El migdia a la Ràpita és abrusador durant més de mig any. És una hora morta en què els arbres s'agosten i tots els animals deixen pas a la cigala persistent i obsessiva, única criatura que es veu amb cor de deixar rastres de vida. Fra Junoy no feia migdiada. Passejava pel seu hort redüit, sense ombres, aguantant impertèrrit la xafogor. Sentia les gotes de suor com li relliscaven hàbit endins. Fra Junoy esperava...
Un breu fragment de Fra Junoy o l'agonia dels sons, l'obra de Jaume Cabré que va obtenir el Premi Prudenci Bertrana 1983, el Premi Crítica Serra d'Or 1985 i el Premi Crítica Espanyola 1985
Jaume Cabré ha estat guardonat merescudament amb aquest Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Anit es van lliurar els Premis Balearweb al Castell de Bellver. Un cercle perfecte emmarcava la mirada cap al cel lletós com un ou gegantí de sauri. La badia, vista des del turó, era un cos acollidor, braços en ample. Vaig pensar aquesta terra és nostra i també ho és la mar. Tinc el castell molt a prop de casa. Quan els fills eren petits hi anàvem a peu i hi jugàvem entre els pins i les estepes, als camins terrosos i estorats pels conills.
Una piuladissa d'ocells en retirada ens recordava la remor de la vida. La nit queia amb lentitud, com si res. Els finestrals del primer pis eren transitats pels núvols. Jo seia molt a prop del pou, ben acompanyada i veia els músics d'Oliva trencada, que cantaven a poqueta veu amb aquell humor murri de la nostra llengua.
Després ja era de nit i les torres eren molt blanques i altes i a la fi te feien oblidar els àntics usos del castell altretemps. Beverem pomada i menjarem figues confitades i altres menjues saboroses de la terra.
El marcador de les visites, que ja sabem que és un poc aleatori, marca la següent curiositat: 133.133 visites a les entrades i 3993 comentaris. M'ha fet somriure i us ho agraeixo. No ho hagués cregut mai. Continuo amb ganes de pensar teclejant i compartir-ho.
D’altra banda no és pas un dia especialment alegre. Era lluminós però de cop s’ha tornat fosc. Mentre volia escriure aquest atzar enjogassat i parlar del 'tres' i la bolla, he sabut que aquesta matinada han tornat a assassinar una dona de 31 anys al portal de ca seva, a Salt. No hi ha lloc més insegur de vegades que la casa i la companyia de qui es pensa ser l’amo de tot menys del seu propi control. És una ferida personal i social molt dolorosa. En són cinc a Catalunya i 31 a l'Estat Una amiga m’ha enviat un vídeo que denuncia que al món encara hi ha 6000 nines cada dia a les que se’ls practica l’ablació de clítoris i llavis interns amb les greus conseqüències que té per a la seva salut física i psíquica.
Arrabassar de rel el goig i segellar paraules i delícies, brutal. No una ni dues...130.000.000 de dones ho sofreixen.
Ha
arribat la primavera i la poesia de ple, la lluna desdibuixa la plenitud nacrada
d’aquests darrers dies i resta el·líptica i blanca al mig del cel. Un enfilall
de campanes menudes pengen i es gronxen dels til·lers aromàtics fins a caure
badades, pintant una estora blanca a la gespa fresca. Les orenelles s’esvaloten.
Tot s’obra i canta, malgrat la mediocritat dels temps i, potser per això,més tossudament, més intensament. Jo ho aleno
i em dissipo les angunies.
Avui,
dilluns 31 de maig, demà, dimarts 1 de juny i dimecres, dia 2 de juny, celebrem
el dotzè Festival de Poesia de la Mediterrània,
organitzat per la
Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga www.cmvillalonga.org.,
Pare Ginard i Blai Bonet, i dirigit per l'escriptor i blocaire plegater Biel
Mesquida.
Avui, 31 de maig Carles Santos protagonitzarà l’obertura d’aquesta dotzena edició
del festival amb l’acció visual, poètica i musical Nocturn
dedicada a George Sand i Frederic Chopin, al edifici de sa Riera de la UIB, a les 20 hores.
Demà 1 de juny al teatre Principal de
Palma l’actuació dels poetes musicals Els amics de les Arts, a les 21h.
Aquest matí a les onze, a Ona Mallorca, en Joan Barceló, al seu programa matinal de diumenge Piscolabis Trementina, m'ha fet una entrevista per parlar un poc de tot, de la feina amb la gent gran, de la poesia, del país, de les dones i dels blocs.
He recitat un dels poemes de la sèrie ressonàncies poètiques i pictòriques del mon femení, homenatge a Alexandre Ballester, he contat algun dels meus projectes, he comentat la meva experiència en aquest bloc de vilaweb i m'hi he trobat molt a gust xarrim xerram del món i de la bolla.
