Ulleres de pinçanàs

De seguida que un polític o intel·lectual espanyol ve a Catalunya (per presentar un llibre, per exemple), el primer que es posa a la boca són uns versos de “La pell de brau” de Salvador Espriu. Anys enrera l’elegit era Joan Maragall. I més anys enrera, encara, Verdaguer. 

Als pocs espanyols que n’han llegit algun vers, els encanta el símbol espriuà d’una Sepharad que encarnaria l’Espanya Gran de Cambó: un país/estat/nació plenament europeu, obert i respectuós amb les seves diverses llengües i cultures.

L’iberisme sempre va tenir a Catalunya il·lustres representants. Des del mateix Maragall (el poeta), fins a Prat de la Riba o el gran arqueòleg Pere Bosch i Gimpera. S’entén que “iberisme” vol dir la unió voluntària de tots els pobles de la Península en un Estat confederal, amb relacions entre ells d’igual a igual. Francesc Macià va proclamar l’abril de 1931 la República Catalana com un “Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques“. 

Darrerament, Enric Juliana, Gabriel Magalhâes (per part lusa) i el notari Juan-José López Burniol han fet tímides aproximacions iberistes des de les pàgines de La Vanguardia. A Burniol, un respectabilíssim espanyolista, li he llegit quatre o cinc vegades pel cap baix aquesta citació de l’historiador Pierre Vilar:

“L’Oceà. La Mediterrània. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el medi natural s’oferís al destí particular d’un grup humà, a l’elaboració d’una unitat històrica“.

El catalanisme sempre va veure en la utòpica Unió Ibèrica una forma de superar el ferreny nacionalisme castellà / espanyol per elevació, basant-se en el següent axioma: com més llengües, més tolerància i respecte mutu entre elles. 

Aquest és el magma intel·lectual en què es movia Espriu quan va escriure “La pell de brau” el 1959. Espriu havia estat alumne de Bosch i Gimpera a la Universitat de Barcelona. Bosch exposà la seva idea d’Espanya en una conferència dictada a València el 1937. Hi sostenia que “no s’ha d’agafar cap poble d’Espanya, ni la seva cultura, com a representat exclusiu dels espanyols o la cultura espanyola, ni atribuir patents d’heterodòxia als altres“. (Cito de la crònica d’Enric Company al Quadern d’El País). 

Tanmateix, l’editor Xavier Folch, que tractà el poeta per aquelles dates, recorda sovint que “La pell de brau” el va deixar molt amargat, perquè era en certa manera un llibre en què reprenia l’intent de Maragall de dialogar amb Espanya, per dir-ho així, i es va trobar sense interlocutor, sense cap veu que respongués, amb un mutisme total”. 

El llibre va ser publicat en edició bilingüe el 1962 a París, amb nota introductòria de Maria Aurèlia Capmany i traducció al castellà de José Agustín Goytisolo. Però el silenci dels intel·lectuals espanyols va ser total, granític, i Espriu en quedà trasbalsat —amargat, en paraules de Folch. 

En un fragment de la seva correspondència que es pot consultar aquests dies al Centre de Cultura Contemporània, hi llegim el següent comentari:

“Vaig escriure “La pell de brau”, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega (allò que “solo las mentes castellanas tienen capacidad adecuada para percibir el gran problema de una España unida“), que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia ho veig més clar– que el diàleg amb Madrid és impossible. El Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”. 
                                                              
Això era el que opinava Salvador Espriu a finals dels 60 sobre la seva estimada Sepharad. 

De manera que ja saben els nostres benintencionats iberistes com sol acabar la broma. Hi ha una cosa que mai no he entès d’un home tan agut com en Juanjo López Burniol: com és possible que no ho vegi? Com és possible que, coneixent tan bé la idiosincràsia del poble castellà, encara es faci il·lusions d’un “pacte entre iguals” o, simplement, d’una relació de mutu respecte? És que els de La Vanguardia no han après l’amarga lliçó que ens va deixar al respecte el seu insigne director–Agustí Calvet–Gaziel? 

