Victoria |
Mirades |
diumenge, 27 de febrer de 2011 | 13:15h
El dia s’ha llevat gris, mandrós, pausat. El vent
fa caure les fulles de la bignònia en diagonal, com ocells en picat, m’ha entapissat
el jardí. Jo també arrossego aquesta calma, com si tot fos llunyà, embolicat
amb cel·lofana, intocable. L’hivern no se n’ha anat, fa fred com toca encara i
abelleix estar a casa, llegir el diari de paper, parlar amb amigues per telèfon,
mirar i observar.
He fet el dinar, un aguiat de carn, a l’antiga, com
em va ensenyar mumare, amb cabeces d’alls, ceba, llorer, pebre bo, un raig de
conyac, tot a foc lent. Primer daurar la carn, un plat de terrissa amb aigua en lloc de
tapadora, per anar-hi afegint, de a poquiu, aigua calenta al punt i no rompre la
cocció, després les patates, esquinçades, no tallades, i un polsim de xocolata
( aquest és un dels secrets ), l’aigua cobrint just fins que se la beu tota,
sense pressa i bon profit. Melassa serà !
Anit Orió brillava,
tot ell, impressionant, no només Betelgeuse es destacava a la nit estelada,
també lluïen el cinyell, l’espasa caçadora, les espatlles amples i les cames
poderoses. Els ulls de Sírius i Proció,els cans, l’esguardaven. El cel feia goig de mirar.
La lluna es veia a
bocins, entre núvols espessos, com calamars gegants, allargassats. De sobte
prenien una coloració rogenca, estranya a aquelles hores havent partit el sol
ja feia estona.
La mar caminava cap
a la platja en ones llargues i blanques , dòcilment venia a romandre als
nostres peus. Primera nit de passejada llarga, des del Portixol fins a cala Canta,
anar i tornar. N’estic contenta, perquè avui li he pogut dir al metge que em
trobava millor i tenia més força i més
resistència.
A migdia, en sortir
de la visita, hem anat a veure la mar. Feia un sol clar que escalfava, agradós.
El cel molt blau era sovintejat per cúmuls blancs, arrodonits, flonjos. La mar,
tremolosa, era calma...
Victoria |
Dona |
dilluns, 7 de febrer de 2011 | 12:23h
Somriu la lluna a la nit que s’acosta , amb una
rialla clara, horitzontal, propera. Damunt la mar serena deixa un rastre
de llum, com una signatura indesxifrable, un pacte secret que mai decep.
Un tel de boira embolica el dia que parteix. Un crepuscle, també horitzontal, s’allarga entre les muntanyes, difús i taronja,
una carícia al llom de la muntanya grisa.
Les ànneres s’agrupen als esculls. Els
ànecs bravegen de les plomes irisades i s’estarrufen, fan camins circulars a l'aigua mansa.
Els llaüts es mouen
lentament a la fosca, parpelles que s’endinsen a les
ombres, a conéixer-li els plecs, com han fet sempre.
Aviat dormiré en un matalàs nou, amb vigilants del meu descans pertot i materials de tecnologia avançada, que ni sabia que existien ni què nomien. M'abraçarà i en farà massatges fins l'endemà. Ja vos contaré
Riu-te'n dels amics de les Arts. Els meus somnis seran impagables, com un núvol de flonjos.
Mira que n'he estat de somera dormint en un matalàs que no em convenia... Tot serà que no acabem enyorant el matalàs de llana de tota la vida, ecològic i totalment reciclable
De moment avui no em puc queixar. El cel és molt blau i el sol encalenteix d'allò més, el ciclàmen no para de fer flors vermelles, el llimoner és ple de llimones i la merla campa de branca en branca sense cap por.
Es pot demanar més?
I del vermut què, em direu. Idò continueu llegint ... i escoltant, no me sigueu neguitosós.
