Ulleres de pinçanàs

Un bloc d'Albert Andrades

In a Sentimental Mood

A Catalunya, el seny és un concepte multiusos, que sovint avala les propostes menys assenyades per al futur del país

Diumenge passat Enric Juliana va escriure una de les seves encícliques dominicals a LV. Es titulava “Algú va volar sobre el niu del cupo“. El director adjunt del Diari de diaris hi feia un repàs a vista d’aguilot de les diferents circumstàncies que han convertit l’Espanya actual en un “manicomi” (sic). Entre elles, per exemple, el fet que Extremadura, la regió més pobra i receptora neta de la “solidaritat territorial”, es permeti la frivolitat d’abaixar impostos, o que a Pamplona i a Bilbao hi hagi ara mateix un emprenyament sideral contra els (socialistes) catalans per haver gosat qüestionar el privilegi carlí del concert econòmic. Però Juliana també inclou (entre aquestes circumstàncies que fan d’Espanya un país de bojos) l'”absència de mà esquerra a Catalunya, on la sentimentalitat ja ha desbordat totalment les fredes defenses de la intel·ligència política“.

Hummm… examinem la frase de Juliana. Quan a Catalunya algú parla -habitualment en sentit despectiu- de “sentiments” o “sentimentalitat”, de seguida sentim a la gola el reflux de Vicens Vives i la seva canònica interpretació de la política catalana com una acció marcada per dos pulsions o principis antagònics: el seny i la rauxa. Segons Vives, quan Catalunya s’ha deixat emportar per la rauxa, només se n’han derivat desgràcies irreparables: els Segadors, els atemptats anarquistes, el caos dels primers mesos a Barcelona després de l’aixecament de Franco. Per contra, quan la seva legítima “voluntat de ser” ha estat convenientment amorosida pels dictats del seny, els catalans han trobat un encaix més harmònic en el món (que és Espanya). La rauxa seria l’estirabot de Companys l’octubre del 1934 i també seria “un camió amb la cabina plena d’emprenyats escoltant Lluís Llach a tot volum”, per dir-ho a la manera caricaturesca de Juliana. El seny català, en canvi, seria l’Operació Reformista de Miquel Roca i també la camaleònica habilitat de mudar de pell d’un J. A. Samaranch. Actualment, la suprema encarnació del seny seria Josep Antoni Duran i Lleida torpedinant dia sí dia també el programa de Govern amb què es va presentar a les eleccions. Deu ser el que queda de les fredes defenses de la intel·ligència política. 

Tot plegat encara resulta més interessant si hi afegim la tradicional distinció entre dos tipus de nacionalisme: el d’arrel germànica, nascut sota l’advocació de J. G. Herder i el Romanticisme alemany, segons el qual la humanitat està dividida de manera natural en nacions culturals, i aquestes són l’autèntic subjecte polític, per damunt de l’Estat; i el de filiació francesa, formulat per Ernest Renan, per qui la base del concepte de nació es troba en la volunta col·lectiva i sobirana d’un conjunt d’individus, independentment del seu origen lingüístic, ètnic o identitari. O sigui, sentiment versus raó, de nou. 

Al nacionalisme català se li ha atribuït sovint, de manera gens innocent, el fet de basar-se de forma exclusiva en el model germànic. A Jordi Pujol sempre se’l va vincular (o es va vincular ell solet) a les teories tel·lúriques de Herder. Això va donar pàbul a la seva desqualificació rotunda per part dels “afrancesats” (jacobins) catalans i espanyols que consideren que l’existència en un territori d’una llengua i una cultura diferenciades no és motiu suficient per constituir-se en nació. Tots aquests “renanians” trobaren després un altre para-sol ideològic més homologable en el concepte de “patriotisme constitucional” de J. Habermas. Que personatges tan visceralment nacionalistes com José María Aznar s’acollissin al pretext del patriotisme constitucional diu molt de les veritables intencions dels promotors d’aquest bunyol intel·lectual.

