Ulleres de pinçanàs

Antoni Puigverd va escriure dilluns passat un text a LV, “El triomf de la intransigència“, que és una mostra en carn viva de com els soi-disants moderantistes s’estan posant cada cop més neguitosos. Tot seguit mirarem de demostrar com algunes de les premisses de què parteix l’assagista gironí es basen en una fal·làcia prèvia:

1. Puigverd parla tothora en nom d’un “ampli segment de la ciutadania”, “molta gent inquieta”, “un segment molt ampli” etc., que serien “els que no volen decidir”. Com que en una societat democràtica les majories o minories només podem verificar-les a cada convocatòria electoral, les últimes eleccions i totes les enquestes que s’han fet els darrers dos anys demostren que aquest segment de la població potser no és tan ampli com es pensa en Puigverd. De fet, el percentatge de la societat catalana que es proclama contrari al referèndum d’autodeterminació oscil·laria entre un 20 i un 25%, essent molt generosos. I si observem el mapa dels partits que es mostren explícitament contraris a exercir aquest dret, només en trobem dos, que a les eleccions de 2012 van sumar un percentatge del 20,57% del total. És a dir, si fa no fa el mateix percentatge que abans de 2006 ocupava l’independentisme, i que aleshores la gent d’ordre com Puigverd titllava de “minoria radical”. 

2. La segona fal·làcia consisteix a ubicar-se sistemàticament en un punt mig —le juste milieu— de les actuals posicions sobre el conflicte amb l’Estat. D’aquesta manera, Puigverd situa els “intransigents” (independentistes i espanyolistes) a banda i banda de l’espectre polític, mentre ell es col·loca hàbilment al bàndol angelical dels moderats que no volen sentir a parlar de conflictes. Tanmateix, de moment l’única part realment intransigent la conformen els unionistes o constitucionalistes, que branden el seu llibre sagrat contra qualsevol intent –fins i tot els més tímids, com el recent d’Alícia Sánchez-Camacho– de cercar una sortida al problema. Malgrat això, l’article traspua ressentiment contra l'”irredemptisme català”, al qual atribueix la ruptura de la unitat civil (una altra fal·làcia, com de seguida veurem). 

3. “El diagnòstic que afirma que Catalunya està abocada a la desaparició si persisteixen les circumstàncies actuals és el més arrelat entre el sobiranisme, però no deixa de ser un diagnòstic discutible“. Home, depèn del que entenguem per Catalunya. Si per Catalunya entenem una comunitat autònoma dins d’un estat-nació amb tendències centralistes, efectivament, no té per què desaparèixer. A França hi ha la bonica regió d’Aquitània. Si ens agrada o no ens fa res la idea que el català, tot i ser la novena llengua en nombre de parlants de la Unió Europea, constitueixi dins l’Estat espanyol una llengua regional, fragmentada i subalterna, doncs no, aleshores potser no estamos tan mal. (Mai entendré com és possible que escriptors com ara Puigverd, que és també poeta, o Valentí Puig, per posar només dos exemples, puguin conformar-se amb que el seu principal vehicle d’expressió creativa sigui tingut per una llengua de segona pels estaments oficials de l’estat al qual volen continuar pertanyent de manera aferrissada). 

4. Però la principal fal·làcia és aquesta: els moderantistes estarien sobretot espantats per la possible “separació dels catalans en dos blocs per causa del sentiment de pertinença”. Allò de la fractura de la societat catalana que ja hem hagut d’escoltar manta vegada. Encara no han comprès o no han volgut comprendre que, la famosa fractura, ja s’ha produït. Ja fa temps que els catalans estem dividits en dos blocs per causa del nostre sentiment de pertinença. Simplement, el que passava era que fins ara els integrants d’un dels dos blocs no havíem aixecat la veu. D’ençà de la sentència del TC, però, aquest silenci es va trencar, perquè una cosa és la “unitat civil” i una altra de ben diferent és deixar-se estomacar sense dir ni piu. El “valor de la unitat transversal” que Puigverd invoca potser va ser efectiu durant la Transició. No ho sé. En tot cas, ara no és més que una expressió buida de contingut. O amb un contingut pervers, ja que implica que un dels dos blocs (el de sempre), continuï callat i continuï empassant-se tots els gripaus. Com declarava l’altre dia David Fernàndez a l’entrevista que li feien a l’Ara, “Sí, la vida és pacte, però també és conflicte”. I com sol dir l’admirable J. López-Burniol, hi ha un temps per a cada cosa, i ara ja ha passat el temps dels pactes als despatxos. 

