Ulleres de pinçanàs

A Espanya darrerament tot està canviant molt. En pocs mesos ja han caigut tres directors de diari: José Antich, P. J. Ramírez i Javier Moreno. Moreno era menys mediàtic que els altres, però no menys important. El País continua essent –tot i la crisi del paper– el rotatiu més venut a tot l’estat. Ara Cebrián hi ha posat un tal Antonio Caño al comandament, i l’estrena del nou director no ha pogut ser més sonada: dilluns 17 obria portada alertant del perill d’invasió zulu que corria Espanya: “30.000 subsaharians preparen el salt a Europa per Ceuta i Melilla“. Diu que es basava en un informe del Ministeri d’Interior. Ni La Razón no els va poder superar aquell dia en l’apartat de portada cafre. 

Abans solia llegir El País. No cada dia, però sí dos o tres cops per setmana. Diumenge era un costum casolà, com el de fer la migdiada o anar al cinema. La secció d’Internacional era excel·lent; sempre hi havia articles interessants a Opinió, i al damunt el suplement dominical li donava cent mil voltes al Magazine de La Vanguardia o al de l’Avui.

Fa un parell d’anys, les coses van començar a canviar. En van saltar alguns periodistes emblemàtics, entre els quals Maruja Torres (que m’agradava regular tirant a poc) i Enric González (que m’agradava moltíssim). Les seves pàgines van començar a superpoblar-se d’articulistes molt bel·ligerants amb el catalanisme: Vargas Llosa, Antonio Elorza, Félix de Azúa, etc. El dominical, finalment, també es va aprimar de contingut i ara sembla un catàleg de moda per a pijos de la Castellana. 

De tant en tant, però, hi torno a fer una ullada. Per exemple, dijous passat. La secció d’Internacional continua sent magnífica, en bona part gràcies als seus excel·lents corresponsals i a comentaristes com Lluís Bassets, Moisés Naïm o Timothy Garton Ash. 

Però quan dijous vaig arribar a les pàgines centrals d’Opinió, la ídem em va caure als peus. A la pàgina dreta (la que primer capta l’atenció del lector), un article destacat d’un tal Emilio Albi, Perjuicios para Cataluña y el resto de España. Vaig inhalar profundament i vaig començar a llegir. Quan vaig arribar allà on diu: “Con el franquismo, que sojuzgó a Cataluña política y culturalmente, no le fue mal al empresario catalán…“, vaig notar unes palpitacions familiars a la caixa del pit. Ja unes ratlles més amunt havia patit el primer sotrac amb aquell clàssic que diu que, amb Felip V, “se abrió a Cataluña el comercio con las Indias [sic], antes reservado a Castilla“. Estava assistint a l’últim refregit de les tesis de Vicens Vives, tan de moda actualment entre els llumeneres orteguians. 

Vaig passar pàgina, literalment.  Aleshores em vaig trobar amb el cuadernillo “Cataluña”, dedicat a la nostra bonica comunitat autònoma. Pàgina 2 del quadern: textos de David Lizoain (esquerra, a dalt) i de Francesc Serés (esquerra, a baix). Mmm. Interessant. Vaig directe pel Serés: “Wally nunca estuvo allí“. I aleshores ho veig claríssim: Francesc Serés ha escrit l’article que jo sempre he volgut escriure i no he sabut, per falta de traça. Un míssil directe en la línia de flotació dels anomenats intel·lectuals espanyols d’esquerra. Els nostres amics. “¿Cómo es posible que en todo lo referente a Cataluña la mayoría absolutísima de los intelectuales españoles no se muevan de los estrictos límites de opinión que marca la derecha española?“. La peça és magistral, no us la perdeu per res del món. Deixeu ara mateix tot el que estigueu fent, inclosa la lectura d’aquest post, i claveu-li queixalada. 

De manera que El País encara és capaç de publicar textos poc complaents amb la mirada del nacionalisme espanyol dominant. Bona notícia.  

