Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

El Desplaçament (I)

Els espanyolistes catalans es mouen ràpid per modernitzar el seu discurs

Hi ha moviment, senyors. El procés sobiranista actua com una falla tectònica que, amb la seva embranzida, provoca canvis, fractures i dislocacions diverses a tots els estrats de la societat catalana. Avui m’ocuparé de parlar del desplaçament que el procés està provocant en l’espanyolisme català. 

En anteriors entrades hem comentat la naturalesa profundament dogmàtica i antimoderna del nacionalisme espanyol encarnat en la Constitució de 1978. M’hi feia ressò d’un pensament pronunciat en veu alta: com és possible que persones enraonades i intel·ligents com ara Francesc de Carreras, Juan Carlos Girauta o J. L. López Burniol defensin amb vehemència un text tan carca, tan escassament il·lustrat com és la Carta Magna espanyola? Se m’acudien dues possibles respostes:

1. En realitat, aquests senyors no són tan racionals com pretenen ser. Només ho fan veure. En realitat, es tracta de nacionalistes arrauxats amb una carcassa exterior políticament correcta. Tanmateix, en el fons pensen (sobre el tema del tema) el mateix que un Jiménez Losantos o un J. M. Aznar.  

2. El que passa és que no tenen alternativa. La història d’Espanya (aquesta història tan trista que ha de helarte el corazón) no dóna per més. El més semblant a una constitució democràtica que han tingut mai és aquesta de 1978. Com que són i se senten espanyols, la defensen.

Però és clar, d’això no només me n’he adonat jo solet. Ells també. A la resta d’Espanya potser no hi han rumiat gaire –tot i que m’agradaria saber què en pensen Fernando Savater o Antonio Muñoz Molina–, però aquí, a Catalunya, el procés independentista ha fet que aquestes persones hagin hagut de pensar-hi una mica més, una mica enllà. Aquests dies observo que hi ha moviments en aquest sentit per part de prohoms destacats de l’espanyolisme nostrat.

Per exemple, ahir dimecres sortia publicat a La Vanguardia –a la plana dreta, en primera línia– un article de F. de Carreras titulat “Assajos històrics sobre Espanya“. El text comença de la següent guisa: “En els darrers anys comencen a abundar els assajos històrics sobre Espanya distanciats de la metafísica“. La novetat, segons de Carreras, és que aquestes noves perspectives d’Espanya parteixen no pas del tradicional nacionalisme identitari, sinó “des d’una idea de nació il·lustrada i liberal, és a dir, des de criteris d’universalitat“. Ai, la universalitat… Bé, no m’entretindré a analitzar la totalitat del text, només volia remarcar que l’autor s’ha preocupat d’anar a cercar en aquests documents una visió d’Espanya menys troglodita que la de Francisco Marhuenda. Un nacionalisme (espanyol) inodor, incolor, que no se note y que no traspase

D’altra banda, quan sento a parlar a Girauta o a Burniol, em fa l’efecte que més que de l’Espanya realment existent ells teoritzen (sobretot Girauta) al voltant d’un país imaginat –o més exactament, d’un país real però que no és el seu: França. 

En efecte, al meu entendre la perspectiva històrica i el marc mental en què es mouen tots aquests intel·lectuals són molt afrancesats. Ja vàrem esmentar a l’entrada anterior el clàssic exemple de la contraposició Renan – Herder, o el que és el mateix, Il·lustració francesa – Romanticisme alemany. El drama de tots ells és que la concepció hegemònica d’Espanya està i ha estat sempre en mans d’una oligarquia –com li agrada dir a Burniol– que ha ocupat els centres de poder de l’Estat i que és qualsevol cosa excepte il·lustrada. Germà Bel ja va exposar de manera magistral al seu llibre “Espanya capital París” com l’Estat espanyol ha intentat imitar el seu veí del nord tot mirant de construint el seu país en base a una gran capital radicada al centre que fagocita tot el que hi ha al voltant. Óscar Pazos, geòleg i historiador gallec, va fer una operació semblant amb “Madrid es una isla. El Estado contra la ciudadanía”. Cal destacar que totes aquestes aportacions –fins i tot les dels espanyolistes catalans– es fan sempre des de la perifèria, mai des de la capital de l’estat. A Madrid són tan miops que ve un dia a visitar-nos el Fernando Ónega i no se li acut altra cosa que escriure que (a Catalunya) “el negoci ja no compta; el que compta és la mística“. Senyor Ónega, llegeixi Gaziel abans de redactar informes sobre els catalans als seus superiors, faci’m el favor. Si hi ha un nacionalisme decididament anti-místic és el català. 