5. La demostració fefaent de la fal·làcia moderantista ens la proporciona l’autor de l’article en assenyalar el futbolista del F.C. Barcelona Xavi Hernàndez com a portantveu dels sentiments d’aquesta pretesa “majoria” social. “Preguntat pels periodistes sobre quina selecció triaria, en cas que pogués fer-ho, ell responia “No em feu triar!”. Déu meu, però com es pot estar tan cec! Que no comprenen que Xavi no podia ni pot triar? Que el fet de no voler triar ja implica una tria? Xavi, a nivell internacional, és jugador del Barça i de la selecció espanyola de futbol. Punt. És que potser Puigverd i el seu “ampli sector”de moderantistes –que en certa manera recorden la majoria silenciosa a la qual apel·lava el PP– desitgen per al nostre país l’estatus que en el context esportiu internacional ostenta la selecció catalana? Una selecció de fireta apta només per jugar partits amistosos, i això si al Ministerio del ram li sembla que no perjudica els interessos de la selecció de debò. Senyor Puigverd: Xavi ja ha triat. Té tot el dret del món de fer-ho. Nosaltres només volem gaudir del mateix dret que ell. Perquè triar implica disposar de dues alternatives com a mínim igual de vàlides, cadascuna amb la mateixa legitimitat. I això a Catalunya de moment no s’ha produït mai.  

És precisament el que esperem que es produeixi ara. Perquè potser la nostra serà, com escriu el senyor Puigverd, “una democràcia feta a la mida dels intransigents”. Però és que això que tenim ara no és cap democràcia.

Allò tan graciós d’Alfonso Guerra de passar el ribot a l’Estatut de 2006 (“Nos lo hemos cepillado“) ha passat a formar part de l’imaginari polític del país. Avui no hi ha cap periodista o aspirant a periodista que no ho faci servir en algun article a major glòria del gran humorista andalús. 

No obstant, la frase antològica, la sensacional, la que debò hauria de quedar –i probablement quedarà– per als annals de la Història del Disbarat és la que el mateix Guerra va pronunciar tot just coneguda la sentència del Tribunal Constitucional, quan les reaccions a Catalunya començaven a aflorar: “Están obligados a hacer ruido, pero tendrán que acatar y no pasará nada“. 

No pasará nada. 

Com que aquesta setmana el senyor Guerra –en sintonia amb el seu camarada González– s’ha permès verbalitzar un altre dels seus acudits (“Catalunya no va a ser independiente, no puede serlo“), no podem sinó celebrar l’actual estat de forma del polític del PSOE i desitjar que ens continuï delectant amb les seves entranyables profecies. Més que res, perquè si totes s’acompleixen com aquella, tenim la independència assegurada. 

Un dels efectes col·laterals més divertits d’això que anomenem el procés és l’aparició de nous vocables, o més ben dit de nous usos de vocables que es feien servir amb tota una altra intenció abans de ser processats. 

Per a un filòleg com jo, el procés independentista, d’ençà que va començar, constitueix sens dubte una Arcàdia bucòlica on sempre pots anar a cercar mots i expressions pervertits, manipulats o desproveïts del seu sentit original, com qui va a caçar bolets els primers dies de la tardor incipient. 