Però aquí ve allò tan cartesià de l’ordre que esmentava al títol d’aquesta entrada. Si del que es tracta és de fer saber a l’opinió pública espanyola que potser hi ha alguna cosa que (fins i tot des de les esquerres) no s’està fent bé, per què no publicar l’article de Serés a l’edició “nacional” i en un lloc destacat? Publicant-lo només per als lectors catalans, d’acord, ens regalen més arguments, ens obsequien amb l’estil punyent de Serés, però escatimen als lectors espanyols un punt de vista que potser els faria reflexionar. 

El mateix passa, per cert, amb els textos de Joan Francesc Mira al cuadernillo del País Valencià. Per què arraconen a la secció “regional” un autor que a qualsevol altre lloc del món seria considerat una eminència? Sempre he pensat que Mira és un intel·lectual europeu de primeríssim ordre, de l’alçada d’un George Steiner o un Harold Bloom. Quina mena de país tenim que no li atorguem la importància que es mereix?

En certa manera, això també passa, fa un temps, a La Vanguardia. Si hi pareu atenció, la pàgina central-dreta d’Opinió és sempre encapçalada per un articulista que pot anar des de Borja García-Nieto fins a Francesc de Carreras, passant per Carme Riera reivindicant el “Visca Espanya!” maragallià. O sigui: des dels descendents dels franquistes catalans fins als desinteressats entusiastes de la 3a via. Els opinadors sobiranistes queden relegats tres pàgines més endavant, cantó esquerre, que en llatí es deia sinister. Allà hi pots trobar en Salvador Cardús, el Francesc-Marc Àlvaro, o en Xavier Antich. Aquests mai ocupen, però, el prime time. Ni tan sols el pobre Rafael Nadal, que últimament va fort i gosa exigir a les classes dirigents catalanes un poquito de compromís, juga en primera divisió. 

Algú podria pensar que sóc un llepafils. Que aquesta pretesa jerarquització de les notícies i dels articles només existeix en la meva malaltissa imaginació. No. Sense ser periodista, fa temps que sé perfectament que, en un diari, les pàgines més importants després de la primera són les de la dreta (les imparelles). Contractar-hi publicitat és més car que en les parelles. Així mateix, és més important (i més car) l’espai de la meitat superior de la plana que l’inferior. (Ho teniu aquí explicat, si voleu). O sigui, que en una escala de més a menys important, el text de Serés, per exemple, es trobaria a baix de tot. 

Tot plegat només demostra que el procés avança amb pas ferm i que tots els implicats hi estan posant tota la carn a la graella. També demostra que quan es fan invocacions genèriques al diàleg, si no van acompanyades d’un veritable esforç per escoltar les raons de l’altre, en realitat només són música celestial. Volen vostès diàleg? Perfecte, ho tenen ben fàcil: deixin que els lectors espanyols escoltin a Francesc Serés, a J. F. Mira o a Antonio Baños a les pàgines destacades dels seus diaris, o a les tertúlies de les seves teles. De debò, no mosseguen. No els provocaran urticària ni els encomanaran cap malaltia lletja. Més que res ho esmento perquè, el que és aquí, de llegir De Carreras o Elorzas, i d’escoltar Riveras i Girautas, ens en fem un tip i cregui’ns, de moment no ens ha sortit cap erupció ni se’ns ha posat malament el sopar. I de passada, hem après a escoltar les raons dels altres… i a filar més prim en les nostres.

No em va sorprendre gaire llegir, el 26 de gener, una carta d’un lector de La Vanguardia amb el títol “No tothom és independentista“. De tant en tant, al diari godosià te’n trobes, d’aquestes. Per ser justos, també en trobes de les de signe contrari. En aquest cas, però, la de J. L. C. S. era la carta destacada del diumenge. El guió és el previst: “En els últims dos anys, tots hem notat que hi ha una pressió ambiental a favor de l’onada separatista. […] Sembla que el principal tema que preocupa el Govern de Catalunya és aquest, etc. etc.” 

