Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Victoria |
Mirades |
dissabte, 3 de setembre de 2011 | 11:57h
Perseverança
Aquest color d'avui, ja el suggeriren poetes més insignes que també sentiren una molt anyil i càlida avidesa pel mot i l'entrenyor porfidiós que el setembre remunta .
Des de llavors, no s'ha alterat cap còsmica raó ni és més pregona la cisterna del vent insòlit d'existir. Tampoc no ha esdevingut cap mena de prodigi i a voltes tot és d'òxid i fressat. Aquest color d'avui , només pel quiti goig de perseverar, que quedi escrit
Antoni Vidal Ferrando Dels colors i el zodíac (1990)
Una remor de mar a les fulles dels oms. Una dansa de llum ballada a la paret i a la taula de marbre. Un cel blau i diàfan, solcat de pessics blancs, núvols escàpols com peixos.
A terra fulles caigudes que assagen la tardor, una frescor que semblava impensable just ahir. La pell i els cabells que ho agraeixen. Els ulls entreoberts que ho gaudeixen.
Els pensaments que ballen com les fulles i la llum. Una sensació d'estranyesa per les coses que passen, atzaroses, i una mandra estiuenca que eludeix trobar-lis sentit, si és que el tinguessin.
S'esmicolen com pedra de marès algunes certeses i deixen un rastre aspre que el mestral s'endú.
Ahir va ser sant Bernat , ja estem frisant que sigui vera la dita: santa Margarida- 20 de juliol - l’encén
i sant Bernat l’apaga. L’estiu ha estat prou benigne, però aquestadarrera setmana l’hem tingut ben encesa, de
nits xafogoses i humides i de mal dormir.
Avui fa un ventijol suau que remou les fulles dels oms com corets
astorats. Sembla que potser s’acompliran les esperances pel que fa al temps i
acomiadarem la calor com cal.
La llum minva també inexorable: per
la mare de déu d’agost a les set ja és fosc . Es fa notar la llum blavosa
que cau de cop i tot ho pinta justament de blau nit, en un paisatge uniforme on,
dies enrera, encara era daurat l’horitzó i les muntanyes i la mar i els lliris
blancs conservaven els seus colors diürns.
Ja fa dies que la lluna té pressa per crèixer; el quart creixent se'ns ha dibuixat cada horabaixa precís i de nits ha lluït ben nacrada. A vegades encerclada d'un nimbe ataronjat ens presagiava plugims d'estiu o competia amb el crepuscle a mem qui feia més mirera.
Avui promet ser un espectacle. El cel és molt blau i estirat. Anit toca badar, vora mar o a la Serra, deixar-la fer, mirar-la i prendre'n un bany assossegat. Tanta sort que ella no cedeix a les fluctuacions dels mercats o a l'economia escombraria basada en els rumors i les mentides. Crec que s'hi haurà de posar mà a aquest desgavell i no pas per quinze dies... però això són figues d'un altre paner.
Us deixo amb una melodia sensual per a sopar a la fresca ben acompanyats... Blue moon...
Es clou el blau del dia a la parpella de la nit. L’horitzó
mostra un rastre vermell de foc que es descompon cap a la fosca a ditades
esparses. El dia s’escurça imperceptible. L’estiu està ple de possibilitats,
perles petites que ens recorden que som forts, creatius i vius, com aquesta Remor, a Sineu
Al Festival de Circ
i Teatre Visual de Sineu 2011, que s'ha celebrat aquest cap de setmana d'agost, Marta
Barceló i Joan Miquel Artigues
ens han lliurat un excel·lent treball d’onze minuts a l’antic cinema de Sineu,
ara entreobert com a projecte engrescador d’un centre d’investigació de teatre
C.I.N.E. que duen a terme na Marta Barceló i en Biel Jordà de la Companyia Res de Res.
Una proposta intensament emotiva, continguda als barrots
d’una cel·la de presó, al flascó de píndoles que alleugerien neguits, a les
retxilleres de llum damunt el fred metàl·lic dels llits de ferro, a les
paraules d’amor escrites a l’altra banda de la llibertat perduda, a l’anhel
infinit...
Micro-teatre, el haikú del teatre: cos, moviment,
silenci i mirades, música, llum i fosca...
Un
estiu de lluna taronja i baixa, d’herba daurada i rasa, de bales de farratge,
esparses com bèsties adormides, i esplugabous blanquíssims, fent les feines.
La
mar clapada, verda, blava, maragda; grisa, negra, argentada; enrogida, calmada,
irada . Sempre la mar, entre esculls, arrecerada al port, bramant contra les
roques, lliure a l’horitzó,tornant
fonedissa a la platja.
El
fonoll florit. La sal als cocós i a l’aigua . Els crepuscles impensables, cada
vespre diferents: grocs, violetes, vermells, a ratlles, com volcans. Els
horabaixes llargs, que reten. Els núvols estripats, falaguers, lliurant-nos
espectacles.
La
verticalitat calculada i aplomada dels fassers i les palmes. Els garrovers
curulls de fruits verdíssims. Les ombres cercades com tresors.