Em sap greu per la bonica frase de Pierre Vilar i el seu determinisme geopolític. A la Península hi ha, com a mínim, quatre “grups humans” ben diferenciats. De moment, tots els intents per unir-los i homogeneïtzar-los sota un sol poder central han fracassat de manera clamorosa. Per una vegada a la vida, els catalans hem decidit assajar una altra via. Que no és la tercera, precisament. 

És un fet que la pregunta que els partits sobiranistes proposaren el passat dia 12 ha estat generalment acceptada. Només cal escoltar les abrandades lloances que Junqueras li dedicà a l’Auditori el dia 14, la satisfacció amb què Iniciativa la presenta com a victòria dels federalistes o la peculiar “unanimitat crítica” amb què el consell polític de la CUP l’acatà dissabte passat.
Anem, però, a analitzar una mica els ets i uts de la famosa pregunta. Per fer-ho, és necessari allunyar-nos d’aquests elogis desmesurats. També, per higiene mental, més val deixar estar els retrets apocalíptics que ha concitat entre l’espanyolisme radical. No, no. Ens interessen més les opinions matisades, les que no ho veuen tot blanc o tot negre. I cal dir que, d’aquestes, n’hi ha per part de totes dues bandes.

L’endemà mateix de la proposta, José Juan Toharia, actual president de Metroscopia, escrivia al diari El País:

“Resulta menos oneroso, psicológicamente, para el ciudadano medio conceder que negar, aceptar que rechazar, admitir que condenar, afirmar que negar. Quizá sea por azar, pero no deja de ser llamativo que las dos respuestas que van en el sentido que los sectores soberanistas desearían ver apoyado sean, ambas, un sí”.

És un postulat psicològic singular. Com que a tothom li resulta més simpàtic afirmar que negar, la pregunta, tal com està formulada, predisposa inexorablement al sí. La conclusió de Toharia és clara. Casualment, coincideix punt per punt amb la posició oficial dels socialistes sobre aquesta qüestió:

“Así, el resultado es que las dos preguntas constituyen una autopista para quienes, desde ya, tienen clara su opción independentista, pero suponen un dificultoso y desmotivador camino de cabras para quienes dudan o tienen otras preferencias”.

Per tant, segons aquest sociòleg, la pregunta no és altra cosa que una “Autopista al sí” poc dissimulada. El curiós és que, un dia més tard, dissabte 14, l’agudíssim Jordi Graupera arribava exactament a la conclusió oposada. A la seva columna de LV “Riscos, ficcions i feina“, Graupera analitza totes les possibles respostes i conclou:

“L’opció intermèdia permet que hi hagi vots favorables a continuar formant part d’Espanya sense responsabilitzar-se’n explícitament. Poden no votar a favor d’un suposat statu quo ni a favor de marxar-ne. És a dir, el no té dues opcions: un no explícit i un no implícit. Al capdavall, el sí/no, sense oferta estatal, no té contingut”.

Que el sí/no és en realitat un no implícit ho demostra la forma de cuinar les enquestes amb què ens han obsequiat els dos rotatius més venuts de Catalunya. Tant El Periódico com La Vanguardia han publicat l’última setmana sengles enquestes i han fet tots dos la mateixa operació: comptabilitzar els vots nuls i els vots en blanc com a “no”. Lleig. Ens ho explica molt bé Miquel Almirall, membre de Contrastant, a Vilaweb.

