El Cavall Bernat és una serra a la Costa Nord de Mallorca que abraça, per la seva vessant est, les quatre cales que formen el llogaret de cala Sant Vicenç, al municipi de Pollença. D’oest a est cala Barques, cala Clara, cala Molins i cala Carbó, arena, còdols, roques i aigua maragda... La Serra de Tramuntana es precipitaa la mar fins a Formentor amb una tirallonga d’agulles i penya-segats bellíssims en el seu conjunt i en la seva singularitat. Una d'aquestes formacions, El CavallBernat, ens ullprèn la mirada d'allí on estem, una roca de 350 metres, retallada com una cresta de drac,suggereix també formes fàl·liques, un cant a la vida. Al llarg del dia pren diversos colors: taronges, vermells, liles, blaus, negres, que han inspirat poetes i pintors. Alguns diuen que el nom amaga una clara referència al carall armat/trempat/bernat del mascle. No sembla pas estranya la coincidència amb la forma erecta. De fet a la carretera de sa Calobra s’erigeix una roca de forma fàl·lica amb el nom de penyal Bernat. En trobem a Catalunya, l’emblemàtic monòlit del Cavall Bernat a Montserrat, i al País Valencià . Algun autor ( A. Galmès ), però, ha associat el nom al mot pre-romà Karr, pedra, i a la paraula baranat, voltat d’una barana de penya-segat. Totes aquestesinterpretacions són possibles i intenten apropar-se a la màgia delserrat i a l'origen del seu nom.
Un nin petit, d’ulls rodons i àvids de món i de vida, baixava descalç a la platja per veure allò petit i allò gran del seu paisatge mariner : la arena fina, les dones que es despullen lentament per rebre la carícia del sol i de la mar, les barques, les roques imponents que tot ho conteneni permeten l’envestida de les ones i de la tramuntana.
A tall de record diu en Marquet Pasqual al pòrtic de presentació...
Ella, d’ençà que va morir en Miquel, ja no hi trobava sentit a viure i esforçar-se . I això que li va costar ben molt d’avesar-se a la malaltia d’ell i a aquell apagar-se fins a tornar no-res. Feia sis anys que era viuda i que li va venir sobtadament aquell esfondrament que ningú hagués pensat, perquè sempre deia que quan en Miquel faltés ella, que tenia una sortiguera rabiosa, no pararia a casa.
Ben al contrari va decidir que no faria pus el dinar ni quan vinguessin els fills, ni per a ella tota sola. Això li duia moltes bregues amb la nora i no pocs morros amb el fill, però feia l’orni i qui dia passa any empeny. Buidava la gelera fins que no hi quedava res i podia endrapar-se quatre iogurts, un arròs amb llet, i mitja rajola de xocolata per dinar o per sopar. Ja no passava gust amb el bon menjar, ni en fer-lo, ni en assaborir-lo. Ella, que havia estat una daina a la cuina, que havia fet les delícies de milers de comensals al restaurant on havia treballat tant d’anys. Ella, que era famosa pels seus arrossos i les albergínies farcides amb un toc especial que encara no havia confiat a cap altra cuinera.
Ahir nit, 25 de juliol, la lluna creixent, una pinzellada blanca a un cel molt blau, i un bon estar al carrer, fòren l'esplèndid decorat. Tremolaven els serrells blaus de l'envelat i això era senyal que hi corria el vent. El fum i el flaire de les graelles, farcides de sardines amples i argentades que es torraven, arribava al camí costerut de l'església.
La XIV trobada d'havaneres i cançó marinera havia d'engrescar-nos fins a la matinada amb un tassó de rom cremat com a comiat i els mocadors que voleiaven al sò de la bella Lola. El públic, com cada any, demanava les lletanies dels frares de sant Jeroni. Per als habituals: Oh quin cul tan indecent!
Que has menjat mongetes blanques faves o pebres coents? El portelló de ses bufes tanques o me'n vaig corrents.