En aquesta entrada miraré de crear un glossari on hi tindran cabuda algunes d’aquestes expressions idiotes que quedaran per a la Història Universal de l’Estupidesa quan tot plegat s’ho hagi endut el vent.

Naturalment, esteu tots convidats a suggerir noves troballes. No cal ser filòleg: només cal mirar els telenotícies o llegir els diaris d’aquests dies.

Glossari del Procés

Aznar, J.M.: autèntic artífex de l’actual dream team independentista. Quan obtinguem la llibertat, caldria fer-li un monument a cada capital de comarca. “Sense ell no hauria estat possible“, hauria de constar a la peanya. 

Bucle identitari: invenció feliç de Jon Juaristi (exetarra, excomunista i neopepero) per designar aquella ideologia segons ell reaccionària que apel·la a “algo que no se puede exponer con argumentos racionales, sino sólo acudiendo a historias tan cargadas de emoción como vagas y difusas“: o sigui, el nacionalisme (dels altres).

Callejón sin salida: veure Deriva sobiranista. 

Carcoprogre: invenció feliç de Bernat Dedeu que defineix aquells pretesos progressistes hispanocatalans que segueixen el principi que “les col·lectivitats sempre tenen raó mentre defensin el que jo penso”. Veure Internacional Papanates.

Constitució / constitucionalista: les Taules de la Llei i els seus Guardians en versió celtibèrica.

Consulta: manera edulcorada d’anomenar a Catalunya el que arreu del món es diu referèndum d’autodeterminació.

Deriva sobiranista: veure desafiament sobiranista.

Desafiament (desafío) sobiranista: veure deriva sobiranista.

Dret a decidir: veure Consulta.

Espacio público compartido: Invenció feliç de Felipe González per referir-se a la IUNE (Indissoluble Unitat de la Nació Espanyola). González ja va destacar en els anys 80 per parlar de la necessitat de construir un “nosotros” comú, per damunt de la diversitat cultural i lingüística. I jo que em pregunto: en ple procés de construcció de la Unió Europea, qui són “ellos”?

Estat de dret: entitat jurídica de dring impecable i d’origen franquista que es fa servir com a paret argumental contra la qual reboten les idees que a un no li convenen, especialment si atempten contra la IUNE.

Festiva, cívica i familiar: d’ara endavant, qualsevol manifestació haurà de complir aquests tres requisits per poder ser homologada a les Diades 2012 /2013. No es descarta que la reunió d’ultres a Montjuïc de cada 12-O pugui rebre l’any vinent l’esmentada certificació. 

Fractura social: una de les tantes plagues amb què els bons ciutadans espanyols adverteixen que Catalunya incorrerà si continua amb la Deriva. Veure Deriva. 

Gran Maniobra: expressió emprada per Vicent Partal per referir-se a una operació d’estat ordida en base a “gestos i propostes molt probablement acompanyats i acceptats pel PP i el PSOE, en la línia d’evitar la independència de Catalunya tot acceptant un règim únic i excepcional per al Principat”.

Guerra, Alfonso: variant en versió esquerranosa de J. M. Aznar. Molt popular fou el seu símil de “passar el ribot” a l’Estatut que havia sortit del Parlament català, així com la seva profecia (“no pasará nada“) després de la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny de 2010. 

Indissoluble Unitat de la Nació Espanyola (IUNE): 1. variant de la joseantoniana “Unidad de Destino en lo Universal” en versió constitucional. 2. clàusula introduïda d’estranquis al text constitucional mitjançant un misteriós sobre quan els ponents ja s’havien posat d’acord en la redacció d’un text menys carca per a l’article 2 de l’esmentat document. 

Interdependència: argúcia argumental que fan servir els partidaris de la IUNE per donar un vernís de cosmopolitisme al vell argumentari espanyolista quan senten a parlar d’independència.

Internacional Papanates: invenció feliç de Quim Monzó que fa referència als progressistes post-franquistes que s’atorguen una pretesa superioritat moral sobre altres opcions ideològiques, en especial el nacionalisme (dels altres).