Als somnis comença la responsabilitat. Crec recordar aquesta afirmació al text d'una exposició de Miró i Portabella. Tots dos prou garants de fins on els han duit els seus somnis, per gaudi nostre.
Ens revela el caràcter que tenen els somnis des del moment que neixen i els hi posem nom. Lluny de qualsevol altra eventualitat, de qualsevol activitat supèrflua, ens responsabilitzen.
De nit ens restauren, de dia ens projecten al futur. Per alguns somniar podria semblar una evasió. No és aquesta la naturalesa vertadera d'un somni. Somniar, de nits o despert , no és una activitat marginal de les persones, més aviat ens ajuda a viure i ens compromet amb nosaltres i el propi somni. Aquesta és un propietat extremadament interessant i estimulant dels somnis
No renunciàrem a cap somni.
Ell, Pau Casals, tampoc ho va fer.
Enguany, aquest fred i incert 2011, també podem somniar, potser més que mai, de la mà de la música, la poesia i la llibertat.
Dia 19 va ser lluna plena, lluïa un nimbe generós ,
molt ample, que ens prometia un fred de mil dimonis. Ja el tenim aquí. Ara
mateix està nevant, uns flocs de neu que t’enfarinen i desapareixen.
Ha vingut na X. a veure’m i petar-la. Duia la
jaqueta negra tota blanca i el seu goig de viure i la seva amistat de tota la
vida, entranyable. M’ha omplerta d’energia ... el temps m’ha passat volant, ple
de tendreses i records i propòsits.
La lluna anit pujava cap al zenit i quan més alta
estava, més blanca i més visibles lesseves planícies i relleus, com ulls que ens miren i no es clouen.
Entre plàtans despullats que només conserven quatre
fulles, dalt del castell, reflectida a la mar, no em vaig afartar de mirar-la.
El meu pas petit, lent i regular, sovintejat peralguna fiblada o una petita rampa, pagava la
pena.
No em sap pas greu que se'm faci de nit, tant dolçament, amb un traspàs de llum que no pots dir quan comença ni quan acaba, com el llom d'una duna imperceptiblement es fa platja.
Una continuïtat marcada des de sempre, potser. En algun punt de la llum que parteix te n'adones que ja és de nit i just abans encara no ho era.
Essent així, però, puntual, previsible, és sempre diferent. Sempre l'espero, sempre hi trobo un color nou, un matís , una disposició dels núvols i la llum que no he vista abans, un sentit que em parla i diu coses que no sé, una alegria interna, que a vegades us intento explicar i és nova cada vespre, com és nou un sospir, un foc encés i la pluja quan cau.
La lluna tot el dia s’ha mostrat al cel, ben alta i
blanca, juntament amb el sol, com una neula de Nadal, brodada per mà fina i poc
apressada, amb tanta plenitud que semblava un miracle.
El sol, daurat i brillant, la corona d’un santet,
refulgent, s’estenia damunt la mar , mirall que enlluernava. Tot era net i clar.
Els ocells potser sentien que era primavera perquè
la seva piuladissa era incansable. De l’arbre a les llambordes, de les
llambordes als fassers i sant tornem-hi, menuts, traginers, fràgils i aliens a
les cabòries nostres.
La mar era plana i alta, molt blava. Els esculls,
com illes petites, eixuts, sovintejats per les anneres. La posidònia escampada
a caramulls i mitges llunes per l’arena fina , color d’ametlla torrada. La
platja amb fesomia hivernal, solitària, com toca gaudir-la.
I jo caminant lentament pel passeig, sense crosses i
amb un pas infantil que em feia somriure per qualsevol cosa. El meu primer
passeig com cal, no massa llarg, però segur.
Quan una se sent nova, tot és nou,
i alhora, quan tot és nou i clar comavui, en aquestes meravelloses
calmes de gener, és molt més fàcil sentir-se nova...
Per més que, de tant en tant , el murmuri eixordador de les darreres bajanades que ha dites n'Aznar, s'entossudia a contaminar el meu paisatge com una agonia del temps passat.