Des del meu punt de vista, aquesta miopia de les classes dirigents i de la majoria d’intel·lectuals espanyols té molt a veure amb un particular biaix cultural. I és que tots ells –de Carreras, Girauta, Cercas, Espada, Savater, etc.– van tenir, de joves, com a gran model cultural París i la cultura francesa. Les seves lectures de joventut són sobretot franceses, la seva música de referència és la chanson francesa, i la seva idea de nació és la que neix dels principis de la Revolució de 1789. El mateix Vargas Llosa, quan volgué fugir de l’asfixiant Perú de la seva joventut, se’n va anar a París. No a New York, ni a Roma, ni a Singapur: a París. 

Han mamat Voltaire i Montesquieu (curiosament, mai esmenten Rousseau, que és l’autor del Contracte Social, però que és sospitós del delicte de romanticisme). Més endavant, molts d’ells, com Sartre i Beauvoir, es van fer comunistes, perquè el comunisme no és més que el jacobinisme portat a l’extrem. A més a més, com tot allò que venia de París, estava de moda. 

I aquesta és, doncs, la clau de volta del naixement d’un partit com Ciutadans i del sorpasso que Ciutadans ha fet al PP català. Jo no crec que Albert Rivera sàpiga prou francès com per llegir aquests autors, però el seu mentor, ben segur, li va inocular el microbi jacobí. És una pena, perquè si enlloc d’haver llegit Pierre Vilar haguessin llegit Isaiah Berlin, la seva idea del nacionalisme seria una altra. Més benigna. Més semblant a la del món anglosaxó, que actualment permet que els escocesos decideixin ells sols el que volen ser de grans. Realment, és una gran desgràcia no saber idiomes. Avui dia, el món francòfon es desfà a bocins, atès que la realitat és tossuda i no s’adapta als rígids principis dels enciclopedistes. D’això ens en va impartir classes magistrals als seus articles al diari Avui el gran Alfons Quintà, abans de desaparèixer del mapa i ressuscitar, com l’Anna Grau, incorporat a la nòmina dels mitjans ciudadanos

En qualsevol cas, tant és. Com a independentista, m’importa un rave la regeneració de l’estat espanyol. Ja s’ho faran (sense nosaltres, espero). No obstant, qui avisa no és traïdor. L’Àstrid Bierge la va ben clavar quan ens avisava, ja fa dies, que Encara hi pot haver desbandada. Hi ha moviments, senyors. I els espanyolistes de casa nostra s’estan movent ràpid. La bona notícia és que només es mouen els d’aquí, esperonats per la força del procés. Els d’allà ni es mouen ni es mouran gaire, perquè com demostra Ónega a la seva columna d’avui a LV, Madrid és una illa.  

P.S. Només un apunt. He llegit per Twitter alguna cosa així com “Aquests (els ciutadans) volen imposar el bilingüisme però aquí els únics bilingües som nosaltres”. Fals. Els espanyolistes catalans, la major part d’ells, són bilingües. Gràcies precisament a la immersió lingüística que ara es volen carregar, aquests senyors són bilingües. No ens equivoquéssim pas. No són els fatxes dels anys 80 o 90. Aquí també hi ha hagut un desplaçament. Més val que ho tinguem clar.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La batalla de la Raó

No hem de deixar que ens encolomin l’etiqueta de la sentimentalitat

L’hi vaig escoltar l’altre dia a Juan Carlos Girauta, quan presentava el seu llibre “Votaré no” a can Cuní. Ja ho havia escoltat abans, infinitat de vegades. I ho he tornat a escoltar avui, aquest cop en boca d’Albert Rivera, durant l’acte de presentació de Movimiento Ciudadano. És la invocació de la raó –de la Raó– il·lustrada, encarnada segons ells en l’espanyolisme i oposada a la “sentimentalitat” del moviment independentista català. “Desde la razón, rehuyendo el enfrentamiento“, predica Rivera. Parlem-ne.