Però aquest article només volia parlar, al cap i a la fi, d’Enric Juliana i de la sentimentalitat catalana. Tot el que he escrit abans pot servir de context al lector d’aquestes ratlles per capir una mica més bé el sentit maliciós de l’expressió. Quan Juliana escriu que “la sentimentalitat ja ha desbordat les fredes defenses, etc.”, el que en realitat vol dir és que el sobiranisme català no és més que foc d’encenalls, un rampell provisori que passarà com tots els rampells i que quedarà en no-res, com ha declarat aquesta setmana el Gran Gurú de la Internacional del Seny.

La sentimentalitat, al capdavall, té mala premsa. Està lligada amb passions descontrolades, amb incontinència emocional, amb sobrecàrregues hormonals. És una emoció primària més pròpia d’una pel·lícula d’Almodóvar que d’un projecte de país europeu. 

Tanmateix, el que Juliana i molts altres no saben veure (perquè no els interessa veure-ho) és que el sobiranisme català fa temps que s’ha alliberat de la càrrega del sentimentalisme cultural i lingüístic (d’ètnic no en va ser mai) propi dels temps de Pujol. Les noves generacions no tenen cap problema a desitjar la independència de Catalunya en llengües diferents al català (i sí, també en castellà), com molts vàrem comprovar a la manifestació de l’11-S de 2012. La immensa majoria del país prové d’orígens culturals mixtos o directament foranis. La reclamació catalana actual té molt més a veure amb l’exercici d’un dret democràtic fonamental que no pas amb una dèria nacionalista segregada pel sistema endocrí. És a dir, té molt me? a veure amb Renan que amb Herder, tot salvant les simplificacions.

Així doncs, pitjor per ells, si volen continuar observant la realitat catalana amb les ulleres de fa 30 anys. Estan neguitosos, no acaben de controlar la situació com sempre havien fet, i això fa que el periodista estrella del grup Godó escrigui al final del seu article una sentència tan lapidària com vagament amenaçadora: “Res absolutament decisiu no passarà demà, ni demà passat, digui el que digui la sentimentalitat”. A sus órdenes, mi general.

El cas és que, de la mateixa manera que fa temps s’acusava alguns polítics d'”apropiar-se de la bandera del catalanisme”, ara alguns patrimonialitzen sense manies la bandera del seny. Però a mi em fa l’efecte que, en el moment històric que estem vivint, els més proclius a la sentimentalitat no són pas els catalans partidaris de decidir lliurement el seu futur, sinó els qui, incapaços de tallar els lligams emocionals que els uneixen a Espanya, s’estimen més continuar-hi units contra tota lògica, malgrat que aquesta dependència suposi un perjudici evident per als interessos dels seus conciutadans.    

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rectificar no sempre és de savis

Tot i que alguns se’n moren de ganes, no tornarem als temps del peix al cove.

 

És, sens dubte, la paraula de moda. Al DIEC hi trobo dues entrades que es corresponen perfectament amb el significat que se li vol donar des d’alguns mitjans nostrats:

1. Fer recta (alguna cosa que s’ha torçat).
2. Esmenar (un error, una falsedat, etc.).

Cal que expliqui què és el que s’ha torçat o el que caldria esmenar? Després de la publicació de l’enquesta del Periódico del dia 7 i la del CEO del dia 20, les alarmes es van disparar a la Diagonal. CiU naufragava i ERC prenia el relleu en la comandància del vaixell a Ítaca. Horror! “Els sectors més influents de l’economia, les finances i la comunicació de Catalunya”, en expressió de Rafael Nadal, van fer passar la consigna: l’original, finalment, tal com us advertíem nosaltres, s’ha cruspit amb patates la còpia. L’original, la Idea de J.V.Foix, és ERC, esclar, i la (mala) còpia seria la Convergència d’Artur Mas. Com que, Duran dixit, per definició no hi ha cap força política que persegueixi el seu propi perjudici, l’única solució a l’ensulsiada definitiva de CiU és la famosa rectificació. Està entès.