No és possible el què he vist - que deia en Pi de la Serra- una pornografia impúdica i delirant d'un líder destronat que cobra milers d'euros de tots plegats per ser un autèntic destorb. Per a quan la revisió d'aquests privilegis medievals?
Però m'he fregat els ulls i ha fugit. Aital fantasma no em pot llevar la son ni el goig de viure, avui que la lluna es clara i ens ha acompanyat tot el dia.
Tocava a la finestra neguitós, com una mà apressada, tamborinejant, amb una urgència desfermada. Era calabruix. Pluja i calabruix aquesta nit a la nostra finestra.
El carrer, els cotxes, el trespol, les pedres del jardí, les cadires, de ferro, tot instruments improvisats per a una simfonia.
Un collar desfermat a la nit, rodolant per terra, una música que repuntava un neguit o més aviat l’escampava, evident, en cadascuna de les punyides.
Llavors la suavitat del ploure, la cadència, un vouverivou per agafar la son, desfent-se les colpides com fum .
M’ha anat bé, més que no cap dosi encapsada com una larva que qui sap quins forats ha de fer-me.
Era tan lluminós el
dia, avui, que mitja volta del cel era diàfana, d’un daurat fi, tota sol i llum
espargida, com si no hi hagués astre, només claredat que vessa.
L’altra mitja volta
se feia enrere , llum pàl·lida, i deixava veure la serra, les capçades dels arbres
, el castell, la mar argentada, com dibuixats a penombra... Un somni, per a mi que ja estava en darrere de
veure vida i llum... i les passes em costen encara una cosa de no dir.
He vist també dues garses als esculls. Les he fotografiades, i al prat del
Molinar un estol d’esplugabous, blancs i bec groc, com flors,que s’esplaiava a les totes, com si fos
primavera.
L’any nou nat o potser els reis m’han dut 500 posts i 4414 comentaris.
Era una fita. Vatua el món! Moltes gràcies
N’estic contenta.
No tant de la xifra, que també té sonoritat, sinó de tot allò que representa:
més de quatre anys de bloc, disset estacions del tren del temps que m’agrada
imaginar, a l’andana de Vilaweb.Una
eina i una elecció que relliga i marca amb fidelitat... Som aquí
Aclarir idees, les
meves - no sé tant si les vostres - amollar-ne, repensar-les, difondre-les. Mirar les persones i les coses amb cura, compartir,
conèixer-vos, estimar-vos, practicar la constància en l’escriure i descriure,
aquest joc de la paraula tan engrescador, el País normal que jo necessito, el reconeixement a qui ens acompanya i a qui ens ha precedit.
Segurament no som essencialment
una escriptora, estrictament parlant, tot i que m’hi trobo a lloc en aquest món
de les lletres, he publicat discretament i m’estira metòdicament...o al menys jo diria que no
ho som en el sentit del patiment inherent que de vegades té.
Escric per goig,
no per sofrença, m'agrada confessar-ho.
Tornant a Pla, que rellegeix
aquests dies, també ens amollà: La
literatura és avui la metzina del món i una de les fonts més segures d’infelicitat
i de dolor tant per la persona que s’hi dedica com per la gent que no se’n pot
passar .
Sí, ja ho sé, és la
seva fina ironia, però ara em volia referir a que no em fa patir ni gens ni una
mica, ni llegir, ni escriure. Només que és ben vera que no me’n puc passar. Pot ser dolent això? Ja no té remei, és fins i tot la remor del paper i l'olor, el tacte, la visió, un paisatge impossible de defugir.
Iuna reflexió afegida del tot lúcida, de la mà de Paul Auster i de
Felícia Fuster
Fins que no estàs ferit d’alguna manera no et pots
convertir en un home - diu P. Auster i
Felícia Fuster o diu així: Totes les
ferides em serveixen de brúixola.
Negre de nit sense estels, sense lluna. Negre i silenci forçat, perllongat.