Podeu trobar el programa gravat en aquest lloc d'Ona Mallorca ràdio en aquest programa concret
Heu d'anar a darrers programes gravats o al menú Ràdio i veureu : Psicolabis Trementina del 23 - 05 - 2010
A partir del minut 11;35 i durant uns 15 minuts me podreu escoltar, si us ve de gust. Ja direu coses.
Aquesta nit a l'Auditorium de Palma, Sala Magna , 21 hores, fila D , butaca 009, room to move i molt més. Imperdible Mayall.
Ja l'haviem anat a viure John Mayall & the Bluesbreakers, a Porto Cristo, el 21 de juliol de 2004, tota la família en peregrinació, com aquell qui diu.
L’aigua de la mar avui és color de xocolata. El vent l’ha
remoguda tant que quasi és tota marró fins a l’horitzó, on s’hi poden veure dues franges, una verda maragda i l’altra
ben blava, en aquell lloc que sembla fet amb escaire a la vista, però que
realment deu ser una corba ondulada, la natura és més de formes femenines.
Anit era alta la mar i el passeig estava solitari per
mor del vent. S’hi veien ones llargues i algun jove fent surf, algunes ones més
braves havien arrossegat algues fosques que s’amuntegaven a les roques i es
mesclaven amb l’aigua i la sorra fins al Passeig. L’única llum sobre l’aigua era
la dels avions freqüents, com si hi haguessin molts de sols o de llunes
viatgeres, talment el planeta del Petit Príncep, tintant la nit intermitentment.
Hi havia una màquina de música al teu aiguavés primer, devora el piano, amb els poemes de fusta penjats a la paret, color d'ambre, de la plagueta de poemes que feres amb l'Amador.
Tu devora les gerderes grogues, i nosaltres amb tu, que estrenyíem lligams amb pasta fresca farcida de carabassa, feta a moltes mans amigues, duita d'Itàlia.
Bevíem cava de Canfufluns, amb un cor vermell i fràgil que parlava de presències dins l'absència, i te pu-erh, color coure, i cafè de sant Eustaqui, menjàvem ensaïmades de vàries castes, tota la dolçor de l'illa i l'amistat.
Tu dauraves patató amb secrets mil·lenàris per acompanyar la porcella feta al forn de llenya i treies aigua del pou, fresca i clara .
Jo feia flors de xocolata blanca, com clavells d'amistat, per honorar-te i te duia poemes i flors de sal com a llàgrimes. Parlàvem de tot i de res i de nàufrags i supervivents i de llengua i de pàtria i d'amics i de mar.
A la màquina de música destacava Pink Floyd: cap control del pensament, una altra pedra al mur... i que caiguin els murs que separen.
La casa s'omplia de nit, i records de joves llibertaris i vides com illes solitàries i no perdíem punt d'escoltar-te i jo et feia un massatge a l'esquena cansada i un ca, un gat i un lloro conversaven també amb tots nosaltres.
I el poema de l'ambre va esdevenir oracle. El recordo com si fos ara:
La resina de les coníferes regalimà damunt la closca de petits insectes que no sospitaren l'interès que desvetllaven i la fascinació que exercien els fòssils i que tampoc no conegueren que l'engrut que capturà, vibrant, el seu vol, si no els matava mai no seria ambre. La resina, recobriment protector, mortal: vives, no duren tant les criatures.
Sí, cal morir per ser visibles. Qui no creurà que s'agita la fosca que engruna la capsa
Després d'aquella trobada, on vas mostrar la freixura sense matàfores, res va ser igual que abans, en volíem més i ens enyoràvem i no bastaven els posts.
A l'hivern l'aire es va omplir de núvols foscos i el pol·len groc a la primavera t'ofegava. Ni la lluna, ni les magranes, ni l'amistat, ni l'amor, ni l'hospital , ni les roses blanques, van aturar l'ambre que et va fer immortal, Xesca Ensenyat.
No et varem poder retenir, les ales esteses ja cap a fondes aigües, però es va fer el miracle: Ets a l'ambre, entre nosaltres, transparent, insecte meravellós i rar. Romanen les paraules, les gerderes de cada nova primavera i allò que vam viure, quallat i viu... un any després d'enlairar-te.
Diu Joan Mayol que les aus s'han de conservar per imperatiu legal, per conveniència pròpia i per motius étics i estètics.
Ja és fora de perill el voltor negre , encara ens necessiten l'àguila peixatera, la milana, els virots grans i petits i algunes aus d'albufera
Podem aprendre molt de les aus:
L'au passa i oblida i és així com cal. Passa, au, passa i ensenya'm a passar
F. Pessoa
Elles saben entendre els designis del vent i del temps i aprofitar-ne les bones condicions, l'esbart és disciplinat i vola metòdic, s'ajuden les unes a les altres.