La carta del lector vilanoví s’inscriu dins un gènere molt de moda que podria dur el títol d’ “El Pensament Únic a Catalunya”. Seria una variació del totalitarisme soft que va denunciar Javier Cercas en un cèlebre article a El País. O de l’Espiral del Silenci de què parlava Francesc de Carreras al mateix diari. Abreujant, segons aquests respectables senyors, al nostre país existeix un clima social asfixiant que no permet altra forma de pensar l’articulació política de Catalunya que no passi per la independència. Aquest clima vindria donat per la parcialitat ideològica dels mitjans de comunicació catalans, per l’adoctrinament escolar, per formes més o menys matusseres de pressió social (les estelades als balcons) o, què sé jo, pels colors de la segona equipació del Barça. 

Vicenç Villatoro ja es va fer ressò d’aquesta singular distorsió de la realitat quan, en el seu article a l’ARA “Són bojos, aquests catalans!” (29/01/14), escrivia: “a Catalunya es poden veure, llegir i escoltar els mitjans fets a Madrid, mentre que a la resta de l’Estat són inaccessibles els mitjans que es fan a Catalunya. Quin és llavors el veritable territori del pensament únic?”

També Pilar Carracelas s’ha expressat en aquest sentit a “El genoma de l’independentisme“: “Viure a Catalunya, un país on es pot veure TV3 i TVE, es pot trobar al quiosc l’Avui i La Razón, es parlen com a mínim dues llengües, s’ha jugat al pati de l’escola amb nens de cognom Teixidor i Carranza, s’ha après història a l’institut amb el Gonzalo i el Lluís, i es poden tenir de professors de facultat Oriols Junqueras i Pacos Marhuendas, confereix un marc mental permeable, mutable i resilient, és a dir, capaç d’adaptar-se a les variacions de l’entorn”. 

Podríem continuar, és clar. Una constant en les discussions sobre el tema dels temes és aquest suposat Pensament Únic. Personalment, m’he trobat havent de defensar una evidència com aquesta no només davant de persones de fora de Catalunya que es pensen que aquí estem abduïts, sinó també de persones de dintre, unionistes emocionals que s’han vist de sobte contrariats pel canvi d’hegemonia social. Perquè, en el fons, no hi ha més que això. És ben senzill. El centre sociològic s’ha desplaçat en l’eix nacional: del ploricó autonomista a l’independentisme del “nosaltres sols”. 

Per això, quan Enric Millo denuncia que “CiU intenta silenciar qualsevol veu discrepant de la seva obsessió separatista“, ell, antic militant d’Unió, en el fons el que lamenta és això: el Desplaçament. Igual que quan Dolors Montserrat demana, en plena Convenció Nacional del PP a Valladolid, que “necessitem que ens estimeu”, semblaria com si, a Catalunya, a la gent del PP se’ls insultés pel carrer o se’ls prohibís l’entrada a les discoteques. Com si aquí també haguessin de portar guardaespatlles. (Una altra cosa és que a un militant del PP li pugui resultar més o menys incòmode sortir de casa amb la rojigualda el 12-O, en un poble de la Catalunya interior. Pot passar. Exactament igual que pot passar que a un independentista li resulti incòmode sortir amb l’estelada l’11-S en segons quina població de l’àrea metropolitana de Barcelona. Pura sociologia. Tots dos juguen, diguéssim, en camp contrari. Ara, d’això a parlar d’espiral del silenci…).

