hòsties. 

Bé, doncs ja tenim una tercera via (metafòrica). La de la casa compartida. I per si el verb sublim de Felipe no fos suficient, de seguida hi va acudir al remat un artiller pesant de la progressia espanyola: l’escriptor lleonès Andrés Trapiello. 

En un article publicat a El País el 29 de gener (¿Va a durar mucho este 2014?), Trapiello comença amb la vella metàfora de l’amputació, versió Al Qaeda (“Claro que Cataluña no deja de ser el cuello de España“). No s’està de criticar sense pietat la idea secessionista del divorci civilitzat: “La (ventaja) principal es la de hacer creer que se trata de dos partes, más o menos simétricas y soberanas”. I a continuació estableix el nou cànon metafòric: “En vez de de pensar en un matrimonio, pensemos en un inmueble“. Un immoble del qual també formen part molts altres propietaris i inquilins: andalusos, vascos, castellans, navarresos, gallecs, etc. Un immoble “que hemos levantado entre todos“. 

No només això. En aquest immoble, resulta que Catalunya, “por razones históricas y económicas no siempre equitativas y otras justificadísimas, ocupa zonas privilegiadas“, mentre que als altres inquilins tan sols els deixa “por su mala cabeza y su haraganería la escalera de servicio, pisos superiores, buhardillas y, naturalmente, el tejado“. 

De manera que per a Trapiello, a sobre que tenim terrassa amb vistes, som uns mals veïns i, a més, el nostre pis no ens pertany. Pertany “a la comunidad de vecinos”. El text de l’assagista castellà (un habitual del Magazine de La Vanguardia) destil·la realment molta, molta mala llet. I com que és escriptor, la seva dèria per les metàfores no s’atura aquí. “Entonces empezaron a circular su identidad (?) y a tirar de manual de agravios, pero al hacerlo, se tropezaron con un gran escollo, los Estatutos de la Comunidad, conocidos también con el nombre de Constitución“. No cal continuar. El metaforista s’erigeix, al final de l’article, en portaveu de “aquellos que tienen derecho a heredar lo que se construyó entre todos“. La casa compartida.

El que resulta repugnant d’aquest text és:

1) Que estigui escrit per un suposat intel·lectual de prestigi.

2) Que estigui escrit per una persona que se suposa que és d’esquerres.

3) Que el seu punt de vista sigui (com hem sentit en boca de González) compartit per molts altres suposats esquerrans espanyols. 

4) El sentiment possessiu, a la russa, sobre un territori que considera que li pertany pel simple fet de tenir un DNI espanyol. 

Ja vaig denunciar aquest tipus de deliri possessiu en una entrada anterior (De qui és el solar?), on un personatge influent li diu a un empresari català, enmig d’una reunió: “Els catalans podeu demanar el que vulgueu, però tingueu clara una cosa: el solar és nostre“. I jo que, atònit, no deixo d’insistir un cop i un altre en el mateix, en la qüestió que s’ha convertit en el leitmotiv d’aquest blog: Com és possible que els intel·lectuals espanyols d’esquerres siguin còmplices d’aquesta barbaritat? 

Rebatre la metàfora de la casa compartida és fàcil si es tenen quatre nocions elementals d’història moderna. La casa no “l’hem aixecada entre tots”, com diu Trapiello. Ens l’han aixecada al damunt. Al contrari del que va succeir entre Anglaterra i Escòcia, la unió factual entre les Corones de Castella i Aragó no va ser fruit de cap pacte, sinó de la violència física (1714). Precisament perquè aquella unió va ser producte de la violència i no del pacte, ha calgut sempre més violència, de forma recurrent (1842, Espartero; 1843, Prim; 1923, Primo de Rivera; 1939, Franco), per mantenir les condicions draconianes de la unió. L’últim exemple d’aquest estat de coses el constitueix, justament, la sacrosanta Constitució. Com ja va deixar escrit Jordi Solé Tura (i com ja vaig apuntar en un altre post), l’article 2 de la Sacrosanta va ser imposat pels militars espanyols, que ostentaven i encara ostenten el monopoli de la violència. Si juguem a les metàfores, no és pas la Guàrdia Civil qui ha de redactar, em sembla a mi, els estatuts d’una comunitat de veïns.

En resum. El símil de la casa compartida és, al meu entendre, una forma edulcorada de colonialisme de manual. Com els russos, com els xinesos, com els turcs, una gran majoria d’espanyols considera que el territori és seu. Que la terra o un fragment de la terra és més important que la gent que hi habita. En conseqüència, és ben natural que no els interessi el més mínim conèixer l’opinió d’aquests molestos inquilins.