Avui, primer de juliol, a les 20,30 hores, a La Capella de la Misericòrdia de Palma inaugurem l'exposició : Rompre els murs de silenci, promoguda per l'Associació Memòria de Mallorca i la revista sa Plaça, després d'haver passat per Manacor i Sa Màniga.
Els artistes, un grup de set pintors, acompanyats de set escriptors, entrellacen la força de la imatge i la paraula - testimoni, poesia, narració- moguts per la causa de la recuperació de la memòria i la vindicació de les persones i dels
ideals anihilats per la dictadura
franquista i silenciats sorprenentment en temps de democràcia.
Tomeu
Coll / Sebastià Sansó
Joan
Lacomba / Ramon Lacomba
Joan
Mariando / Jaume Santandreu
Marquet
Pasqual / Maria
Victòria Secall
Biel
Noguera / Llorenç Capellà
Ferran
Pizà / Andreu Aguiló
Jaume Poma / Margalida Socias
Hem volgut retre homenatge a les víctimes i als seus
valors de justícia i progrés, denunciar les injustícies i persecucions i fer
palès el patiment profund de les persones i familiars, sotmesos a la por i privats del dol legítim.
Maria Antònia Oliver presidenta de
l’associació Memòria de Mallorcadiu al pòrtic del catàleg:Amb aquesta exposició donam veu a les víctimes mitjançant l’impacte
visual que ens aporta la pinturaacompanyada de textos escrits: les
víctimes hi són presents i ens parlen, i nosaltres lesmiram i escoltam,
cream amb l’art la complicitat i l’empatia necessàries per rompre persempre
els murs de silenci.
Les cicatrius del llibre de la vida són les més belles
empremtes d’identitat.
Una vaca va infantar dues vegades vedells de cesària i va salvar la vida. Amb la seva pell un cop curtida M. va fer un llibre singular, únic, de tacte setinat i fulls en
blanc per escriure-hi biografies de futur o per no escriure-hi res, només gosar fer volar
pensaments, com horabaixes furtius que estan en el record, però són innombrables.
Una pell sense cicatrius no és una pell humana ni animal, és com de marbre, freda i morta.
Quantes cesàries ens caldran per infantar la vida i el nostre destí?
Les flors de les jacarandes caigudes, fent cercles, arreplegant-se. El fonoll marí nou arrapant-se a les roques. Els caragols dormint amb el rum-rum de la central elèctrica i el vertígen dels avions. El sol que es pon darrera el Galatzó. La mar que s'argenta i sagna. Els núvols com flors i ocells meravellosos, fràgils i canviants. El gesamí perfumant de bon matí la casa
Asseure'm i sentir com cauen intermitents com un regal les flors liles damunt del banc i entre els cabells. Hi ha un indret devora ca nostra on ho puc fer, a prop del salt del ca que du fins a la mar.
Primícies de l'estiu que enguany arriba prest i restes d'una primavera de molts colors, amb el regal de l'eclipsi de lluna i les pluges desbaratades i els records immarcescibles.
Victoria |
Dona |
diumenge, 19 de juny de 2011 | 10:06h
Avui fa un any que em manques, mumare. També em manca l'aire.
Sento el nus a la gola, aquell nus amb gust de moc que una s'empassa per no plorar. Veig el somriure que em regalaves - que encara em regales - quan arribava, fos l'hora que fos, com si em descobrissis cada vegada. Se'm clava la mirada evanescent dels darrers dies.
Les orenetes, els teus ocells preferits, em parlen ara de tu, de tot el que som perquè tu hi eres i de l'àvia i del riu.
Les traces d'allò que vas fer de mi m'acompanyen: els gests imperceptibles, les cames rectes i llargues, el vertígen a les escales i als penya-segats, massa alts, l'amor per les coses petites, el mal d'esquena, la lleialtat a la família i als amics, les paraules estimades, la fortalesa als propòsits, una certa fragilitat...
Horabaixa és la paraula més votada, elegida pels lectors internautes com a la més bella de la llengua catalana a l'enquesta del diari Balears, els 10 dBalears. El resultat final s'ha publicat aquest diumenge 12 de juny. La segona en la tria ha estat jutiperis i la tercera acaronar.
No sé si horabaixa és la paraula més bella, és ben dificil de decidir, tot i que el so i allò què significa ho són a bastament. En tot cas és una paraula que gaudeix de bona salut a Mallorca per designar aquesta hora ampla i llarga que va des del mig dia fins al capvespre i ens mostra la varietat de matisos de la llengua.
Espero que els nous gestors polítics siguin conscients que una llengua no serveix només per entendre'ns en una transacció econòmica, sinó que ens és inherent com l'aire que respirem, és cultura, és amor, és identitat i història, és testimoni, és un dret inalienable, és filosofia, és poesia , és ciència, és oració. Cal preservar-la i enaltir-la.
Perseverança
La pluja parla en silenci,
Avui fa un any que em manques, mumare. També em manca l'aire. 