Parlem-ne perquè és important. De cap manera podem deixar que els nostres adversaris es facin seu l’argument, perquè es tracta d’un argument crucial. Jo ja n’he parlat a bastament, almenys en dues de les entrades d’aquest blog. Sembla que caldrà que ho torni a fer. 

Als unionistes els agrada fer bandera de representar la part racional en aquest conflicte que enfronta Catalunya amb Espanya. Davant del suflè, de la deriva, de la rebullida independentista, ells es mantenen de manera incòlume al costat del que diuen les lleis i del que diu el “seny”. Aquest últim és un concepte particularment estimat pels famosos moderantistes o terceraviïstes. Ells no són sentimentals. No es deixen influir mai per les emocions quan es parla de temes seriosos. Són ciutadans, no pas integrants de tribus ètniques o regnes de taifes. La Constitució és la norma jurídica per la qual es regeix l’Estat espanyol i per tant tot aquell que s’hi oposi és l’equivalent d’un trinxeraire ideològic sense nocions de dret civil. 

Aquesta és la imatge que projecten de nosaltres gent com Francesc de Carreras, Fernando Savater o Arcadi Espada (i també, en menor mesura, Enric Juliana o Lluís Foix). Naturalment, també és la imatge que en projecten Girauta o Rivera; no és cap casualitat que Ciutadans fos fundat per de Carreras. Estem parlant de persones intel·ligents. Persones amb una certa aura de modernitat, de solvència intel·lectual. 

Aquesta mena de gent és molt més perillosa que els Aznars i Vidal-Quadres de torn.

Contra aquesta operació, cal insistir fins a la nàusea que nosaltres, els independentistes, no ens movem només per raons viscerals. Que no som víctimes d’una flamarada passatgera, sinó que també tenim les nostres raons i els nostres arguments, madurats al llarg de molt de temps. L’altre dia, al programa d’en Cuní, el presentador, per tal d’introduir el llibre de Girauta, va informar els espectadors que fins ara s’havien publicat 61 llibres favorables a la independència i només 1 llibre (“Votaré no”) contrari a la secessió. Això és una veritat a mitges: seria veritat si a Catalunya el públic lector tan sols consumís “productes” (llibres) escrits per catalans. Com que això no és veritat, i el públic del nostre país té perfectament a l’abast tot allò que es publica arreu d’Espanya, la balança estaria molt més equilibrada. Quants llibres favorables a la unitat d’Espanya s’han publicat els últims 5 o 10 anys a tot l’Estat? Aquesta dada també l’hauria d’haver proporcionat Josep Cuní. Altrament, ens presenta una Catalunya ideal (i falsa) on els lectors catalans només llegirien llibres catalans. El nostre avantatge és que tenim accés als nostres arguments, per descomptat, però també als arguments dels altres. 

Pel que fa al tema de la Raó il·lustrada, ja vaig escriure a L’error de Descartes que els últims anys hi ha hagut una espleta de llibres escrits per neurocientífics (d’aquests que sempre cita Eduard Punset) que demostren que a l’hora de prendre una decisió l’emoció és indestriable de la raó, és a dir, que no existeix una raó pura, desproveïda d’apriorismes emocionals, com tampoc no existeix una emoció pura deslligada de la seva pròpia explicació racional. Raó i emoció, doncs, són etiquetes binàries avui dia inservibles per comprendre el funcionament del nostre complexíssim cervell.

Hi va haver un moment del programa de 8TV en què Cuní va voler provocar Girauta: li va demanar amb insistència si de debò ell no es considerava nacionalista (espanyol). Girauta va respondre –i em sembla que era sincer– que no. Que ell només creia “en la Raó dels il·lustrats”. Ja ens entenem: volia dir que ell era del bàndol d’Ernest Renan, que creia que l’Estat és un mer contracte entre el ciutadà i el poder, i contrari al bàndol de J. G. Herder, filòsof romàntic alemany que creia que la Nació (el Poble, das Volk) és un organisme viu, amb ànima pròpia, que s’expressa a través de la llengua i la literatura popular. Per això el partit de Girauta es diu Ciudadanos. I per això el contrari d’un ciutadà vindria a ser un nacionalista, en el sentit ètnic del terme. 