La compareixença de Mas davant els mitjans el dia 11 va ser interpretada, doncs, com el “pròleg de la rectificació” (Zarzalejos, 16 de juny, LV). Els interessats en destacaven idees-força com ara que el president volia esgotar els quatre anys de legislatura -donant per fet que això implica que la consulta no es farà el 2014-, que el referèndum en qualsevol cas no seria jurídicament vinculant, que ara mateix hi ha “moltes altres coses” de les quals cal ocupar-se, i que l’ideal seria poder incorporar al Govern altres forces a més d’ERC (o sigui el PSC). Tot plegat, amanit amb una mica d’oli i sal, feia tocar de palmes al sector Pont Aeri de la terminal de Vueling i Aena. “Artur Mas”, escrivia J.A.Zarzalejos a LV, “va fer un moviment correcte que va consistir, al capdavall, a prologar la necessària rectificació que, abans o després, es produirà sobre el plantejament inicial posterior a la Diada del 2012 i el fiasco electoral del 25-N”.

L’article de Rafael Nadal a LV del dia 14 (La rectificació) apunta, però, en una altra direcció. Tot i admetre que Catalunya ara mateix no té prou forces per imposar-se a la “potència aclaparadora de l’Estat espanyol”, també commina les classes dirigents del país a aclarir què és el que exactament volen fer, ja que “no es poden limitar a criticar, com si no hi tinguessin res a veure”. Al final del text, en Nadal fa pupa de debò: “Les enquestes apunten que la pèrdua de suports d’Artur Mas entre les elits econòmiques no es correspon amb una pèrdua de suport popular a la causa de la independència”.

Vaja, home. Quin disgust. El mateix Nadal havia estat molt més dur amb Mas en un escrit de la setmana anterior (I ara què fem). Però Nadal és (o sembla) un home intel·ligent, i no s’ha deixat entabanar per lectures interessades d’enquestes que ni tan sols sabem fins a quin punt són fiables. El que ve a dir és: us heu llegit bé l’enquesta? i ja us adoneu de quin impacte tindria damunt el poble la vostra anhelada rectificació? “Sense respostes a aquests interrogants, la rectificació es reduiria a una maniobra deshonesta, una manipulació en favor d’alguns interessos particulars i una disposició barroera a esquivar la voluntat popular”.

Un altre que no acaba de veure clar això de la rectificació és en Xavier Bru de Sala. En un indispensable article al Periódico (L’original i la còpia), Bru de Sala declara que no s’empassa la “teoria estrambòtica” de l’original i la còpia, ja que, si fos certa, “¿on és el vot que, partidari de l’antiga centralitat catalanista, es desplaça des de CiU cap al PSC? ¿On és el vot catalanista que, fart d’aventures desestabilitzadores, abandona CiU per abraçar el Partit Popular?” Ja us ho dic jo: enlloc. Si el PSC és la formació que ara mateix més s’assemblaria a l’antiga CiU dels 90, totes les enquestes anuncien que se’n va al fons del mar, matarile-rile-rile. I el pretesament centrista PP català, no aconsegueix passar en cap cas de quarta o cinquena força. On són, aleshores, els famosos votants moderantistes de Duran i Lleida i de l’Antoni Puigverd?

El cert és que la rectificació que exigeixen aquestes ments preclares no és possible. Com diu Bru de Sala, el problema no es troba en l’oferta, sinó en la demanda. El país ja no és aquell que gestionaven (i es repartien) hàbilment en Pujol i en Maragall, cadascú a una banda de la Plaça S. Jaume. Tampoc Espanya és la mateixa, per cert. Aquests sí que no rectifiquen mai. Ja ho vam comprovar ahir, amb l’anunci de les mesures per “racionalitzar l’administració”. Quines ganes immenses que tenen de dialogar! Sostenella y no enmendalla. L’escorpí i la granota.

En definitiva, per bé que alguns se’n moren de ganes, I’m sorry, però ja no tornarem als temps del podrit peix al cove. Hem entrat en una altra dimensió. Com diria el gran Roberto Bolaño, “Déjenlo todo, nuevamente. Láncense a los caminos”. O el que és el mateix, cordeu-vos bé els cinturons, que vénen revolts.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No és Espriu, és Casasses, tanoca!

De tant en tant, enmig del batibull polític, la veu d’un poeta il·lumina les cruïlles més difícils. 

De vegades, les coses són més simples del que semblen. Els poetes han estat sempre reputats com una mena d’oracles que hi veuen clar allà on la resta de mortals no distingim un hipopòtam d’una guatlla. Aquests dies espessos, caliginosos de juny, tan plens de picabaralles partidistes, ens havien fet perdre per moments la capacitat de judicar correctament tot el que està passant al nostre voltant. L’Enric Casasses, amb un parell de ratlles al final d’una entrevista, em va fer sentir de nou l’escalfor dels moments primigenis.

