  |  |
|
Impressions de viatges  Mirar i, de vegades, veure-hi clar. Mirar i, de vegades, entendre. Mirar i, de vegades, viure en la mirada.
El paisatge contra l'ull com una busca airada, contra l'òrbita de l'ull - un món rodó que constata - com un insult i, de vegades, sentir-lo com una llàgrima, com la carícia d'una llàgrima, un conhort inefable.  L'acant floreix l'esvelta tija blava, sorgint de les fulles nervades, entre les oliveres i els prats. Les clívies tremolen, enmig de les lloses, com llengües enamorades. Rere les pedres s'amaguen els soldats que van morir cos a cos, quan això era un honor, i les lúbriques llobes, amarant-los de somnis les nits, abans de morir, a Efes, la ciutat dels morts a l'aire lliure, a Anatòlia, on la mar es retira, empesa pel riu. He vist florir els acants, immortals.  Camí de Míkonos, tots els colors del blau a una mar plana, quasi elàstica, on el vaixell semblava inserir-s'hi com una illa més, surant a la superfície, lliscant com el meu desig. Arribes i et sorprèn la tranquil·litat de l'escenari, on, o bé tothom interpreta perfectament el seu paper i, en tot cas, hi ha un bon guió i un bon director, o bé han sabut trobar l'equilibri entre ser un lloc visitat amb desig per mig món i mantenir la quotidianitat, sense ensurts ni peatges excessius, sense tornar-se ximples, amb la saviesa de no matar la gallina dels ous d'or. No tothom ho sap fer. Més aviat he vist la depredació del territori i dels visitants, tot confegint paradisos globalitzats de cartró pedra i dubtós atractiu. Potser, quan ets algú, i ho saps, i n'estàs vertaderament cofoi, ja no cal semblar ser altri...potser, quan saps que aquell qui et desitja coneix el teu valor, no et cal el maquillatge. Saber tenir horitzó - ja n'he parlat. Tot un art deixar les petites capelles blanques obertes amb confiança, mantenir l'arquitectura d'un temps, mantenir els oficis artesanals i oferir-los: sabaters, argenters, pescadors, teixidores, petits hotels i restaurants familiars, petits locals amb vistes privilegiades i bons espectacles musicals, i els souvenirs pocs, sense desmesura... T'exposen els seus productes en petites i variades botigues que no trenquen les línies costerudes dels carrers, ni s'hi amunteguen, ni els hi lleven bellesa. Hi pots trobar la tècnica del mosaic, l'argent cisellat i repujat, el disseny de joies i roba, les miniatures pintades a mà a l'antic gust bizantí, les sandàlies de pell i sola de cuir, cosides davant el visitant, tot recordant les antigues sandàlies gregues, que hem vist a les estàtues, pops a assecar, penjats a les barques amarades al port, camises falagueres i fresques de cotó blanc o amb llengües, xals de catxemira i seda ...  Encara miro enrera, cap a la mar, i veig els ocells que ens anuncien terra. Encara miro enrera i veig els tresors ocults a la fondària de les aigües de la mar Egea, on giravolten, màgiques, les cíclades, en torn a la petita Delos, que va veure néixer el sol i va esdevenir centre. Encara miro enrera, on s'amaga la caldera que es va empassar el foc devastador i alhora una ciutat sencera, els seus homes i les seves dones, les pintures més belles i la mirada ample i llarga cap a l'horitzó, fa més de cinc mil anys, on potser hi reposi també la ciutat circular que Plató imaginava, perfecta en el seu ordre o l'Atlàntida Encara miro enrera i veig l'estela argentada sobre el mar i oloro la sentor de salnitre i el meu cor batega com una papallona blanca en mig de les alzines i les oliveres, aquesta primavera que havia somniada. Covava aquesta desig i estotjava aquesta emoció fa forces anys, quan quasi adolescent vaig descobrir els ideals dels temps que ens han fet com som, i estudiava grec clàssic i filosofia, i comprenia que arrabassar a una pedra la seva duresa i fer-ne sorgir tots els plecs d'una tela finíssima o els àgils moviments d'una cabellera era la més perfecta de les arts, i els dofins saltaven exultants i els dibuixos de mites i greques eternes circumdaven els colls de les deesses i les dones lliures. Encara miro enrera i veig Atenea Nike amb les ales desplegades i m'espanta el vell desig dels atenencs de tallar-li les ales perquè no els abandonés, ella la deessa de la saviesa.  La pell de la mar Egea és viva. Suara fina, com un xal de seda, teixit per àgil mà, polida com un marbre, petjat pels visitants, amorosida durant segles. Suara és fràgil, com una pell centenària d'un rostre venerable, arrissada, per una brisa feble, falaguera, com un vestit a l'ample, com d'aigües somes. Si algun magnífic vent, desfermat del seu cau, s'escampa com un núvol, llavors s'abrusa, s'esquinça i s'esvalota, talment els irats braços d'Escil·la o de Caribdis, enfilats de passió.  "El pitjor és que l'home no pot estar a l'horitzó que veu i, si allí fos, desitjaria trobar-se a l'horitzó on ara està" J.Saramago
