L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Després de tot això ja vaig ser una altra

No sé si ja li vaig contar de quan na Maurícia compareixia dels apartaments o dels xalets amb bossetes de trastets, de quan va entapisar tot l’edifici d’oficines amb detritus de mudances. Jo estava tan histèrica de veure totes aquelles endèries que la darrera cosa que se’m podia acudir era observar-la a ella. Però ara dins el meu pensament la retrob i la veig transmudada, pàl·lida i alisa. Estava malalta, com aquells altres, de Diògenes. Era una malaltia terrible que tenia els seus orígens en la cobdícia. No s’espanti, no és una malaltia de rics, jo no la tenc. I no és una malaltia de pobres: na Rafaleta tampoc no la tenia. Només la pateixen els que envegen els rics i volen fer igual que ells per esser igual. Però els qui fan allò que es pensen que cal fer per esdevenir rics s’equivoquen de mig, com s’equivocava na Maurícia quan  li va pegar per comparèixer amb bossetes i packs que els estrangers deixaven sense adonar-se que a mi em paralitzava. Tot allò amb què la cosina folrava les parets de les oficines era com l’arteriosclerosi que arriba a obstruir les artèries; era a causa d’això que em remenava just amb les coses essencials; sinó, hauria parat boja o arruïnada. Només era a casa que em travaven amb llast. A poc a poc en Nofre anava donant la raó als meus contraris, fins que un dia, de sobte, el vaig afinar convertit en una màscara. Supòs que el seu aplom m’ha decidida a espiar el moment d’ajustar-se-la. Ara ja sé que només és la curiositat el que m’aguanta.

          De tant en tant provava de conversar-hi, però ell havia optat per no respondre; veia que les paraules el perjudicaven més que els silencis, quan no tractaven de la dificultat que tenia per expulsar els gasos, que era un tema que jo li havia vetat ja de tot d’una, al principi del viatge. Ara ja no puc dir que el seu silenci em sorprengui, i tampoc no desig parlar amb ell; però les temporades que em medicava amb Urbason no podia estar-me de parlar-hi, era un efecte secundari del medicament. El dilema era deixar la medicació i consentir ofegar-me o acabar conversant amb una màscara que oscil·lava entre la fredor i la vulgaritat. Vaig sovintejar les anades al Megasport i a donar-me massatges.

Els trastos vells m’empaiten, don Marçal. Quan vàrem canviar tots els monitors dels equips informàtics del holding per posar els plans, tremolava que en Nofre no se n’assabentàs, perquè amb el mateix viatge se n’havien d’endur els vells. Amb en Nofre a l’aguait no s’hauria pogut fer. De vegades havia esperat la furgoneta de mudances al cantó del Tamarisco i allà mateix, davant els badocs que s’ho miraven, carregava el seu cotxe. Amb el temps va deixar de preocupar-lo que jo me n’adonàs.  

          No sé si he plorat per vostè o si he plorat de vergonya, però avui he plorat. La filla de na Júlia suara m’ha  mostrat una capsa de sabates sense tapadora on bullien amb una voracitat implacable sota les restes de fulla de morera milers de cucs de seda, els quals, sota el cel d’un blau infatigable m’han fet pensar en la situació desesperada de vostè i m’han fet sentir vergonya de les meves cabòries. M’havia dit a mi mateixa que jo no ploraria pus mai més, però mirant tots aquells cucs afamegats he entès que en el seu silenci hi ha una veta horrenda. Quantes coses que es  varen anegar dins la saliva i potser haurien pogut apaivagar-nos. Ara veig que aquests pensaments no són res més que el derelicte de tot allò que vostè i jo no ens acabàrem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!