En realitat, no m’estranya que estiguin tots així d’esverats. El que està succeint és realment sensacional. Perquè no és només que aquí tinguem perfecte accés a la informació dels mitjans espanyols (i que per tant puguem accedir a altres punts de vista sobre la qüestió). És que resulta que els dos diaris més importants del país, les empreses més importants del país, els lobbies amb més poder del país, són tots refractaris a la solució rupturista. Fa mesos que tots plegats ens adverteixen dels perills del “carreró sense sortida” a què ens abocaria la consulta o, en cas de no fer-se, de la nata que ens fotríem amb la temudíssima DUI. Què passa aquí?, es pregunten els de la gavina i els godosians. Per què les enquestes continuen mostrant aquesta tossuda majoria a favor de les tesis independentistes? Que no havíem quedat que La Vanguardia, El Periodico i 8TV farien campanya a favor de la 3a via?

Dilluns mateix l’Antoni Puigverd ens donava la resposta a “Girar la truita” (LV, 17/02/14). El que passa segons Puigverd és que “estem assistint a una revolució”. Una revolució incruenta, on l’objectiu és precisament
aquest, girar la truita, “capgirar l’estructura social d’aquest país”. Diu Puigverd que, fins ara, les elits de Madrid havien transaccionat (s’havien repartit el poder, parlant en plata) amb unes elits menors, com eren la catalana i la basca. Ara, en canvi, en aquest guió habitual hi ha fet irrupció un actor inesperat: la “menestralia catalana”. “La menestralia no té interessos compartits amb l’elit espanyola i vol accedir a dirigir Catalunya“. 

Desconec què vol dir ben bé Puigverd quan parla de “menestralia”. És un concepte propi d’altres èpoques, molt emprat per Vicens Vives, que César Molinas també va fer servir en aquell seu famós article “Lo que no se quiere oir sobre Catalunya”. Menestralia vol dir classes mitjanes, senyor Puigverd? Ah. Ho dic perquè, si consulteu el DIEC, allà posa que menestral és la “persona que professa un art mecànic”. Bé, anem a suposar que menestralia vol dir classes mitjanes. 

Doncs el que sol passar quan les classes mitjanes d’un país decideixen provocar un canvi polític i social és… que el provoquen. 

En conseqüència, no és que a Catalunya hi hagi un Pensament Únic. És que la fatiga respecte a les institucions espanyoles ha activat un moviment popular, molt transversal, molt magmàtic, però majoritari, que vol ser consultat sobre l’articulació política del seu país. La carta del lector vilanoví de LV acabava implorant a “la classe política catalana” que “deixin de banda els interessos personals o partidistes i intentin, tots plegats, fer una reforma federal de la Constitució que doni cabuda a tothom”. I és aquí, exactament, on s’equivoca de mig a mig. La “menestralia catalana” –les classes mitjanes del país– ja no estan disposades a tolerar un “arreglo”, una componenda (aquesta expressió l’hi vaig escoltar un dia a Rafel Nadal) entre la classe política catalana, la classe política espanyola i els sospitosos habituals (grans empresaris, alts funcionaris, accionistes majoritaris, etc.). La revolució de què parla Puigverd és aquesta: no volem que tot plegat es resolgui en quatre reunions a porta tancada. Som al segle XXI i hi volem dir la nostra. Una persona, un vot. Aquesta és la juguesca. Com ha dit avui mateix en David Fernàndez a l’Ateneu, “el procés català té un punt molt important d’antioligarquia”. 

Pel que fa al bon senyor de Vilanova, em sap greu, però això que vostè demana no és possible. Ara mateix, una reforma federal de la Constitució deixaria fora la majoria del poble de Catalunya i només donaria cabuda a un escàs 15% que encara hi creu. Afirmar això no és imposar cap Pensament Únic. És el joc de les majories i les minories. És el fonament de la democràcia. Com diuen en catanyol, és lo que n’hi ha. 

En definitiva, avui no tothom és independentista, hi estem d’acord. Tanmateix, per mèrits propis o demèrits dels altres, l’independentisme ocupa en aquests moments la franja central de l’electorat. Confondre de manera interessada aquesta realitat amb un suposat pensament totalitari denota una greu mancança d’arguments propositius en favor d’altres legítimes opcions. 