Es tracta d’una d’aquelles cròniques/entrevistes que apareixen publicades a LV sota l’epígraf “El creador”. La peça periodística, obra d’en Toni Coromina, fou publicada el dia 3 d’aquest mes amb el títol “La poesia no és flor d’un dia“.

Paràgraf final. No gaire llarg. Tot just tres ratlles i mitja. 

Més que suficient.

“Parlant de l’eufòria independentista”, escriu el cronista, “Enric Casasses en té una opinió molt clara. Considera que “la cultura catalana ja és independent, plena i compacta. No és una província d’una altra llengua. Tard o d’hora, el país s’articularà en aquest sentit, diguin el que diguin els diners i els poders“. (I digui el que digui La Vanguardia, hi hagués afegit un follet maliciós). 

És tan clar, tan transparent i tan poc discutible que sembla mentida. Però resulta que és veritat. Només un altre poeta, cent setanta-dos anys després, podia esmenar la plana a Lo Gaiter del Llobregat quan escrivia allò de: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, […] però sí a la literària…“. 

Com no se’ns havia acudit abans? És precisament la independència i la potència de la cultura catalana (de la seva literatura, del seu art, del seu cinema, etc.) el que finalment farà espletar -tal com li agradaria dir-ne a un gran amic de Casasses, el poeta i pintor Perejaume- la creació d’un estat independent, s’hi posin com s’hi posin els del Pont Aeri. Per què? Doncs perquè a un Cabré o a un Plensa o a un Savall no els pot aixoplugar políticament una comunitat autònoma. Ni tan sols un estat federat. És exactament el contrari del que pensava Rubió i Ors, el nostre estimat Gaiter: Catalunya pot aspirar a la independència política, puix la seva cultura pesa massa com per poder sobreviure dins la cotilla d’un estat aliè.

Ho diuen els poetes i és profecia. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Baixar del tren quan encara és aturat

Les discrepàncies entre independentistes no ens haurien de dur a tirar-nos la porta pel nas.

 

 

Crec que tots els lectors de Vilaweb ja deveu estar familiaritzats amb el sensacional article que va escriure la Carmen Pérez sobre un tema tan sensible com és l’opinió dels castellanoparlants de Catalunya quan parlem del tema del tema. No pas en nom meu constitueix, al meu parer, una autèntica fita en relació a aquest afer. Com a asturiana d’origen, amb el castellà com a llengua materna i havent adquirit el català a partir dels vint-i-dos anys, la Carmen propina una fenomenal bufetada a aquells catalans que van per la vida repartint indulgència a qui no ho demana. El títol del seu article ja ho diu tot: si voleu fer el castellà oficial en una futura Catalunya independent, no ho feu en nom meu. No en nom dels castellanoparlants.

El text de la Carmen trobà la seva rèplica tres dies després. Fou l’Eduard Voltas, un altre cop, qui va escriure un ponderadíssim article (Ho veig diferent, Carmen) defensant el que sempre ha defensat: la conveniència de fer que el castellà sigui llengua cooficial del futur estat català. Els arguments d’en Voltas són sòlids i presenten la gràcia afegida d’estar pensats des d’un catalanisme a prova de bomba.

Però la qüestió del castellà en una Catalunya independent ja l’havíem tractat en una altra entrada d’aquest blog (Castellà oficial, no diguis blat) i no l’hauria pas tret de nou a col·lació si no fos perquè, entremig del text de la Carmen Pérez i de la rèplica de l’Eduard Voltas, el gran Marc Belzunces féu esclatar un camió de nitroglicerina en forma d’Opinió contundent (La Catalunya irreal del cooficialisme). En Belzunces, que arran de les últimes eleccions al Parlament va elaborar al seu blog de Vilaweb uns mapes de l’independentisme de tot en tot extraordinaris, és més de la corda de la Carmen Pérez: rebuig absolut del paternalisme envers els catalans castellanoparlants. Perfecte. Però no és només això. El blocaire es mostra tan i tan indignat, que arriba a escriure: “En vista d’aquesta deriva etnicista, jo prefereixo baixar del tren. No el trobo atractiu, un projecte d’aquestes característiques”. (Ai, la deriva, Déu meu! Per què diantre es van inventar els diccionaris de sinònims?).

