Pareix una codolada de l'Any de la Picor. El masoquisme cal·ligràfic de les monges del meu vilatge va deixar tota la transcripció salpebrada dels seus batecs, així és que com a mínim fa quaranta anys que la vaig fer, arran de la vèrbola d'una anciana que emigrà de Pollença quan era jove, cap a Marsella, i els darrers anys de la seva vida tornava a comparèixer cada any el mes d'agost: per passar les vacances
Fa devers dos anys i mig que escric una novel·la amb el mètode rodoredià (tan lloat per Molas): sense tocar ploma. Jo que he passat més de mitja vida aferrada a bocinets de paper (de vegades ben pollosos) i que m'he desperta abruptament d'un somni i m'he aixecada i he escrit damunt un tiquet de Mercadona, puc dir que és un mètode violent i brutal on la sensació d'anar rost avall en caiguda lliure il·lumina la més aconseguida de les acrobàcies de Newton: aquell bonifaci amb perruca postissa que espera que l'aglà caigui d'assegut a la gatzoneta davall una pomera. Per banda amunt de l'arc imaginari que manté en equilibri allò que no es vol sotmetre als dictats d'una o una altra retòrica hi gravita una suada lenta. En passaran uns altres saltimbanquis, i Einstein i Plank hi faran vibrar, com una flama, els seus foulards de seda més de dues vegades
Si qualcú s'havia fetes il·lusions de ser, ja que no tenia, li vull comunicar que no és automàtic. No és suficient no tenir per poder dir que hom és. Llegint d'en Brossa al web de Magisteri Mag Teatre vaig saber que en Blai havia escrit 'Ésser o tenir?' aquells dies dies de 1997 que en Brossa va ser per Palma.
Ningú no podrà dir que és un mal any mentre una espurna d'il·lusió minúscula com un capet d'agulla basti a fer-se veure des d'un fons de gruta en una anfractuositat de la tenassa d'una illa mig batuda per la corrupció, per la violència i per la màfia: que és com dir PEL SILENCI
PRIMER ESCOLTAU AQUESTA MÚSICA MANLLEVADA A UNA AMIGA. DESPRÉS M'EXPLIC. ÉS UNA MÚSICA QUE VA MOLT BÉ PER ESTAR AMB EN JOAN BROSSA. L'EXPOLI L'HE PRACTICAT AL BLOC CHAÒ ONG VIÊT NÂM
Quin dia més bell amb en Joan Brossa. Quantes coses que han sortit a la xarxa: poemes visuals, poemes amb mots, inèdits, estudis, muntatges teatrals... No ens el podrem acabar; i tenir balquena d'aquest tipus de Brossa és ser multimilionari. Per això ens hem tornat vulgars i grollers. Titllar de brossa en Brossa seria una falta de respecte, si no fos que bravejam. No em direu que bravejar de brossa no requereixi, d'una banda, moral, i de l'altra sentit de l'humor: i això ja sí que és esser més rics que els rics. Però és que a la nostra Brossa només la poden sospirar els que somien, sospiren, cerquen i troben tresors de debò. I no cal dir-se Edmond Dantès ni anar-se'n al Carib amb una pastera per desenterrar-los. Jo ara l'he deixat en repòs (en Brossa) entre Miss Giacomini de Miguel Villalonga, germà d'un tal Llorenç, i 'Problema en Pollensa' de la senyora Agatha Christie: una curiosa manera de traduir al castellà 'The regatta mistery'. I mentre me'n vaig a preparar-me una tassa de te, no trob res de tan adient per concloure l'homenatge que deixar-vos amb aquesta dona del vídeo, que a mi m'ha com transtornada. Posau-la dues o tres vegades. Jo tot lo dia la tenc posada.
Cada vegada que veig una A, encara que no sigui majúscula. Sobretot si és vermella i si està al carrer (pobreta) i fa fred i és el vespre. Una pobre A que s'ha de veure en els porxos de plaça
Dos esperits travessen l'Eixample acotxats dins d'autobusos que circulen en sentits oposats: el de Joan Brossa i el de Miquel Bauçà. Els monitors que han engegat abans de sortir espurnegen sofregits de ceba. Envien les dones a fer la carrera, i no s'amoïnen si l'autopista mata: ells van a la guerra. Escrots indecisos rugosos, escrots resolts tibants, cama de foc, orella de llebre, cartes de poker, cartes espanyoles, construeixen mecanismes amb paraules i capses: i la més acostumada de les coses es transforma en insòlita si aquests dos la toquen. En Miquel com un indi navaho, en Joan amb la pell més rosàcia. De matinada arriben al Born i entren al bar La Palma. Vidres brillants tornassolats com les escates. Una taula sense potes travessa l'espai i es falca entre parets oposades. En Joan escriu: do, re, mi, fa, sol, la, si