Ja sabeu com m'encisa l'egretta garzetta, al port o als esculls, a les platges poc sovintejades o en vol baix, i com m'hi entenc.
També us he explicat la convivència amb les merles i el pas del rupits gronxant-se a les branques del llorer i els rosers cada matí.
Avui, divendres 7 de maig, inauguració de l'Exposició del pintor Antoni Marquet Pasqual i recital poètic dels poemes que conformen l'obra, al Museu d'Art Contemporani Can Planes, a sa Pobla, a les 20,15 hores.
A l’origen d’aquesta exposició hi ha l’amistat i
l’admiració mútua, feta a foc lent, perdurable, generosa i fructífera, com ho és
sempre l’amor. Hi ha també l’amor a la pàtria, a la llengua i a la llibertat.
El treball pictòric - poètic que es presenta, d'Antoni
Marquet Pasqual i Maria Victòria Secall, aplega obres pictòriques de gran format, on la poesia
s’endinsa en el quadre, hi és present, i el quadre mostra la idea i el
sentiment a través de la forma i el color. L'obra s’inspira en el teatre d’Alexandre Ballester , cercant
l’essència de les figures femenines a la seva obra, una obra d’avantguarda quan
va ser creada i de plena actualitat avui i ara.
Els temes són: la llibertat, la revolució, la
corrupció, el poder i els seus miratges, els valors emergents i els de sempre, la
clandestinitat, les passions humanes i la figura de la dona com a subjecte
actiu, i no comparsa. Així hi trobem la llibertat enjogassada i fresca de Tina;
la lucidesa de Mònica que denuncia el gir d’una política que havia de ser
llibertadora i acaba convertint-se en burocràcia i vanitat; la coherència de
Beatriu davant l’obsessió capitalista de Nofre Taylor; Marta Cincinnati,
víctima de la repressió i la persecució de les idees, fins a la mort que sap
segura; Alícia atrapada en el paper passiu de ser mirada i complaure, Anna que s'estima Salvador i els seus ideals però no el pot seguir en el seu destí.
Plou i bufa el vent, que cerca un nord ben definit
i, no trobant-lo, dóna voltes com si fos helicoide. Plou, i les fulles dels oms
es remenen neguitoses i les capçades dels fassers i les palmes.
Plou i sembla que rodolin per l’escala d’un cabaret
galàctic, amb estrèpit, tot d’ídols
gegants , dempeus o a cavall, estàtues de dictadors i maníacs que cauen pel seu
propi pes com torres d’electricitat caducades, o edificis blindats, rebentats
per suïcides.
És un renou ferit de mort, quasi un bràmul. Costa de pensar serenament i recordar les remors de les coses sota el renou que ens invadeix.
Els hi agrada tant als dictadors de tots els punts
cardinals i tostemps enfilar-se damunt les places o els cims més enllà del
temps, però tanmateix cauen o els esboquen.
Han de caure encara molts gratacels de por, i
plataformes petrolíferes, i creences, i vanitats, per a retrobar la remor
vertadera de la pluja i del vent.
La primavera ha arrelat de valent. A Campos és primavera i hi viu la poesia.
Si voleu fer un tast de textos i sabors, una degustació de paraula i música, aquesta nit us esperem, FARTDART ESCAMOT DE POESIA, avui divendres 30 d'abril, a les 21 hores a l'Auditorium de Campos, carrer del Convent s/n
Na Carme Laura ens va regalar la bella declinació llatina com a rosa de sant Jordi. Prenent la suggerència em va venir al cap en Brel, és clar, a més de les classes de llatí.
En Jacques Brel ens canta 'Rosa' , com ell sap fer, deixant-hi la gargamella i la pell ... La 'baixo' del you Tube. Us la deixo al petit mostrador del meu post per si la voldríeu collir i escoltar, per si del cas no us va arribar cap rosa, per si us mancava, per a qui la vulgui recordar o cantussejar, amb estima.
Els vint minuts que espero l’autobús que m’ha fugit
als nassos els aprofito per pensar i badocar. Sort que hi ha seients a la
parada. Veig el trencadís d’argent de la
llum del migdia damunt la mar molt blava i el sento picant com la magnèsia als
narius i a la llengua. És curiós com s’enllacen unes sensacions amb d’altres i
tot són empremtes de records surant.
De bon matí clareja
prest i em deixondeixo aviat, malgrat el canvi d’hora. El dia també s’allarga els
vespres i em permet contemplar els dibuixos de les pedres i els relleus que de
nit eren caramulls d’ombres. Puc constatar el creixement de l’herba, les ones eixugades a la platja , la tenacitat del caragol a les fulles del llimoner i la
força de les formigues arrossegant supervivències
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
La primavera ha arrelat de valent. A Campos és primavera i hi viu la poesia. 