 "Anar-se'n tot d'una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l'àncora i es perdi falaguera , de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau" Així acaba na Carme Riera la seva esplèndida novel·la Dins el darrer blau, on es narra el destí tràgic dels jueus conversos mallorquins que volien fugir d'una delació, partint cap a Liorna. El mal temps no els hi permeté salpar amb "l'Eolo". El port, que havia d'albergar les seves esperances de llibertat, contemplà, espaordit, la mesquinesa de llurs execucions a la foguera. Era l'any 1691. Encara avui, de vegades, es cremen absurdament les esperances d'altri amb la intolerància i els fonamentalismes, amb el menyspreu. L'atzar i els pensaments, lliscant per mar oberta, vaigarejant, van relligant les expectatives imaginades dels viatges, que, com diu Tabucchi, sempre són un atzar. Tot allò que ens configura el desig d'anar-hi, allò que coneixem i hem llegit, allò que hem escoltat, ens prepara la mirada per absorbir de cop, com un vent favorable, allò desconegut i deixar-nos sorprendre. Liorna és també un port lligat a Mallorca i a les illes Balears per altres raons. Diu la cançó popular: "I fugia molta gent perquè la feina hi mancava . Uns anaven a l'Alguer altres a Cuba o Itàlia perquè hi havia un poblet que Liorna anomenaven on s'hi trobaven tan bé que ja mai més no tornaven I una dita en va sortir: Qui va a Liorna no torna!" Al llarg d'aquest viatge, com passa sovint quan estem bé, hi han hagut moments que no haguéssim tornat. Liorna, a l'imaginari, estava envoltada del desencís de l'anhel no assolit, tan intensament narrat per na Carme Riera, i per l'encant d'una ciutat que promet acollida i fa oblidar les penes de l'exili. Amb aquets pensaments vam arribar de bon matí a la Liorna real, fanera, traginant, port franc de la Toscana, pàtria de Modigliani. Cap malastruga va neguitejar el mar " un mare d'azzurro, ombrato d'argento" i sense dubtes varem sentir l'acollida. D'allí partirem cap a Florència .  La rada de Vilafranca (Villefranche), una bella badia propera a Niça, sovintejada pels antics grecs i romans perquè s'hi podia fondejar i arrecerar una flota, saquejada pels bàrbars i el pirata Barbarroja i defensada per la Ciutadella de Sant Elm, mostra una aigua vertaderament blava, que fa honor al nom de la Costa d'Atzur. Petits muntijols, de vista ample i neta, i els Alps marítims, de guardaespatlles. Altre temps vila de pescadors, ara lliura una altra resistència a l'allau de turisme, de creuers i de personalitats mediàtiques. Crec que ho duu amb dignitat. Tots els museus es podien visitar gratuïtament la tercera setmana de maig, perquè coincidia amb la setmana dels museus. És una població d'agradables mesures, que es pot fer ben bé caminant. Hi fa de bon passejar. Badocar pels seus carrers, perdre's pel medieval carrer de l'ombra, pujar i davallar, tafanejar al mercat de brocanters, entrar a la Capella de Saint Pierre, decorada per en Jean Cocteau al 1957, veure en Django Reinhart immortalitzat a una de les parets de la capella. Imaginar-se l'Aldous Huxley cercant inspiració i la Tina Turner fent vibrar Saint-Michel.  En arribar a Palma, tot tornant d'un viatge desitjat a foc lent, s'anaven esvaint lentament els deliris, els mites, el goig i els pensaments, just a l'indret del record , per a no ser consumits en un llampec abrusador i desaparèixer. Ajornaven, com una llavor preuada, ésser assaborits de nou, en la certesa de la seva existència, per a quan el temps ho pugui permetre. Un sol eixint, a les sis del matí, com una rialla murri al mig del cel i sobre el mar. Un dia clar. Compareix la ciutat de la feina i de les coses de cada dia, la meva ciutat i hi entro de puntetes. En M. que ens ve a rebre, una abraçada llarga i perllongada, com un llaç. Ja ens enyoràvem. El seu cos conegut, l'espatlla càlida i acollidora... i cap a la feina... El camí de baladres roses i blanques i les xicarandanes liles i atzurs, exultants, que deixaven cercles concèntrics a les voravies, com un present d'amor repetit que jo esperava, les meves xicarandanes...  Fa dues estacions que vaig collir el tren de Vilaweb, vull dir que vaig decidir pujar a la pedania dels blocs de Vilaweb. Amb el meu pèndol de petites oscil·lacions, com una parpella perplexa, per compartir mirades i consideracions, ruixats i nuvolositat variable, des d'un punt petit, en prou feines posseïdora de gravetat. Han passat la tardor i l'hivern i ara enfilo la primavera, la recerca de País i d'esperança , l'evitació del suïcidi col·lectiu o de l'ensopiment general. He conegut persones extraordinàries, mirades del món amb enfocaments diversos, dels qui entenc les emocions i comparteixo les opinions i em sento a ple amb ells i elles, lletraferits, somniadors, percaçadors d'utopies, amants de la vida, crítics, filòsofs, provocadors, companys de viatge i vagó. Hi he trobat apunts que m'han fet esmolar l'enginy, mans fortes i nobles, que s'estenen cap a mi francament. Cors oberts a l'ample, generositat, comprensió, diversió, complicitat, bellesa, companyonia...."Una col·lecció d'ullades que en silencis ovals" ( com diu l'amic David Figueres ) i uns quants comentaris m'han acompanyat en el viatge... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosANIVERSARIS
BLOCS
BLOCS I LITERATURA
PREMSA
RàDIO
WEBS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|