És per això que Graupera assegura que el sí/no surt amb avantatge i que “qui ho defensi ha de fer-se responsable d’Espanya“. De manera que ja ho saben el senyor Duran i els ecosocialistes: si guanyen, hauran de carregar-se Espanya damunt les espatlles. Uf…

Que la pregunta, tal com està plantejada, suscita dubtes entre els partidaris de la independència ja m’ho vaig començar a ensumar el mateix dijous 12, quan vaig escoltar estupefacte en Xavier Sala i Martin plantejar la següent hipòtesi: què passaria si sortís, diguem-ne, un 5% de no/no , un 10% de sí/no i un 49% de sí/sí? Doncs que el sí no tindria majoria, i en canvi, el sí/no, amb només un 10% dels vots, seria l’opció guanyadora. (Recordem que per guanyar un referèndum d’autodeterminació cal obtenir, pel cap baix, un 51% dels vots).

Tampoc la periodista Pilar Carracelas sembla gaire convençuda del format de la pregunta atès que, segons ella, “sobrerrepresenta l’statu quo”. Carracelas, com Sala i Martin, va encara més lluny: qüestiona la idoneïtat de la doble pregunta perquè “fa que diverses combinacions de resultats siguin difícilment interpretables i legitimables“. Amb Graupera, coincideix que dues de les tres possibles respostes porten al no, i que en conseqüència el sí a la independència necessitarà d’un esforç suplementari.

En definitiva: en què quedem? La pregunta, la famosa pregunta, està psicològicament esbiaixada cap al sí –com afirma J. J. Toharia– o més aviat està redactada de manera que estadísticament afavoreix el no, com argüeixen Sala i Martin, J. Graupera i P. Carracelas?

Francament, no ho sé. Al meu entendre, el sol fet d’haver-se posat d’acord i d’haver-la plantejat constitueix un èxit indiscutible dels partits sobiranistes. La prova és la cara de lluç bullit que els ha quedat als unionistes catalans i als espanyols en general. Està clar que a partir d’ara assistirem a un reguitzell d’enquestes, interpretacions i manipulacions diverses –com hem vist, de fet ja han començat. Però la bola de neu rodola ineluctablement pendent avall, i la hipòtesi més plausible, a hores d’ara –com ja apuntava Sala i Martin– és que la consulta no arribi a celebrar-se.

En què quedem? Doncs quedem que els sobiranistes catalans han plantejat a l’Estat un conflicte democràtic de molt difícil resolució. I que el més probable és que els poders espanyols hi reaccionin amb la fúria, la ceguesa i la intransigència que històricament els han caracteritzat. Tanmateix, és cert que, si la consulta s’arriba a produir, la interpretació dels resultats serà allò que a casa en diem feina de micos.

De tota manera, jo m’atreveixo a pronosticar que hem posat la primera pedra del futur estat català independent. Tot sembla indicar que aquest partit no el guanyarem pas comptant vots, sinó, com diu Toni Soler, per la manifesta incompareixença de l’equip contrari.

P.S. Perquè es vegi fins a quin punt estem tots confusos amb la pregunta de marres, llegiu-vos sisplau aquest article de l’Astrid Bierge on arriba a canviar fins a quatre cops de parer, abans d’arribar a la conclusió que… bé, llegiu-vos l’article: Som sobirans o no?

Recapitulem, doncs.

1. L’espanyolisme català ha iniciat un desplaçament cap a posicions més racionals i modernes per posar-se al dia i combatre amb més eficàcia l’envit del sobiranisme.

2. L’espanyolisme català, en la seva majoria, ja no és exclusivament castellanoparlant ni enyora tan descaradament les formes més grotesques del franquisme. Encara es nodreix bàsicament, però, dels mateixos graners socials de sempre: la Barcelona upper Diagonal i les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. 

3. Aquest desplaçament l’il·lustra molt bé el transvasament de vots que hi ha hagut des del PP (més lligat al poder de Madrid i amb tuf de ranci) i des del PSC-PSOE, versió Corbacho-Baix Llobregat, cap a Ciutadans.  