De manera que ja tenim una altra baixa. Un dels bons, un dels millors. Això em fa pensar en un lúcid tuit que li vaig llegir l’altre dia al Joan Pujolar: “A l’hora de la veritat, alguns independentistes votaran no. L’estat català no serà el que es pensen i el seu ego és + important”. I tot d’una em ve al cap una colla de factòtums de l’independentisme que en un moment o altre van considerar que el país no era prou bo per a la seva alçada, i també em ve al cap, amb horror inexpressable, el poeta valencià Xavier Casp, que quan veié que Joan Fuster ocupava el primer lloc dels top-ten del catalanisme valencià, es passà al blaverisme o fundà el blaverisme, amb les conseqüències que tots sabem.

No te m’enfadis, Marc, però quan escrius “allò que m’obliga a baixar d’aquest tren, etc. etc.” em sembla que en fas un gra massa. Ningú -ni res- no t’obliga a baixar d’aquest tren. Que abans de fer un pas tan important com és la fundació d’un nou estat es discuteixin i es ponderin totes les opcions, totes les possibles formes que aquest nou estat podria adoptar, és, potser, el mínim que cal fer. El camí fa pujada i al tren hi cabem tots. Discuteix, argumenta, fustiga, fueteja si convé a tots els que et vingui de gust fuetejar, però no abandonis. No desisteixis. Et necessitem. Perquè, com escrivia en Voltas, tampoc no tenim tantes forces de sobres.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Boris Vian i les regles del joc

Si no podem ni decidir ni influir en la confecció de les regles del joc, més val que en desertem.

La setmana passada es va produir l’incident aquell entre l’alcalde de Girona, en Carles Puigdemont, i l’insigne hereu de la corona hispànica. Bé, ja sabeu com va anar: en un acte oficial on van coincidir, el polític electe va fer una declaració favorable al dret a decidir i el borbó dilecte va contrarestar amb allò que fa tan bonic del respecte a les regles del joc. En realitat, tot plegat va ser molt més pesat, i la rèplica monàrquica es va envoltar d’aquell gust per la retòrica de missatge de Nadal que solen gastar els membres de la Casa: “La seguretat jurídica neix d’una voluntat d’estabilitat i de respecte a les regles del joc”. Gallardón, des del seu seient, anava fent que sí. 

De tots els sucosos comentaris que ha suscitat l’anècdota, personalment em quedo amb el que va escriure en Sebastià Alzamora a l’Ara el dimarts dia 4: “Tornem-hi amb les regles del joc“. I de tot l’article, el millor és sens dubte la referència que hi fa a un conte de Boris Vian, “Una trista història”. Us el transcric: “En un conte del 1952 titulat Una trista història, el gran Boris Vian esmenta la relació entre un general i un seu presoner que cada dia es jugaven la llibertat del presoner a veure quin dels dos componia abans el seu nom en un plat de sopa de lletres. Si ho aconseguia el presoner, quedava lliure. Si el primer a compondre el seu nom dins el plat era el general, el presoner havia d’ingerir una doble ració de l’odiosa sopa. Les regles del joc estaven clares, però hi havia un problema en contra del presoner: i era que ell es deia Joseph Ulrich de Saxakrammerigothensburg, mentre que el general tan sols es deia Pol”. 

Les regles de joc que alguns tant es posen a la boca aquests dies són com les del conte de Boris Vian. La qüestió fonamental és: en un estat de dret (paraulota que detesto), qui dicta les regles del joc? Perquè si els qui les dicten o les reformen són sempre els mateixos, està clar que el presoner, com escriu Alzamora, es veurà condemnat a menjar doble plat de sopa de lletres de per vida.

Al capdavall, el que ha predit l’enquesta d’aquest passat divendres no és més que una forma més prosaica de proclamar allò que diu la cançó de Vian Le Déserteur: “C’est pas pour vous fâcher, / il faut que je vous dise, / ma décision est prise, / je m’en vais déserter”. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari