Sa Figuera Verda és el paisatge personal, aixopluc i refugi, espai real i oníric, forn de prodigis i mirades interiors, lloc de creació i silenci, de llum i d'obaga. És a on escriu en Ponç Pons a mà.
El paisatge sempre és diferent, com la vida i el poema, no tel'acabes mai.
Ponç Pons, nascut a Alaior de Menorca, ens permet adonar d'allò important. Ens recorda que s'ha perdut el silenci, un gran patrimòni de la humanitat, el silenci que fa pair, que fa arribar endins i restaura.
Darrera del silenci s'esmuny la tranquil·litat i la cultura. Pot arribar el renou eixordador, les cortines de fum i les coses mal fetes. És el perill
Cal anar vius. Tenim recursos limitats i és urgent de preservar-nos de tota casta de depredadors i de mafiosos - ens recorda.
Només l'amor ens salvarà. L'amor a la vida i al paisatge, l'amor a la llengua.
Un gran encert anomenar-lo escriptor de l'Any 2011 a Balears i ambaixador al món de la nostra llengua i poesia.
Li deia, parlant-li francament de tu a tu a Pessoa, en Ponç Pons:
El fred avui ha
comparegut viu, agradós, de galtes enfora. He sortit al jardí a treure al nas
cap al sud-est . He vist la llum rosada a l’horitzó, uns núvols blancs estirats
i un fogasser blau pàl·lid, embolicant-ho tot. He hagut d’imaginar la resta.
Estic connectada a les webs que recomana Vilaweb i en faciliten dades i simulació. En J. m’ha telefonat
per dir-me que m’anirà informant i que l’alba, no l’eclipsi que no l’havia
guaitat,era bonica.
He vist gavines
creuant ca nostra, des del meu bocí de llum i cel, amb el ventre rosat
espargint llum. Mai m’hi havia fixat en aquest detall, potser massa pendent de
mirar més enfora quan el sol surt i m’ha agradat de constatar-lo.
El moix negre
m’observa. Ho fem mútuament. Se’n va a la seva com no ha de ser d’altra manera.
Ha plogut des de la
matinada. Gotes constants sense estrèpit. Els teuladers es mengen les bolletes
menudes del llorer i el nesprer. No fa fred, malgrat ho han anunciat .No veig la merla. Deu ser arrecerada, va ben viva.
Ara som una viatgera de finestra a ca meva. Com deia en Pla al Quadern de notes vistes: He
estat un viatger de finestra- tot i que
en aquells anys les finestres eren petites . M’ha agradat de mirar les coses o
les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista
– de vegades apassionadament.
També m'agrada contar-lo el paisatge, l'interior i l'exterior, i retenir-lo amb mi cada dia com una pell nova, la meva pell illenca i un fluir intern, la meva aigua que sona.
He anat sense
espardenyes, descalça, fins a la butaca. Me feia gola sentir la terrissa, era
encara tèbia. La primera rosada de l’any amarava les cadires de ferro del jardí
i els ocells es lliuraven al cant. Ho he vist des de la sala on he berenat un
cafè fumejant descafeïnat amb melmelada de taronja amarga que me té el cor i el
gust robat i unes píndoles incloses al menú, restes col·laterals de l’ensurt.
Avui baixaré a
veure les roses, però volia sentir el dia que es despertava: fulles de cuir del
nesprer en terra, devora les groguenques del melicotoner jove que encara no sap
si se n’ha de desprendre del tot, flors de bignònies caigudes, fulles novescom ciris pal·lidíssims, randes de fulles en
exili resistint l’extinció.
M’he llevat que
encara en J. dormia i m’ha agradat veure-li l’esguard tranquil, agrair-li aquests
dies de trasbals i dedicació amb la mirada dolça. Puc caminar per casa en bones
i me’n surto prou bé, sense passar-me, a peu pla, tot.
Aquest dos nombres
primers senzills 11 en que comença l’any i el meu fluir sedent d’aquests dies em
resulten plaents per la seva raresa quieta, poder contemplar, a vol ras quasi, la vida.
Esbrino el sentit
del dolor i les aturades periòdiques. Recullo l’amor que tot plegat m’arriba i
em guareix.