4. El principal problema de l’espanyolisme català és, paradoxalment, l’espanyolisme espanyol. A la resta de l’Estat no els ha calgut tunejar-se i encara gosen exhibir sense complexos la seva afinitat amb el franquisme o amb un nacionalisme espanyol basat en tòpics castissos o historicistes. Això entra en flagrant contradicció amb el no-nacionalisme il·lustrat que afirmen venerar els espanyolistes catalans.  

5. Al seu torn, la societat catalana ha experimentat canvis demogràfics de molt calat, i com a conseqüència l’independentisme ha deixat de ser exclusivament catalanoparlant i practicant del folclorisme de barretina i pa amb tomàquet. 

6. L’independentisme català també està fent un esforç notori per allunyar-se de postulats nacionalistes (en el sentit germànic) i per basar les seves raons en arguments més pragmàtics i racionals. 

7. L’independentisme català hauria de desprendre’s definitivament de la pulsió antiespanyola per tal de guanyar legitimitat dins i fora del país. Només els països adolescents s’autoafirmen per contraposició a altres països.  

8. La base social independentista ja no s’ubica de forma exclusiva al rerepaís (Hinterland) o a l’anomenada “Catalunya catalana”. Hi ha independentistes perfectament urbans, hi ha força independentistes a l’àrea metropolitana i fins i tot una població de gran majoria castellanoparlant i d’origen espanyol com Sant Vicenç dels Horts ha elegit Oriol Junqueras perquè sigui el seu batlle. 

9. El canvi d’hegemonia social (de l’autonomisme pujolià a l’independentisme de Mas i Junqueras) ha deixat descol·locats aquells sectors de la societat catalana acostumats a viure de la dependència. Essencialment estem parlant de grans empresaris, grans holdings editorials o de comunicació, tota la gamma del parasitisme polític i una colla de personatges públics que es guanyen la vida treballant en mitjans espanyols (observi’s la connivència actual de Maruja Torres ara que ja no escriu a El País o la calculada ambigüitat de Jordi Évole en relació al procés). 

10. El xoc és inevitable. L’espanyolisme de matriu castellana ha iniciat un procés d’involució a tots els nivells amb l’excusa de la crisi i a Catalunya això no ho accepten ni els més aferrissats partidaris d’una entesa amb l’Estat. Tard o d’hora els actuals moderantistes catalans, tot constatant la manca d’una proposta mínimament acceptable per part de Madrid, es passaran indefectiblement a l’independentisme. La reforma constitucional propugnada pel PSOE és, d’una banda, clarament insuficient, i de l’altra, impossible de consensuar amb el PP.

11. Guanyarem.  

El moviment sísmic del qual parlava en l’anterior entrada no només ha somogut les bases de l’espanyolisme casolà. També ha afectat en gran manera els fonaments en què solia basar-se el nacionalisme català. De fet, els ha somogut tant, que ara alguns independentistes (entre els quals el qui escriu aquestes ratlles) ens mostrem reticents a ser titllats de nacionalistes. 

Diumenge 1 de desembre Jordi Barbeta publicava una columna a La Vanguardia titulada “Cal renunciar al nacionalisme“. És un text important.  Barbeta es fa ressò d’un argumentari que ja fa temps que circula, si bé en cercles encara minoritaris, dins el món sobiranista. Es resumeix de la següent manera: avui dia no es pot anar pel món proclamant alegrement que s’és nacionalista català. En el món civilitzat, la paraula nacionalisme evoca els episodis més foscos de la història europea, ben inclosa la barbàrie de la 2a Guerra Mundial. En l’àmbit anglosaxó, per dir que un defensa el seu país, es fa servir el mot “patriot“. A mi, què voleu que us digui, definir-se com a “patriota” em sembla d’un mal gust horrible, però es veu que allà no causa tantes ganyotes de rebuig. Aclareixo: “allà” vol dir el Regne Unit, però també la Unió Europea i els Estats Units. 