@labisma (l’abisme): forat negre cap a on s’encamina el nostre país si persisteix en el Desafío. Veure Desafío. Veure @labisma a Twitter. 

Legalitat / Legitimitat: matrimoni aparentment irreconciliable a l’estat espanyol que sol viure en harmonia a la major part de països del món.

Llei de partits (Ley de partidos): artefacte legal expressament creat per parar els peus a l’esquerra abertzale però no a l’ampli ventall de partits d’ideologia feixista que pul·lulen i fan el que els rota a tot Espanya, particularment al País Valencià.

Nazi: qualificatiu d’ús corrent a l’estat espanyol i d’ús restringit pel Codi Penal a l’Europa civilitzada que es fa servir per desqualificar l’adversari, sigui aquest un partit polític, una ideologia o un personatge públic que cau antipàtic.

Órdago: veure Deriva; veure Desafío.

Pacte fiscal: 1. manera edulcorada d’anomenar a Catalunya el que al País Basc i Navarra es diu concert econòmic. 2. manera que tenen La Vanguardia i el Cercle d’Economia de referir-se a l’etern subterfugi de la negociació d’un sistema de finançament “singular” per a la comunitat autònoma catalana.

Pancatalanista: separatista o sediciós segons el llibre d’estil de Las Provincias de València o del govern Bauzá de les Illes.

Patriotisme constitucional: invenció feliç (manllevada de Jürgen Habermas) de J. M. Aznar i la FAES per donar una pàtina de modernitat al que sempre s’havia anomenat “el sano orgullo de ser español”.

Procés: a part d’una novel·la de Kafka, és el nom que rep el camí cap a la restitució de la dignitat del nostre poble d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional d’octubre de 2010 sobre l’Estatut. 

Ribot: eina de cara molt dura que va servir per aplanar, aprimar, allisar, polir i en definitiva liquidar el projecte d’Estatut que va sortir del Parlament el 30 de setembre de 2005. Veure Alfonso Guerra.

Sediciós/a: separatista segons el llibre d’estil de l’ABC.
 
Separatista: sediciós segons el llibre d’estil de La Razón.

Soberanista: sediciós o separatista segons el llibre d’estil d’El País.

Sobirania del Poble Espanyol: fraseologia constitucional emprada com a paret argumental per rebutjar qualsevol intent d’expressió democràtica popular contrària a la IUNE.  

Unionista: terme manllevat del moviment independentista irlandès per designar els que tota la vida n’havíem dit fatxes. 

_______________________________________________________________

And so on, and on… el glossari és obert, i sens dubte es veurà enriquit en les setmanes i mesos propers mercès a la prodigiosa inventiva dels nostres polítics, periodistes i opinadors de capçalera. I recordeu: s’accepten suggeriments!

Suma y sigue… La llista de presumptes cervells més o menys il·lustrats que insisteixen a comparar el moviment independentista amb els nazis o amb qualsevol altre repugnant totalitarisme s’incrementa cada dia que passa. Aquesta setmana, a part del batlle de Saragossa J. A. Belloch, que es comenta tot solet, li han passat el torn a Jordi Llovet. 

Llovet és un eminent professor universitari jubilat, crític i traductor literari. Fa un parell d’anys va fer una certa forrolla el seu llibre “Adéu a la universitat”, on lamentava els estralls que ha causat el pla de Bolonya i la seva conseqüència lògica, allò que ell anomena l’eclipsi de les humanitats. Aquest llibre va ser contestat amb tota la ironia i tota la mala llet per un altre professor de literatura, Jordi Gràcia, amb el llibre-pamflet “El intelectual melancólico”. Com en deia Umberto Eco? Ah sí, apocalíptics i integrats. 