Victoria |
Mirades |
dimecres, 29 de desembre de 2010 | 12:05h
M’ha mancat la força
a la meitat del cos. He entès també per què. Fa mig any que em manca mumare, la
veu, les corredisses, les anades seguit a oferir i a rebre.
Els fills i en J.
s’han abocat en fer caliu, donar-me amor immens i molt real, fer dinars
exquisits. I jo he aprés a
rebre-ho amb goig i quietud, que és el que ara he de fer.
M’han regalatllibres pel meu aniversari, va ser ahir. Avui
en recomano dos: Ens trobarem afora de Màrius Sampere, i Noera
lluny ni difícil , de Joan Margarit
De Joan Margarit trio el segon poema que
m’ha arribat al lloc que jo hi tenia preparat per poder-lo acollir amb tota plenitud.
Per a tots i totes, amics de Vila Web. Una any especial i intens. Tot és possible, com sempre, per a nosaltres que escrivim - com deia Pla- per gust o per fer plaer als amics, sense pensar que potser ens llegirà qualcú. Però no ha estat així, hem fet lligams i país. Som sortats.
De poc que no us puc felicitar perquè he estat perseguida d'una hèrnia discal dolorossíssima que m'ha tingut prostrada fins avui. Faré bondassa i em portaré beníssim.
Els meus millors desitjos de país i de felicitat possible vora el foc real i afectiu de les vostre llars.
La lluna molt nacrada, plena,
altíssima. El dia plujós a més no poder, gris, bellíssim quan naixia. Avui, de
matí, anant a la feina amb el bus, he vist el cel espectacular, immens, lila,
groc, vermell tot ell, com un tapís oriental impensable.
Però no ha pogut llevar-se
clarament el sol. A la fi ha estat vençut pels núvols grisos. Tampoc avui
l’hemorràgia de llum ha estat possible i la pedra de la Seu, banyada per la pluja
prima, mostrava un esguard fred, poc protector.
Aquesta nit, quan el rellotge
camini trenta-vuit minuts, passada la mitjanit, començarà oficialment l’hivern,
si no anem errats... o així ens ho va explicar el nostre astrònom de capçalera
A les vuit ja érem a l’esplanada del Baluard, plovisquejava, quatre gotinetes, res, no tenia importància. Allí érem unes cent persones, amb ulls deixondits, màquines de fotografiar i ganes de festejar la vida i la llum.
Però enguany no ha estat possible, els núvols espessos i grisos no ho han permès. Han passat les vuit i les vuit i mitja. Veiem créixer el dia fosc i emboirat i també la seva bellesa, però no pas la que cercàvem.
Hem anat a l’auditori amb els amics matemàtics a veure la rosassa a un reportatge. Així que us poso la referència del post que vaig escriure l’any passat sobre el solstici d'hivern:
Victoria |
Mirades |
dijous, 16 de desembre de 2010 | 15:33h
Avui fa un fred que pela, metàl·lic, el fred de les coses
inertes. Es clava a les galtes, però si dus un guardapits calenti l’estómac ple, és un fred agradable, anunci
de l’hivern.
Al carrer les fulles ens recorden que encara som a la
tardor. Hi ha una escampada de grans
fulles dels plàtans. Damunt els cotxes i a les voravies suren estores regulars
de fulles més petites, de lledoner i d’acàcies, amilers i branques despullades i vençudes
rodolant. Llavors helicoides, verdes encara, suspeses com ocells, enganyen la
mirada.
Victoria |
Mirades |
dilluns, 13 de desembre de 2010 | 09:24h
Entre vels d'or
A l'hora de la posta el vell camí llisca en silenci per un rost pendent arrecerat, amb pins a cada vora, fins a l'indret on, amplament obrint-se a l'espai, se m'ofereix en calma el moviment majestuós del mar: aquest és el meu éxtasi possible.
La garsa duu sabates grogues, noves de trinca. Fa passes com d’infant
enjogassat, lluitant amb les onades. Es deixa veure, arrecerada als esculls,
alçant el vol i tornant-hi.
És una cita necessària. Quan te la trobes ho saps del cert.
Et fa néixer una
alegria nova, semblant al goig d’amor d’una mirada, el permís per gaudir del blanc plomatge, d’una llum tan diàfana, d’una fragilitat, tan confiada i resistent, que esdevé protectora
Entre vels d'or
L’ombra manlleva la bellesa