Fa una setmana vam tenir l’honor de rebre aquí ni més ni menys que la presidenta del PSOE andalús, Susana Díaz. D’ella es diu que és l’esperança blanca del socialisme espanyol (què se’n deu haver fet, de la Chacón?). Aquesta senyora va venir a passejar-se per Barcelona i àrea metropolitana (acte multitudinari a L’Hospi) per recordar als catalans d’arrels andaluses que mai deixaran de ser immigrants a la seva pròpia terra. Com es va encarregar de recordar fa dos dies Juan Cornejo, secretari d’organització del PSOE andalús: “a Catalunya hi viuen dos milions d’andalusos“. Dos milions, què voleu que us digui, a mi em sembla que són pocs. Per què no tres o quatre? Suposo que aquest caballero m’hi deu comptar a mi també, que sóc fill de malagueny. 

Doncs bé, els de Súmate, els catalans sobiranistes d’origen espanyol, van voler entrevistar-se amb la lideressa andalusa, però no hi va haver manera. Tan sols van aconseguir parlar breument amb ella fora de càmeres. Els del PSOE no volen sentir –ni volen que se sàpiga– que aquí no hi ha dos (o tres) milions d’andalusos, sinó 7 milions de catalans amb orígens i parles molt diversos. 

Dos dies després, dimarts 4, en una tertúlia a 8TV, la periodista Cristina Fallarás va comparar els de Súmate amb “el primer negre que va parlar català a TV3”. Ho va perbocar davant del president de l’associació, Eduardo Reyes. El pobre home es va quedar veient visions. 

I és que els primers que ens avisen que si el procés tirés endavant hi hauria una fractura social a Catalunya són els més interessats que aquesta fractura efectivament s’acabi produint. I que es perpetuï pels segles dels segles, amèn. Segons aquests senyors, ni jo ni la meva família no serem mai catalans pata negra. Per què? Doncs perquè a ells els convé molt que sigui així. Per això els socialistes sempre es van preocupar tant d’organitzar cases regionals i cursets de sevillanes als municipis del Baix on van governar. Per això encara –encara!–existeix aquesta aberració grotesca que es diu Fira d’Abril i que ens costa uns quants milers d’eurets a tots plegats. I per això ve la Susana Díaz a donar lliçons a Catalunya i a dir-los als pobres negrets (perdó, xarneguets) que li sap molt greu però que, de consulta, ná de ná. 

La resposta de Súmate a Cristina Fallarás i a tots els que pensen com ella ha estat ben simple. Una carta: Querida Cris. Ara, en aquesta missiva d’Antonio Baños hi ha condensats 30 anys de la història de Catalunya. En aquesta missiva, Antonio Baños li etziba (metafòricament parlant) a Tarradellas: “qué cojones ciutadans de Catalunya? Catalans!” Si encara no l’heu llegit, no us la perdeu, és d’antologia.

I és que, com escrivia F-Marc Álvaro a LV, “l’aparició de Súmate no és només una bona notícia per als demòcrates en general i els sobiranistes en particular. És també una invitació seriosa a repensar què és avui la catalanitat, entesa com una identitat dinàmica i complexa que absorbeix influències diverses, les fusiona i les projecta globalment”. 

Ah, però és que a Andalusia també hi ha gent que li ha vist el llautó a la sra. Díaz. “Españolear en Cataluña” va sortir publicat al Diario de Sevilla el 24 de gener, uns dies abans de la visita de la lideressa. És un text important, al meu parer. Des d’un punt de vista català, de vegades fa la impressió que a les Espanyes només existeix el pensament únic PP-PSOE-UPyD. I no. Hi ha gent, com Isidoro Moreno, amb qui ens podríem entendre. Són poquets, són minoria, però qui sap… De moment, cal aplaudir-los el gest. Olé tus webs, Isidoro!