El que hem de fer els independentistes és demostrar (amb raons!) que això és una gran fal·làcia. Començant pel fet que la Constitució espanyola es basa en l’existència d’una “nació espanyola” que, a més a més, resulta que és “indissoluble” (article 2). Hi ha res de més irracional? Quan els capellans, fa 30 anys (1981), pressionaven el govern espanyol assegurant que el matrimoni era “indissoluble” perquè així ho deia la Bíblia, tots aquests progres (Savater, de Carreras, etc.) també se’ls creien? No eren partidaris del dret al divorci? Seguim: la “indissolubilitat” de la nació espanyola ha de ser protegida, si cal, per la força de les armes (article 8). I a més a més, la “sobirania nacional” recau en el “poble espanyol” (article 1). Aquest Poble, ves per on, sí que existeix.

Tot molt il·lustrat, oi? Doncs bé, el voltairià Girauta, avui, durant l’acte de Movimiento Ciudadano, cridava com un boig “¡Quitad las manos de nuestra libertad! ¡Viva la Constitución!” De veritat que algú que únicament estigués guiat per la raó i el seny es posaria a saltar d’entusiasme tot defensant un artefacte tan arcaic i ple de sentimentalitat (espanyola) com és la Constitució de 1978? Sincerament, jo, si fos espanyol, si em sentís espanyol, abominaria de l’esmentat patracol. Igualment, essent català, em faria vergonya que la norma bàsica de convivència del meu país (Catalunya), fos presidida per uns conceptes tan primaris i només garantida per la força de l’exèrcit o dels Mossos d’Esquadra, m’és ben igual.

Aquest no ha de ser el nostre camí. El nostre camí l’haurien de marcar gent com José Rodríguez, sobiranista del PSC, o Pilar Carracelas, independentista i filla de pare i mare gallecs. 

Ells són els veritables ciutadans i els que posen en evidència que la sentimentalitat és la principal raó d’existir de l’espanyolisme, no la nostra.   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Males companyies


De debò que l’esquerra espanyola vol estar al costat de Rouco Varela?

 

Ahir dilluns el president de la Conferència Episcopal Espanyola va tornar a apel·lar a la “responsabilitat moral” dels creients per tal de salvaguardar la unitat de la nació espanyola. És a dir, que tal com fan aquells jugadors que quan surten al camp abans d’un partit s’adrecen al cel com demanant a Déu que sigui favorable al seu equip –i per tant que perjudiqui l’equip contrari–, l’arquebisbe de Madrid està convençut que Déu, el Déu dels catòlics, en el plet establert entre Catalunya i Espanya, juga i ha de jugar a favor d’Espanya.

Cap novetat. Com li va etzibar José Montilla a Agustí Colomines, defensar la integritat territorial d’Espanya és tan legítim com defensar la sobirania de Catalunya. Tanmateix, aquesta entrada d’avui va adreçada a la gent espanyola i d’esquerres amb solvència intel·lectual (és a dir, no precisament a Montilla) que defensen la unitat de la nació espanyola exactament igual que ho fan Rouco Varela i la derechona espanyola. Sí, ja ho sé, alguns no ho diuen d’aquesta manera i recorren a subterfugis terminològics com ara “sobirania conjunta del poble espanyol”, “inexistència jurídica del dret a decidir”, “defensa de l’Estat de dret”, etc.

A veure, senyors Javier Cercas, Muñoz Molina, Javier Marías, Elvira Lindo, Anna Grau, Álvaro Pombo, Ignacio Vidal-Folch e tutti quanti: no us adoneu que esteu defensant un dogma de fe? No veieu que no és pas cap casualitat que els qui sempre han estat en contra de qualsevol avenç dels drets socials o individuals ara siguin els vostres companys de viatge en la croada anti-referèndum? No hi veieu res d’estrany, en el fet de compartir la motxilla i la cantimplora amb gent com Rouco Varela, Sáenz de Ynestrillas (actual votant d’UPYD) o Josep Anglada?

