Victoria |
Mínimes |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 20:38h
Ahir, com cada nit color d'oliva negra, vaig encendre tristors pels carrers de Ciutat provant si il·luminava un deix prim d'esperança que arribes fins avui tímidament encès, amb les síl·labes justes que encaixen minucioses una breu protecció per a fosques resoltes.
Victoria |
Dona |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 23:45h
Totes les mans són necessàries, totes ens manquen per aturar la violència, cap pas enrera en els drets i la igualtat, que no ens conten contes: el patriarcat mata.
El cant dels ocells, sonata de Brahms, un manifest... Plaça de les Tortugues, les cares de sempre, alguna més, molt d'homes, com el meu, fent costat, potser dues centes persones.
54 dones mortes a l'estat; 2 a Balears. Que no ho hagin de sofrir les filles i les netes.
Un grup de dones amb la cara blanca a un escenari improvisat. Es lleven la màscara, planten cara i ballen.
Un caminar pausat Rambla avall. Rodola un neguit per abocar a la mar
Avui se n'ha anat Montserrat Figueras, la dona que ha brillat amb llum pròpia devora Jordi Savall, avesada a sentir el brogit de la terra i el xiulet poderós del vent entre les pedres - el delicat tremolor del qual ningú no ha parlat, avesada a comprendre la llengua dels àngels i a vibrar amb els tresors de l'àntiga memòria musical. Ens deixa la veu i el cant que esborrona la pell.
Per a ella he cercat aquest poema, extremidor i actual, de la poeta anglesa Denise Levertov (1923 - 1997 ): Sospir urgent...
Victoria |
Mirades |
dissabte, 19 de novembre de 2011 | 11:49h
Aquestes el·leccions són ben grises, planeja aquest color sense cap reflex de perla, amb ben poca esperança, com una llosa. Presoners doblement d'un estat que no és el nostre i d'un poder capricciós que són els mercats. La sol·litud del corbmarí
He recordat el poema de Marge Piercy: Portar dol
Duc gris quan porto dol, mai negre. El cabell és negre, negra la intensa nit de la fosca de la lluna allà dalt, de la fusta i de la pell més preuada, d'esveltes foques, de lluents pupil·les ben obertes, del cor de la rosella i de la illada com de cuir del gat.
Gris és el meu dol, gris com el vent de calamarsa, les ombres sagnades d'horabaixa, els canons, els vaixells de guerra, la pintura industrial, l'uniforme d'apoderat, el gris del vestit dels homes de negocis com cal i el cor dels banquers, el color de la cendra. La Mort que entra com la boira.
Traducció de Montserrat Abelló a l'antologia Cares a la finestra ( 20 dones poetes de parla anglesa )
Sortírem de casa a les
vuit per entrar a la Seu a esperar l’espectacle de llum que es produeix quan el
sol de bon matí es filtra per la rosassa major i s’està uns segons ben aplomat
tatuant la pedra dessota la rosassa menor de ponent. És a les vuit hores i trenta minuts
quan es dóna la tangència. Ho podem veure l’onze de novembre, sant Martí, i el
dos de febrer, la Candelera, i perdura un parell de dies endavant o endarrere
d’aquestes dates.
Amb un sostre tan alt i un
dia tan clar, la Seu ben plena - ho ha estat divendres i dissabte de gom a gom -
l’espectacle tenia l’emoció d’un petit miracle. La convocatòria de la bellesa
té seguidors. La fan la Societat Balear de Matemàtiques i el Capítol
Catedralici.
Podrien prendre’n nota els
experts de turisme i les televisions. Si donen fems recullen el mateix, si es
dóna qualitat es recull emoció, espiritualitat i èxit de convocatòria...
Dia 10 de novembre, 20 anys de la seva absència, ploma en mà fins el darrer dia. - Fill diuen que cada primavera els salmons surten del mar on han viscut a l'hivern, remunten els rius, xoquen contra la rocalla, alguns s'hi estavellen, altres se'n surten i moren tot sovint allà on han nascut - Per què, mare? És que no els agrada el mar? - Sí, però potser el troben massa gran. - A mi m'agrada el mar - A mi també - Potser troben que hi fa massa fred - Potser sí - Per què els salmons van a morir allà on han nascut? Com ho poden recordar? - És que tenen molta memòria. Se'n van al mar perquè és ample i profund. Però després el llit del riu els crida. - No els entenc els salmons.
Novembre ha començat amb bells crepuscles i les garcetes blanques als esculls. El temps ha estat benigne. El cel diürn ple de núvols blancs, acumulats o esparsos. La llevantada a Ciutat gaire bé ha passada de puntetes. El sol ha lluït mel i espectacles a la mar. De nits la lluna ha anat creixent, com una tallada de meló tardoral, i s'ha decantada cap a la mar amb nimbes ataronjats.
Demà és temps d'enyor i records, mirant la mar i entre les flors del jardí. Encara vius al nostre cor recordarem els morts.