Llovet fou el meu professor d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona. Era un tipus brillant, gens propens -que jo recordi- a la malenconia. Capaç d’improvisar una ària de Donizetti enmig d’una classe sobre Flaubert i de relacionar-la amb Madame Bovary. Coneixia el petit apartament de Frank Kafka a Praga millor que casa seva, i un dia ens dibuixà a la pissarra un plànol exacte de l’habitació de l’escriptor, per demostrar que es corresponia de manera precisa amb l’habitacle de Gregor Samsa a “La metamorfosi”. Estava barallat a mort amb Joaquim Molas -en desconec la raó- i exhibia una certa tendència al dandisme estètic que no lligava gaire amb la seva tirada pels escriptors germànics més espessos. 

Llovet sempre ha manifestat una olímpica displicència envers el nacionalisme català, que ell associa a una barreja letal entre la caixa registradora del senyor Esteve i la fortor de les xiruques del Centre Excursionista de Catalunya. Com per a tants intel·lectuals d’esquerres catalans de l’últim quart de segle, Jordi Pujol fou i continua essent la seva bèstia negra. 

Tot això està molt bé i només faltaria que la gent no pogués opinar el que li donés la gana sobre política. El problema és quan l’opinió excedeix un determinat límit, que hauria de ser el del Codi Penal. Perquè és o hauria de ser un delicte comparar tan a la lleugera moviments criminals com el nazisme i l’actual independentisme català.

Estètica i poder és un article de Llovet publicat dijous passat al Quadern de cultura catalana d’El País. Comença dient: “Només els totalitarismes es poden permetre l’ús i l’abús d’elements estètics per afirmar-se”. Enumera uns quants d’aquests totalitarismes i tot seguit, perquè ningú no es confongui, dispara:

“L’exemple més notable, molt present en la memòria dels nostres lectors (si més no, en la memòria audiovisual), és el del Tercer Imperi alemany: grans desfilades amb soldats perfectament arrenglerats (avui encara es veuen a les parades de Corea del Nord); abundor d’estendards, senyeres i domassos; discursos altisonants que no solen dir gairebé res, llevat de tòpics; aplecs de masses entusiastes; insígnies de tota mena; projecció de les dites insígnies en les tasses per prendre el cafè i, si fos el cas, les arracades de vestir, eixugamans i samarretes, etcètera. Hom entendrà perfectament a què em refereixo”. 

Se li entén tot, senyor Llovet, no s’amoïni. El text continua en la línia diguem-ne Cercas (“societat amb voluntat d’identitat total” contraposada a “democràcia veritable”), per acabar en allò que vàrem denunciar a l’anterior entrada: la fal·làcia sentimental:

“Tots els parafernals i l’oriflama estètiques que hom es pugui imaginar -manifestacions, grogors disperses, cadenes humanes, samarretes tribarrades o quadribarrades, tant se val- acaba topant amb un discurs racional més poderós que els pressupòsits del moviment estètic mateix, que el redueix i el minimitza fins a l’estatus de l’anècdota sentimental”. 

Discurs racional més poderós? Ehem. Quin? El de Belloch, el de Bono, el de Corcuera, el de Felipe González (“es imposible porque no puede ser”)? I això per esmentar només els d’esquerres… D’altra banda, per quina raó Jordi Llovet no deia ni piu quan la Rambla era plena -encara ho és- de figures de toreros, de flamenques i de barrets mexicans? Només el molesten els clauers amb l’estelada?

Com ja hem denunciat a bastament en aquest bloc, Llovet caricaturitza una legítima opció ideològica com si fos una mena d’emulsió sentimental, i hi oposa l’altra, la contrària, com a dipositària exclusiva de la racionalitat: “una opinió molt més contrastada, mesurada, enraonada i dialèctica que tota manifestació estetitzant, sensorial, sentimental i emocional”. La conclusió de l’articulista és, doncs, la mateixa que la de Vargas Llosa, Cercas i cia: “Perquè els totalitarismes no tenen límit; la democràcia, sí”. 
  
En fi, què voleu que us digui. Comencen a cansar.