Primer van ser Sac i Ganxo, un grup convidat del Berguedà, i després els Arpellots Havaneres Band, entranyables, que han creat i mantingut l'esperit d'aquesta trobada al plà de sant Jordí un any darrere l'altre.
Allí els amics de sempre que cada juliol hi tenim convocatòria, pares, joves, avis, infants, bebés, la gent del poble i la que estima la mar i el país.
L'estiu és el temps de les trobades amb amics i família, temps d'esquivar el sol i cercar l'aigua i l'ombra, temps de blat alt i molt peix. No per a tothom , ja ho sé, però per mig món.
Has vist com has encès les flors en flames de les figueres de moro? I com l'arbre de foc s'ha omplert de flors com becs badats d'ocells? Esclata el magraner les belles flors vermelles talment una brisa de seda salvatge.
Tot ho han fet per a tu, Xesca.
Ningú no vol anar de negre dol, tu no ho volies. Com les flors nosaltres mostrem la ferida vermella, ben viva, la sang que vessa, el forat de l'absència que no es dilueix.
Les flors s'obren amb passió de vida i s'escampen pertot, com tu ho feies només tocar les tecles per arruixar-nos de valent des del teu Hidroavió.
Partim, la mar ja ens crida, el descans, la primavera després dels ensurts i el cansament aquest que et ve i és de la carn, i és del camí inevitable i volgut, on hi deixes bocins de tu i se t'estripa l'ànima cada jorn, entre els arbres i les bardisses, la feina, els desencontres, les absències i els abismes. I arriba que dius: pus!! i quan ho dius ja és l'hora de partir, perquè t'han fet d'aquesta pasta i ja ho saps que has après a apamar fins a on pots arribar i quan cal aturar-te i descansar. I també saps que és la mar on hi trobes vida i és l'oratge que neteja i ajuda a tornar a començar.
Ens esperen uns amics nous, de fa tres anys, no per això menys importants. La vida no s'atura mai de lliurar-mos tresors. Ens esperen Sardenya i Sicília, l'olor de màtria i salnitre, les mirades sorrudes, el passat i el present, arrels i horitzó, la bellesa de la mar solcada d'illes que són bocins d'història nostra.
Na cara Ics, que li diu na Marieta, és morta, aquesta matinada. M'ha telefonat en J. Na Maria, la seva filla, era al seu costat, li estrenyia la mà i s'ha adormida devora ella.
Necessitava més aire que no pas el que tenim. I un cel més ample , amb més clarícies.
L'hidroavió vola ja sense límits. El podeu veure? Ens deixa les seves arruixades, la "horça", la imaginació, la mirada crítica, el taranna rebel amb molta causa i una obra sólida i silenciada. Ens deixa l'aigua clara com una allau, ales obertes, espargint paraules desvetllades
La nit de divendres a Palma un sopar va acompanyar els Premis Cavall Verd de Poesia que atorga l'AELC: Miquel Cardell i Antoni Xumet van ser els guardonats. Una mostra de la vitalitat de la Literatura catalana i un orgull per a Mallorca. Es va poder gaudir d'una lectura dramatitzada en homenatge a Damià Huguet, a càrrec de J. Gomila i M. Gelabert.
Dissabte matí, a la casa de Cultura de can Pere Ignasi a Campos, els assistents als actes varem poder visitar l'exposició:Damià Huguet. De primera mà i celebrar la taula rodona moderada per en Damià Pons que ens acostava en Damià Huguet, home total: Francesc Parcerisas, Sebastià Alzamora i Pau Vadell van parlar de l'home i l'artista, com el van conéixer, els seus caires, la seva vitalitat, les passions que l'encenien i el magnífic poeta de referència obligada que és. La publicació a 2008 de la seva obra completa, incloent-hi la inèdita, salda una part del deute que teniem amb ell, als dotze anys de la seva mort. Ja us en vaig parlar.