Em direu que no és el mateix, és clar. Que abans ser catalanista era molt guai, però que allò que ara propugna el catalanisme hegemònic és una ruptura de la legalitat. Us pregaria que paréssiu atenció a les declaracions que va fer també ahir aquest senyor amb el cognom acabat en -ez que és secretari general de la UGT de Catalunya: “Referèndum legal o no? Els sindicalistes sempre hem hagut de forçar la legalitat, l’hem hagut de guanyar. Altrament, encara tindríem horaris laborals de 70 hores...”. D’altra banda, la legalitat espanyola es basa en la Constitució. I la Constitució, quan es refereix a la qüestió territorial, es basa en un parell d’articles de dubtosa legitimitat democràtica. En Vicenç Navarro ho explica molt bé en aquest article.

Quan l’Anna Grau denunciava en un article a l’ARA l’actitud racista (anti-blanca) de certs negres nord-americans, suposo que amb això no pretenia negar la major: això és, que el moviment pels drets dels afro-americans endegat per Luther King era del tot legítim i necessari. Quan denuncia l’excés de zel d’alguns mitjans catalans i això ho fa servir per desqualificar tot el procés, no cau precisament en aquest error?

No obstant, sóc dolorosament conscient que de vegades els regalem els arguments de franc. Ho van fer, sense anar més lluny, els impresentables que diumenge, arran de la votació del Consell Nacional del PSC, van empescar-se a Twitter el hashtag @ForaPSC. Amb gent com aquesta, no hem de tenir cap mena de mirament. No els volem com a companyia. Més que res, perquè si no, serem tots –nosaltres i el procés– comptats com a simples energúmens. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’enigma Anna Grau

La increïble metamorfosi d’Anna Grau: de redactora de l’Avui a “española sin complejos”

L’ombra de RTVV és allargada.

Una de les onades expansives que ha produït el tancament exprés de la televisió valenciana ha arribat, ves per on, a les tranquil·les aigües dels nostres mitjans més nostrats: els diaris Avui i Ara, TV3 i Catalunya Ràdio. 

El passat 8 de novembre els lectors d’e-noticies vam esmorzar amb una sorprenent informació: l’Anna Grau, l’excel·lent periodista que molts havíem seguit durant anys en aquests mitjans, es despenjava en un article al diari digital Crònica Global tot ventilant les “mentides” que segons ella l’havien obligat a propagar els esmentats rotatius i la televisió pública catalana. 

Tot criticant el fet que la periodista de RTVV Iolanda Marmol només es decidís a denunciar la censura que havia patit quan el tancament ja era un fet consumat, la Grau passava a denunciar altres censures menys conegudes: com, per exemple, que a l’Avui “no hi havia Espanya, sinó Estat espanyol –va haver-hi qui li va tocar escriure sobre els rius de l’Estat espanyol–mentre la paraula país es reservava exclusivament per a Catalunya“, o com a les tertúlies de TV3 “et trucaven per a cantar-te els temes. Primer tema: “Espanya ens roba”. Segon tema: “La independència, més a prop que mai”. Tercer: “El català, llengua perseguida“, etc. etc.  
Un etcètera que arriba fins a les galerades del diari Ara. El cas de l’Ara és diguem-ne especial. D’entrada, per contrast amb la idea de frescor, innocència i energia que desprèn aquest mitjà relativament nou; però sobretot, pel vessant vodevilesc de la història personal que la periodista explica, i que podeu llegir aquí.

Fins aquí els fets. Cadascú que els interpreti com vulgui.

Davant d’això, què podem dir els perplexos lectors de l’Anna Grau, que un dia vam veure com s’esvaïa de l’Ara i de l’Avui per reaparèixer, poc després, a l’ABC

Doncs una mica allò que ella mateixa descriu molt bé al seu últim article: que els catalans, si ens punxen, també sagnem. No només com la resta d’espanyols, sinó com la resta del gènere humà (hi ha vida més enllà d’Espanya). I que és idiota pensar que, pel fet de ser catalans, o independentistes, deixarem de ser humans i ens transformarem en éssers angelicals. O sigui, remarcant el que Toni Soler (i modestament, jo mateix) hem escrit en més d’una ocasió, que n’hi ha que exigeixen que el sobiranisme ha de ser pur, immaculat, que ha de canviar-ho tot, perquè si no, alerta que se’ns passen de bursada a l’ABC o a Intereconomía o, el que és el mateix, als braços de la incorrupta Espanya de Rajoy i Rubalcaba. 