Uns dies després d’haver publicat l’última entrada al meu blog, va aparèixer un text del col·lectiu Contrastant (ben tornats, amics!) bo i analitzant l’article de César Molinas: A propòsit de “Lo que no se quiere oir sobre Cataluña”. Bé, doncs aquí el teniu, amables lectors, per si us ve de gust aprofundir en el tema.

De tota manera, reflexionant de nou sobre aquell article, se’m va acudir una altra idea en relació amb les tesis de Molinas (que s’està convertint en l’última vedette dels terceraviïstes). Sembla que fins ara ningú no hi hagi reparat gaire. Repassem: Molinas, basant-se en Tony Judt, considera que Catalunya és un dels Quatre Motors econòmics d’Europa. També afirma que el nostre país, com Eslovènia, és un europeu pata negra, en qualitat d’antic integrant de l’imperi Carolingi. (Això recordo que ho repetia molt el president Pujol). I després ve tot allò que us explicava al meu últim post sobre Vicens Vives, l’esperit menestral, la falta d’empenta, etc. etc. Tanmateix, un text com aquest, amb voluntat d’establir una opinió ferma i equilibrada sobre el tema dels temes, presenta, al meu entendre, una gravíssima mancança. Molinas passa de puntetes sobre un dels pilars fonamentals de la identitat catalana: la llengua. Sí, sí, ja ho sabem, juntament amb la Llombardia, Baden-Würtenberg i el departament de Rhône-Alps formem els Quatre Magnífics d’Europa. Però és que, a més a més, com Noruega o com la malaurada Polònia, resulta que tenim una llengua ben consolidada, una cultura escrita mil·lenària i una literatura profusa i de qualitat en tots els gèneres. Molinas és economista i potser no ho pot abastar tot. Ja ens en fem càrrec. Però home, no és un petit detall. L’únic esment que l’assagista fa sobre la qüestió és dir que “este declive (desde mediados del XV hasta principios del XVIII) fue tanto económico como cultural“, i que “en el ámbito cultural, los siglos XVI i XVII, siglos de oro del castellano, el inglés y el francés, fueron un desierto para el catalán“. 

Recordo que quan estudiava Filologia hi havia, perdut en algun punt del temari, aquell període nebulós anomenat Decadència que comprenia els segles de “desert” que menciona Molinas. Ara bé, ja tenim una edat, i són incomptables els llibres ben documentats que s’han publicat des de primers dels 90s desmentint la suposada Decadència cultural. No és que jo hi estigui gaire d’acord, amb aquestes noves teories. Personalment, no considero el Calaix de Sastre del Baró de Maldà o els sonets del Rector de Vallfogona com a exemples d’excel·lència literària. Però amb Decadència o sense, per mi, que no sóc economista, està claríssim que no som exactament el mateix que la Llombardia o que Baden-Würtenberg. La diferència la marquen la llengua i la cultura. Si a això hi afegeixes unes dinàmiques econòmiques diferenciades de les de la resta de l’estat, el que em surt no és pas una regió del nord incardinada en un estat del sud. El que em surt és un país. 

És com quan Valentí Puig va pregonant que el seu model per a Catalunya és Massachusetts, i no Kosovo. Està entès. Però la realitat és tossuda, i si el nostre país fos el que és Massachusetts respecte als Estats Units, aleshores Valentí Puig no escriuria els seus llibres en català, sinó en espanyol. Sempre topem amb la mateixa pedra: el país existeix. 

També el gran Jordi Graupera s’ha referit –de manera molt subtil– a la doble pàgina de Molinas a El País. En una columna a LV titulada Sense història (divendres 31 de gener), Graupera apunta i dispara: “Només de veure l’evolució en els estudis acadèmics dels darrers trenta anys sobre, posem, els segles XVII, XVIII, i XIX al·lucino que hi hagi periodistes que encara sofregeixin tòpics apresos als anys 60 i 70. O bé apel·lin sense matís a historiadors que van treballar i publicar sota dictadura“. 

Endevineu qui és el periodista i qui és l’historiador? Who’s who?