A migdia el plugim que ens havia acompanyat de bon matí, camí de Campos, ja havia desaparegut i feia un bon estar passejar per la vila, entre mig del Mercat i els carrers ben vius.
De la mà de na Francesca Adrover i n'Elisenda Farré vàrem recorrer alguns dels llocs emblemàtics de Campos principalment descrits a Les fites netes : Cas Sant, Cinema sa Recreativa, Cinema Modern, Can Lluís, ca madò Mariana, carrer Estret, Lloc Sagrat, Cafè Tren, Cafè Nuevo, el Ferrocarril i ca seva, al número 40 del carrer del Ferrocarril. Ens van introduir a cada racó de la vila natal d'en Damià, una ruta literària entranyable DAMIÀHUGUET: VEU I CAMI
Ens feren Campos proper i conegut, recordat, reviscut pels poemes i descripcions d'en Damià, en la veu de na Xesca i n'Elisenda i la dels poetes: Pau Castanyer, Clara Fontanet, Ricard Martínez Pinyol, Joan Pomar, Emili Sánchez-Rubio i M. Victòria Secall.
Clívies i fressàides a la casa del poeta, els llibres, la taula, la cadira cordada on treballava, les plaguetes...Na Magdalena, la seva dona, ens va obrir la porta de ca seva i la llum hi va entrar amb parsimònia, nodrint l'olor de llibres i l'emoció que ens relligava.
La primavera ens ve a l'encontre. Aporta la confirmació d'una promesa que esperàvem, com aquell goig que ens arriba a glops i sempre sembla nou, irrepetible. A la fí arriba, ella. És la vida inscrita al pol·len i a la saba, als àtoms d'hidrògen i d'oxigen combinats dos contra un, el dia equidistant de llum i d'ombra.
Ella ens manté dempeus malgrat els terratremols que ens sacsegen. Ens atorga la constatació de l'esperança en mig dels fems de corrupció i les porres, amb els que ens anorreen i sepulten.
Molta coca, no precisament d'ametla, s'ha confiscat a Balears - un 1000% més de kilos que l'any passat- i molt poc pa ens arriba per conhortar-nos, molt de fem i d'indecència que s'obstina a ofegar l'encàrrec que vam heretar, el valor de ser decents per damunt de tot i d'estimar la vida, l'ofici deviure - que deia en Blai Bonet.
L'altre dia me van telefonar del DM per saber la meva opinió dels blocs en un parell de paràgrafs. Això és el que els vaig dir:
A parer meu els blocs són una eina interessant i plena de possibilitats, una aplicació àgil i dinàmica que ens ofereix internet ja perfectament consolidada.
Un bloc és un intercanvi d'informacions, opinions i interessos, és una manera d'experimentar, un laboratori d'idees i tendències, un esborrany compartit, de vegades una urgència de dir que és contestada, una pedra llençada a la mar que fa ones, una circulació de corrents d'aire.
Un bloc literari participa de les característiques de diferents gèneres literaris, els travessa com un enfilall, tocant-hi els caires: epistola, aforisme, diari, exercici d'estil, relat breu, poesia, crítica, la pinzellada d'un assaig, les impressions d'un viatge. Potser un bloc sigui un nou gènere literari, si és que n'hi han.
Un bloc ens iguala, dóna oportunitats, és un lloc que democratitza les tertúlies lieteràries i el fet d'escriure. Bocins esparsos de creació literària a mig coure o fresques de trinca. És imaginació, un calidoscopi que ha de fer llegiguera per sobreviure, si no s'extingeix. És referendat o dejectat pels altres blocaires amb una certa immediatesa.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
Au, Au, desperta't,
L'estiu és el temps de les trobades amb amics i família, temps d'esquivar el sol i cercar l'aigua i l'ombra, temps de blat alt i molt peix. No per a tothom , ja ho sé, però per mig món. 