La metamorfosi d’Anna Grau, en realitat, ens fa un gran bé. En primer lloc, perquè potser havíem pecat d’ingenus en pensar que els nostres mitjans estaven exempts de pràctiques habituals –execrables, però habituals– en el món del periodisme. Després, perquè hi ha coses en què té raó: resulta demencial escriure (o dir) “els rius de l’Estat espanyol”. És urgent corregir aquesta mena d’autocensures i de barbaritats terminològiques, ni que sigui per sentit del ridícul. 

El cas Grau, d’altra banda, rebla un arquetipus mític de la nostra història: el de l’intel·lectual català enfurismat amb altres intel·lectuals catalans que, per venjar-se’n, es passa a l’enemic. Qui els ho havia de dir, als d’Ors, Boadella, Sostres, el Flotats del 2001, Grau o Quintà (sí, l’Alfons Quintà, ai! també), que un dia acabarien militant al costat ideològic dels Arcadi Espada, Esperanza Aguirre o Vargas Llosa? Com escriu en Carles Torras, que coneix la Grau de fa anys, “cuando yo la traté, no iba de este palo

Quan jo la solia llegir, tampoc. 

Benvolguda Anna, jo no sóc ningú, només un mindundis amb el vici de llegir papers i que et considera una de les plomes més àgils del país. Però la teva curiosa presa de partit m’hagués resultat més creïble si, aprofitant que ets viatjada i que saps anglès, l’haguessis feta des del Brooklyn Daily Eagle o, m’és ben igual, des del diari La Nación de Buenos Aires. Si juguem a fer-nos els cosmopolites, juguem-hi de veritat. Quan constato que ho fas des de les pàgines de l’ABC o de Crònica Global (Consell editorial: Toni Bolaño, Francesc de Carreras, Joaquim Coll, Joan López, Pablo Planas i Ignacio Vidal-Folch), sincerament, no et puc creure. Ja entenc que la vida és dura i que el periodisme, avui dia, pot ser una baralla de galls, però hi ha evolucions que farien enrojolar la més pintada. A mi, que ventilis les misèries de l’Avui, de TV3 o de Joan Puigcercós em sembla de puta mare. T’hi encoratjo, de debò. Però com tu mateixa criticaves de la Iolanda Marmol, això ho haguessis fet quan escrivies pels mitjans catalans i catalanistes. Que ho facis des d’on ho fas ara, què vols que et digui, fa ferum de credibilitat zero. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Palinuro, de nou


Ramón Cotarelo, un dels pocs intel·lectuals d’esquerres espanyols que és capaç de mirar la realitat catalana sense prejudicis


“Leo que Guerra pide crear la marca blanca del PSOE en Cataluña y romper con el PSC. Suena a puñetazo sobre la mesa. Quienes no se preocuparon mucho por la S de socialista en las siglas, ni por la O de obrero, saltan muy preocupados por la E de España. El PSOE quiere ser un partido nacional y por eso mismo, dar la batalla al nacionalismo en su propio campo. Pero la exclusión, la expulsión, la escisión no es nunca una buena idea y no está en la tradición del socialismo democrático. Además, los socialistas catalanes no quieren romper, a pesar de su defensa del dret a decidir porque se consideran un partido español. Un partido español que defiende el derecho de autodeterminación. Me temo que es un discurso demasiado complejo para unas actitudes cada vez más maniqueas en la derecha y también en la izquierda. La Patria está en peligro; no ha lugar a medias tintas; o con nosotros o contra nosotros.

El PSOE debe dos relatos a la ciudadanía: el relato sobre la crisis y el relato sobre España. De momento no los tiene. Pero ambos son esenciales para calibrar las posibilidades electorales de la izquierda en un momento especialmente difícil”.
 

(Del blog de R. Cotarelo, Palinuro: El espía universal, 31 d’octubre de 2013)
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari