De bon matí he estat un quart d'hora mirant la mar de cara, mentre esperava l'autobus. Avui duia retard. És una tasca hipnòtica mirar la mar.
Els fanals del passeig, de coll llarg, semblen sorgir de l'horitzó que la mar els hi marca, com norais. La mar, encara grisa, pareix que s'ha d'abocar tota damunt nosaltres, en qualsevol moment. Ben mirat és com un miracle que no ho faci.
L'agranador aplega les fulles dels lledoners i les xacarandanes que fan un ball neguitós a les rajoles quadriculades i enfosquides, talment pastilles de xocolata. Tot just l'al·lot arreplega les darreres fulles ja se li formen remolins un altre pic a les primeres. Però, impassible, decideix capriciosament quan ja basta de granar. No ens mira. Ho fa com si dugués el compte.
Un paraigua groc assenyala el punt on la premsa gratuïta escampa les noticies que ha triat divulgar i una dona amb senyals d'haver dormit poc la reparteix a les totes.
Victoria |
Mirades |
dimecres, 5 de novembre de 2008 | 10:18h
De nit la pluja damunt les teules, sorgint d’un plor antic, estojat a algun lloc, com les ufanes fan. De bon matí el paisatge descompareix. L’ha esborrat un difuminador, en el·lipsis disforges, fins a la desaparició, talment saïm fumat. La mar, la carretera, el cobricel, tot gris d’incertesa. Difícil dir qui és qui al fons d’aquesta cataracta als ulls de la ciutat. Però déu ja és a la fi negre. Les fulles menudes de les acàcies dibuixen llenguatges secrets a les voravies, un paisatge emergent a l’ull, coberta la mirada pel paraigua, sense perspectiva, només l’enrajolat . Intento esbrinar-ne els indicis, alguna ruta clara, una resposta als meus dubtes raonables.
Barack Obama ha guanyat amb escreix, les dones empènyen. Potser amb això, aquest matí, ja n’he de tenir prou.
Somric, jo tota sola. Em ve al cap un acudit que corria quan l’home va arribar a la lluna, segons ens han contat.
Cau amb força la pluja com un estrèpit d'animals que fugen a les totes sobre el meu cap, banya la tarda i la casa. Les teules executen la dolça simfonia de l'aigua. Jo em deixo fer, com si ho volia ja de temps, com qui ho espera de forçat, com el lliscar del torrent cap a la mar. M'agrada i ho agraïsc.
Imagino la pluja baixant-me per l'esquena i em restaura les vertebres adolorides i el gust del te calent em duu remors antigues. Ja sé que seria imprudent sortir i me n'estic a contra cor.
Miro per la finestra i veig el cel bastant aclarit, els núvols s'intueixen blancs i tot plegat fa pensar que minvarà.
S'atura, efectivament, l'aiguat. L'asfalt fa reflexes d'atzabeja i llicorella, xarolats i argentats. Olor de terra i gessamí a les pasteres i al jardí. Els cotxes llisquen al carrer de més enfora projectant la llum com serpentines .
Les ferides de l'escorça dels plàtans prenen colors de maragda i topazi, sobtadament s'embelleixen. Tot està inventat. M'afanyo a recordar-ho abans de la poda, llavors només seràn troncs mutilats. A alguns els hi surten brots tendres per tafanejar la vida, com una curiositat, fora tocar, com les il·lusions que ens assetgen.
És fosc en sortir de casa. La façana marítima és irreal als meus ulls, com una ombra xinesa, com les corbes d'Escher desfent-se en el cel . Altives, esgarrapen els núvols les antenes de les televisions i els telèfons, les agulles gótiques dels campanars i les torres, l'esquelet de les tanques publicitàries. La mar grisa adormida encara, la penombra, alguna cosa del meu cor també a les fosques, també desfent-se, sense perdre la fesomia.
Tombar el cap, seguint la corba del bus i arribar a les avingudes, encara no deu minuts i la color torna a les coses i les cases.
Les coses en les que crec m'alliberen, m'eixamplen, em reconstrueixen...
La serra es dibuixa tot al llarg dels meus ulls com un gegant dorment. Pel seu llom s'enfila un núvol gris amb un esguard amenaçador. És un tauró, la boca prima, eixuta, esquerpa, com una falç. Els ulls, fets per esbrinar víctimes, àvids, sorneguers.
Sí, és un privilegi, ja ho veig, permetre'm donar nom i història als núvols i als estels, com ho feien les gregues mandrejants a llurs illes.
No sóc a l'autobús, sóc a la sala d'espera d'un centre sanitari. He tingut la sort que la sala 3, on m'assec, és davant una finestra de més de 4 metres i m'aboca al cel i a la muntanya. Fa bo de passar el temps badant.
Victoria |
Mirades |
dilluns, 22 de setembre de 2008 | 18:28h
Cau a barrals l'aigua i fa calfreds. S'esborra la línia de l'horitzó, com un ombratge. La mar i el cel, talment una mateixa peça a un teler imaginari, tota aigua i grisor, anuncien la tardor.
Em deixo dur per la pluja. Les gotes cauen amb força com dards i no es desfan. Resten disperses, a la deriva, bimbolles errants sobre l'asfalt que bull.
M'afegesc amb la mirada a la riuada que no es pot endur l'embornal, avinguda avall, cap a la mar hipnòtica. No me n'adono i els cotxes em banyen fins als genolls, mentre estic a la parada del bus. Ells tampoc se n'adonen. Una al·lota i jo riem a les totes amb la feta. Inútil oposar resistència.
Alço de nou el vol cap a les coses que en prou feines es veuen des del bus-peixera que ha arribat i ens hem afanyat a prendre. Les finestres ragen a les totes, es difuminen els cantells de les cases, i el color de la ciutat s'esvaeix. Només la pedra de marès dels edificis pren el seu to natural de fa segles i reviu amb saba nova.
Victoria |
Mirades |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 18:24h
El dia, ahir, va ser estrany. Un sol opac, anèmic, descolorit, era tapat intermitentment per una mosquitera de núvols i un miratge de pols en suspensió. Un dia gris,fosc i malapler, se’ns queia damunt com un càstig.
Lacalitja sufocant envoltava la terra,perseguida d’una febre extenuant que ens aclaparava a tots, vius i inerts, i no va fugir ni de nit.
Plegava de la feina a les set de s’horabaixa i el passeig vora mar no me tornava l’esmani les forces. Com una criatura invertebrada m’arrossegava a cercar la remor de les barques per a poder constatar que estava envoltada d’aigua i cercava seient com qui cerca un tresor, però res em restaurava el cansament. Ni els correus de les amigues ferenel miracle. Com un grumer fora l’aigua perdia el sentit i la forma.
Vaig tornar a casa sense poder fer de tira l’escala que em separa de la mar. Em vaig clavar a la butaca d’orelles, tot esperant descansar. Dins ca nostra la temperatura era més baixa que al carrer. Afortunadament la nit, el ventilador i les finestres en ample, van fer la resta.
Victoria |
Mirades |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 00:42h
Tota la tarda s'ha preparat per a l'espectacle. Núvols compactes i d'altres, estripats i fràgils, es mesclaven al cel divers. Un vent generòs i constant, suau, duia la sensació de frescor que tant necessitàvem.
El sol ha convidat a un banquet dionisíac, vidre roent a punt de fosa, ha travessat els núvols blancs i grisos i els ha tintat de roig i de violeta, escampant lluminositat pertot.
La lluna, xap de blancor, perfecte semicercle, alta i distant, ha aparegut a ple dia i s'ha cercat un recó blau.
El sol s'ha descompost i dispersat en camins horitzontals de llum fins a l'extinció. Només un record en pocs instants.
Voldria haguessiu vist aquest crepuscle, la bellesa del qual regira la mirada, però alhora aserena.
Els gorrions s'han enfilat a grapats entre les palmes dels fassers i les tòrtores morenes s'aixoplugaven al pinar.
Potser sí que només som aquesta dessolació , com la del cel amb els núvols estàtics i la fosca que cau, suspès l'univers d'un encanteri, tot just després d'una exageració de roig.
Victoria |
Mirades |
dimecres, 3 de setembre de 2008 | 19:41h
L'avió s'alça en diagonal, talment llençat per un fonèvol, atret per la llum i l'alçària, una au gegantina, ben comuna al cel de Ciutat. Recorda la tragèdia de dia 20 d'agost, però alhora la perfecció de la seva línea aerodinàmica la fa oblidar, com si fos impensable.
No es pot viure d'esquena a la mort, tampoc de cara a cara, paralitzant-mos. Ben aviat ens avesem a tot i tirem cap endavant. L'avió es perd i es fa petit, embolcallat de núvols esparsos. Tres minuts després en vindrà un altre i un altre més, i molts més que no s'estavellaran. Així és la vida.
El paisatge costaner marca distancies amb degradats de gris i blau cap a la llunyania.
Coloms blancs, blanquíssims, coronen els massissos de boix, tremolant, mentre un colom gris i negre parrupeja en terra tot sol. Els jardiners amb guardapits grocs preparen la terra i els planters per a la tardor que s'aproxima. Tot són indicis.