Posteriorment, Lluís Foix va dir la seva al respecte. A “Rèquiem pel nacionalisme català“, el periodista lleidatà expressa el seu antic refús del terme quan en parlaven amb Jordi Pujol (el qual sí que es reconeixia com a nacionalista català), i ens explica la coneguda reprimenda que Albert Einstein va etzibar a Rafael Campalans quan aquest li va confiar que es considerava “socialista i nacionalista”. Un cop Campalans el va haver il·lustrat sobre la dissortada història del nostre país, Einstein va respondre emprenyat: “Això no és nacionalisme veritable! Si em voleu creure, prescindiu d’aquest nom funest“. 

Charles De Gaulle va afirmar: “Le patriotisme, c’est aimer son pays. Le nationalisme, c’est détester celui des autres“. És ben bé això. I és per això que el simpòsium que és a punt de celebrar-se a Barcelona amb el títol d'”Espanya contra Catalunya (1714-2014)” em sembla una relliscada monumental. Naturalment, no nego de cap manera la veracitat dels continguts que s’hi exposaran. Les persones que hi participen són tots acadèmics de primer ordre, gent culta i civilitzada, i els documents que hi presentaran seran, ben segur, tots ells verídics i irrefutables. Ara bé, el títol, el nom de la cosa, és un horror, i des d’un punt de vista independentista equival a disparar-se un tret al peu. No calia. Amb aquest nom, estem proporcionant als nostres adversaris un argument de pes per incidir en el descrèdit i les divisions internes. 

Divisions internes, sí. No havíem quedat que una de les grans fites de l’independentisme era haver aconseguit incorporar a les nostres files un munt de gent d’orígens familiars espanyols i de parla castellana? Com us penseu que se sentiran els de “Súmate” en llegir el títol del simpòsium? Com se sentiran quan els mitjans i els portantveus espanyolistes (escolteu les declaracions de Margallo) furguin en la ferida i els recordin que els “nacionalismes perifèrics” són –com ells sempre han defensat– una forma perversa de victimisme inventada pels polítics locals?

Aquest vespre he vist a la tele en Jaume Sobrequés (director del Centre d’Història Contemporània que ha organitzat l’event) donant explicacions a Josep Cuní sobre el desficaci. Ha volgut sortir-se’n per la tangent. “Es tracta d’una veritat objectiva, repetia, basada en arguments acadèmics“. I com que està basada de forma exclusiva en arguments acadèmics, Sobrequés es negava a respondre a les “crítiques polítiques“. Miri, senyor Sobrequés, ho sento però no cola. La història, l’acadèmia i la política solen anar sempre de bracet, com saben molt bé els francesos i els espanyols. Ja ho sé, ja ho sé: “ells” ho fan cada cop que els surt del barret i tots ens ho hem d’empassar. Però si de debò volem fundar un nou estat d’Europa, estaria bé que no fos per copiar les males arts dels nostres veïns del nord i de ponent. 

Per si això fos poc, ara resulta que, de cara a les eleccions europees del proper mes de maig, hi ha un grapat de partits ultradretans que s’hi presenten per separat o en coalició. És el cas del Front Nacional de Marine Le Pen, del Partit de la Llibertat de Geert Wilders o dels papanates habituals de la Lliga Nord. Tots ells són profundament antieuropeistes, xenòfobs i feixistoides. Endevineu com se’ls coneix a les Europes? Bingo: com a nacionalistes o ultranacionalistes. Els catalans, si volem que el món i la UE ens reconeguin, hem de fugir com gats escaldats de qualsevol comparació o analogia amb gentola d’aquesta mena.   

També és pega que la setmana que es mor Mandela, als sempre contemporitzadors catalans ens agafi per posar-nos nacionalistes, en el pitjor sentit del terme. En el sentit que Mandela va desterrar del seu vocabulari. No, no, no. Desplacem-nos, sisplau, en la direcció que indica l’Albert Pla Nualart en aquest magnífic article: Independència no-nacionalista. L’altra direcció, de veritat us ho dic: no porta enlloc. O sí: porta de retruc a la casella de sortida.