Victoria |
Dona |
divendres, 21 d'octubre de 2011 | 18:25h
Els colors de la tardor són colors de sol ponent, de llum que es clou i vida tossuda: color de cuir, color de terra i fang, de dàtil setinat i magrana madura, com sangtraïts de ferides antigues que no pots oblidar.
De bon matí el sol eix d’un cobricel de boira, rodó, com una taca d’oli immensa que camina entre núvols per un espai corbat fins al crepuscle . El dia de cada pic s’escurça més i el sol escalfa més poquet.
Les clívies i les bignònies visiten el jardí i els oms fan randes amb les fulles. Arriben les pluges necessàries. Les coses prenen un ritme assossegat. Les atzavares creixen com guaites que vetllen i el cant dels grills les acompanya.
Sempre a l’horitzó es dibuixen esperances: La fi de la violència d’ETA, potser el reconeixement de l’autodeterminació. La fi de la violència masclista i els assassinats irracionals...algun dia
Avui horabaixa hi ha convocada una manifestació per a reclamar la fi de la violència contra les dones, per mostrar el rebuig més contundent, per assolir la plena igualtat i maduresa social. Està convocada pel grup d’homes contra la violència de gènere , vet aquí l’esperança.
Fa tres anys vaig escriure, tal dia com avui, allò que sentia en front de diades d'exaltació de l'imperialisme amb resultats letals i reivindicava la poesia com arma de futur.
Alhora us remetia a un altre article, de fa cinc anys, on connectava la violència contra les dones, el degoteig persistent d'assassinats, amb la permissivitat i exaltació de la violència en general i dels exercits, la naturalesa dels quals exigeix declarar enemic a altri - potser precisament a aquell o aquella que més es desitja-odia, sigui llengua, terra, país o dona - per obtenir-ne les riqueses cobejades, anihilar els valors refusats i desposseir de tot dret.
Quan les guerres preventives fan fallida i el desarmament és un clam, quan l'imperialisme pren formes més subtils d'esclavatge i anorreament de les minories que no pas la invasió militar, ara que els adoradors dels bous d'or arriben als graus més alts de recargolament i cobdícia, mentre que llurs pirates viuen als paradisos fiscals rodejats de dones de silicona i els mercats ja no són aquells llocs plens de vida i colors, de veus i poemes, sinó llocs morts, freds, cruels, txeques de tortura socialment acceptades on sota mentides, coaccions i rumors condemnen a la fam a milers de persones...
Tal dia com avui, fa vint anys, va morir Maria Aurèlia Capmany. Va morir el mateix any que Montserrat Roig - éren amigues, feministes, escriptores, activistes. L'edat no és tan important com la condició femenina.
Se'n va anar el mateix any que Cabrera va ser declarada Parc Nacional, l'any que van morir també: el que va ser més de trenta anys el seu company, Jaume Vidal Alcover ( Manacor,1923 - Barcelona,1991), Frank Capra , Maria Zambrano, Margot Fontenyn, Josep Maria Fonollosa, Graham Greene, Freddie Mercury i Ferrater Mora.
El món gira. Pel camí perdem les baules que ens han precedit i que han lluitat per ser qui som, han fet història, han estat pioneres o continuadores. Resten, però, al nostre imaginari cultural i emocional. Aquell any Nadine Gordimer va ser Premi Nobel de Literatura i Aung San Suu Kyi Premi Nobel de la Pau per la seva posició no violenta en defensa dels drets humans i la democràcia a Birmània.
Les dones anem fent un país cada pic d'una visibilitat més gran i important arreu del món. Però...
Vint estacions de Vilaweb, camins traçats, lentament, a la penombra, a l'embat, a consciència, en néixer el dia, a poqueta nit. Sempre duré amb mi alguna cosa de tu, Vilaweb.
Rebre i donar, teixir país, teixir amistat, crear opinió.
No, encara no davall.
M'agrada el viatge, la companyia, el paisatge humà i el país, clicar, escriure, compartir, contrastar, pertànyer... qui sap fins a quan.
Fa un any escrivia l'anunci del Festival Neotokyo 2010 al Baluard de Palma. Avui em faig ressò del Festival Neotokyo 2011.
També, com l'any passat hi participa Kingdinsky . Juntament amb els grups Fura i Toxic Army clouen el Festival. Kingdinsky toca a les 22 hores al mateix espai, obert a la mar, a la lluna i als somnis, a les cultures i a l'art.
Us hi esperem!! A l'esplanada del Baluard per gaudir amb les novetats d'aquest espectacle audiovisual de música experimental i electrònica, amb les melodies i la veu de Mònica Pérez - Hita , la programació, els arranjaments i el theremin de Marc Farré, Enric Gaya a la guitarra i
Yasmina Gonzalez, Javier Gonzalez i Lluís Pérez a les Projeccions.