La mar era avui una seda tibada sense arrugues, talment un estany adormit. Al fons un horitzó de cims flonjos, terres inexistents, límits ignots que imposa la imaginació, boires, com esculls. M’he hagut d’espavilar a baixar del bus a les totes que se’m passava la parada, penjada com estava del paisatge irreal. Quasi ensopego amb el meu xal i em cau el llibre d’en Rilke: Cartes a un poeta jove , editat enguany a Angle Editorial
Agafo l’altre bus que ve de buit. Soc l’única passatgera, quin luxe. Fa fresca de l’aire condicionat. Penso amb les persones que he de veure avui , el cos menut i corbat de na F., que no s’acostuma a l’aïllament dels 9 metres quadrats del seu redol, l’esguard de mico eixerit d’en P., la pell transparent com una instal·lació, escopida depètals lilesde buguenvíl·lea, besades de mulata d’havanera quan anava a fer l’esponja mar enllà, ara és prim com una fulla de lledoner i fins i tot el matalàs l’escup defora. Na L., la filla de na M., em portarà el seu temps guanyat al temps, que no sap que n’ha de fer des que sa mare és amb nosaltres 10 hores diàries, i m’explicarà un nou neguit. Vendrà també na P., els electro-xocs l’han moderada tant que ja no té cicles, només aquesta mirada perduda i el silenci, però li agrada fer figures fosques amb el Tangram i paraules de paraules cada dijous com una fita que cal acomplir.
Rodolàven les fulles disforges dels plàtans per la voravia de les Avingudes, ferides i tacades pels fongs grisos, talment les mans d'un vell, aquest matí. Una imatge quasi tardoral. Ben aviat el carrer ha estat ple de fulles retorçades i malaltes, altre temps palmells oberts, amples i acollidors, com ventalls. Tot s'acaba espanyant.
El vent apaivagava els excessos de la calor i dels aires condicionats que escupen foc com un insult als vianants.
El matí de ciutat es mig buit. Els qui hi passen cerquen les ombres i agraeixen el vent. Des del meu seient del bus veig el film de la ciutat endormiscada, el detalls.
Un jove amb síndrome de Down, que acostumo a trobar esperant a la parada, no va al taller, no té on anar i està perdut. Es frega el cosset de fus contra la paperera de plàstic verd, que li va a mida, colrat el rostre i l'animeta neguitosa, cercant minvar aquest desfici de veure tantes al·lotes que no seran mai per a ell. Viu i es mou com si no fos vist.
Una al·lota, mentre espera palplantada que arribi el seu bus, llença nerviosa totes les galetes, bocins de pastes i restes de patates frites que duu a la bossa. Ho fa enrabiada, per força, lluitant contra la seva bulímia. Tanmateix sap que creuarà el carrer i tornarà a la pastisseria francesa a atibacar-se de grasses saturades i dolços de tota mena. Llavors entrarà als lavabos del Cristal i es ficarà els dits a la gola i es farà venir oi - de tot, de la tassa pudenta, de si mateixa, de l'estúpida necessitat d'estar "bona". Ja n'està farta. Se li veu ben bé a la mirada.
Victoria |
Mirades |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 00:58h
Alguna cosa irracional em lliga a la lluna, potser siga llunàtica o conservi mirada de lloba. Avui, quasi lluna plena, pels pèls, caminava a vorera de la mar mentre es feia fosc . La lluna, d'una claredat diàfana, passejava pel cap dels fassers de les cases indianes i de tant en tant era creuada per uns núvols foscos talment arbres transportats per un tren silenciós que es perdia a la nit.
Venia cap a mi en una estora lluminosa que serpejava la platja en diagonal des d'on era ella fins on era jo. La marea alta trencava l'harmonia de la drecera amb el seu guanyar la platja i es disgregava la llum, en ziga-zaga, empesa per les ones, totes escuma contra el trenca-ones.
Els grills, esvalotats, saltaven al passeig i cantaven. Poc a poc ha caigut la fosca i la lluna ha anat pujant camí de Júpiter fins que la seva claredat ho omplia tot, el cel i la mar i la meva mirada.
Tant de dies a la mar, al bell mig, la mirada plena d'aigua. Hi estic compromesa i l'enyor. En parlaré. Li faré honors.
La nit cau lentament i jo hi vaig a l'encontre, mentre les coses es dissolen cap una sola fosca, dins la mar, sense ombres. La remor és persistent i neteja.
Hi ha una lluna quart creixent i núvols negres que l'assetgen. La veig entre les atzavares, tintada de llum, com una ditada de farina sobre els fogons.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
