1888 és el nombre de comentaris que hem intercanviat.
250 posts
40.000 visites.
Una fragància especial.
Un país que puc encabir a una pantalla, però és real, és el nostre país, més gran del que ells volen i diuen, indestructible, és una essència, per no oblidar-nos qui som, a on ens volem trobar, de què no ens hem d'amagar, quina és la nostra vastitud. La Catosfera és el meu país real. No he d'esperar res més, ni cap almoina. No.
Convé de fer encontres amb els amics i les amigues, celebrar l'amistat, actuar-la, fer-la present amb una litúrgia xalesta del goig de viure. Avui hem anat a dinar a un restaurant de cuina marinera, prop de la mar, però arrecerades de la calor, dins el local amb aire condicionat. És impossible una altra cosa al migdia, la fresca de les taules de fora només arriba a la nit.
Érem onze. No us atabalaré amb els noms ni amb les inicials, deu al·lotes i un al·lot, que viu com vol, amigues amb les que me veig sovint i d'altres que feia un any que no topava, dues que no coneixia, però ens sabíem els noms de bon grat.
Tots hem sortit més prest de la feina , ben bé uns 40 minuts i hem fet cap allí. Abraçades llargues, dolces, autèntiques, alegries, novetats , éxits, nostàlgies, fracassos, emprenyos, separacions, parts... polissonades, un seguit de noticies amunt i avall de la taula, amb gust d'ametlles tendres.
Sempre m'ha semblat que les ametlles tendres, aquelles que ens podem menjar directament de l'arbre , mes o manco per aquesta época de l'any, duen sabor de veritat i olor de vida renovada des de la infància fins aleshores, com l'actualització immediata dels bons moments, el somriure en ample, els comentaris agradables, la tendresa, el bon menjar i el bon beure que acompanya les diverses trobades, les bromes i aquella alegria que ens bé, perquè ja hem fet les vacances o perquè aviat les farem o perquè sí. Menjàvem de musclos torrats i popets i paella de peix, però a mi m'ha vingut aquest gust d'ametlla tendra, antic i novell a la vegada.
Una estela d'aigua, talment la coa d'un cetaci gegantí, segueix el vaixell continuadament per la popa des que hem deixat el port. Tunísia ha anat fent-se petita fins a desaparèixer. La coa gegantina arriba a l'horitzó, tot aigua i boires, i des d'allí s'aferra al vaixell, com un lligam que no vol rompre's, com els amors de Dido s'aferren al seu cor.
El sol alt en el cel escampa bimbolles argentades, missatges de llum palpitants, xifrats, que m'entretenia en esbrinar, bocins de veritat que enlluernen. El sol va fent camí cap a la mar, per acotxar-s'hi, cau vertical. Les espurnes s'ajunten i teixeixen una estora, també gegantina, una llengua d'acer que cerca dir paraules sàvies, un palmell obert contenint la reserva de la llum, tota la llum.
El sol es pon, la mar es regira per uns moments per tornar en calma tot seguit. El color gris es menja la resta de la festa de ponent, els fruits malves i rojos, com un sangtraït i em ve una pau hipnòtica que no em deixa partir i m'agombola les ànsies.
Un petit balcó amb barana metàl·lica em separa d'un salt mortal que potser feria, enlluernada per la veu de la mar, com n'Ulisses atret per les sirenes pot estarse'n de llençar-se, ben lligat, i així no renunciar al seu cant.
I em ve del cel un cobriment de fosca i se m'endú. La mar a babord i a estribord, pertot, m'envolta i em contorba, la mar immensa que es desplega com un vestit de núvia i es mostra tota i es desfà en blancals com boques assajant un somriure fonedís i em torna a temptar i ja som líquida.
He sortit a caminar quan s'ha aturat de ploure, eren més de les nou. El cel blau fosc, amb clarianes més pàl·lides de tant en tant , ennuvolat amb borrallons ben negres.
La mar envestia amb força. Deixava l'arena a la platja a cada ona i els matolls d'algues, com jeroglífics indesxifrables.
La lluna quasi plena s'afanyava a sortir d'entre dos núvols allargassats com una parpella i mostrava la seva mirada blanca. Els núvols s'obrien i es tancaven i ella escampava la llum de reüll .
Suara es tancava totalment la parpella i venia la fosca resolta i el blau esdevenia negre, suara s'obria lentament, talment un llavi, i ella es mostrava.
El meu nesprer és ja curull de nespres, daurades, rosades, color de galta tendre, madures, setinades, menjívoles.
Ja sabeu, per l'any passat, que els he de compartir amb les merles. Elles ens avísen de quan estan al punt.
Les merles tenen un bec taronja que s'hi diu bé amb el color de les nespres. És una eina eficaç, precisa com un estilet. No us penseu que piquen debades, de qualsevol manera, no. Ho fan amb cura i disseny, formant una estrella. Llavors buiden el seu contingut, revoltant els pinyols, tot libant les aromes , la polpa i els sucs.
Quan ja estan llestes del seu àpat, les restes de la nespra cauen amb els seus pinyols compactes i brillants, color de mel, cercant la terra per continuar el cicle mil·lenari.
La mar ha dut fins a la platja andròmines i algues, desiguals, i ànimes ovals de sèpia, amb el cor blanc, que nodriràn de cal ocells engabiats. Els rizomes,rodons com bitlles, amb tacte de palla, s’acaramullen amb les canyes i els còdols.
Les onades han omplert de verdet les roques i han construït esglaons foscos amb les algues per desar-hi aromes de desig consumat.
Les savines ja brosten amb coratge i el camp és ple de margalides i de malves, el pi ver escampa flaires de vida, resistent a les ventades. Flors humils, minúscules, sorgeixen pertot, grogues, blanques, blaves, roges, liles...
El sol es pon d’una manera, avui, discreta i bella. Escampa una munió de llum irisada des de la màgica taronja sucosa que s’amaga, molt lentament, rera el cobricel feble dels núvols. Després es dissol en boires grogues i rosades i s’estén fins l’hora dels perfils nítids, talment ombres d’un film en blanc i negre.
Quasi 18 mesos de bloc. He fet 200 posts, amb petites oscil.lacions de temps i temperatura , amb algun sotrac i qualque instant sublim, teixint la trunyella dels dies, amics, opinions, descobriments, país. Més de 30.000 visites, 1200 comentaris, diàlegs, polèmiques, jocs, i la passió d'escriure, molt o poc, constatar instants, recordar moments, compartir sentiments. Més de 30 enllaços als quals visito amb assiduïtat i aprenc un munt de tots i m'informo ( que no es fàcil, de vegades amb tanta d'allau informativa i de renou)
Vull agrair cada dia, cada post vostre, cada post meu - que, si no tinguera el bloc, no hagués escrit- cada comentari que us he pogut fer, cada comentari que m'heu contestat, cada comentari sempre estimulant que m'heu fet.
Vull agrair també, perquè no vaig poder fer-ho quan tocava, per diverses circumstàncies, la menció que me varen atorgar, com a Bloc Solidari, dos blocaires que considero amics. Ambdues em reponsabilitzen i m'encoratgen:
El dia 10 de gener, en Joan Carles Ortega, d'Anotacions Rizomàtiques, em va fer una distinció emocionant : A El pèndol de petites oscil·lacions, per les nostres trajectòries paral·leles i perquè amb el seu alè poètic restaura l’encant del món,http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77608 Ja m'agradaria arribar a contribuir a aquesta restauració que ell m'atribueix, però, en tot cas, m'abelleix sentir que ho puc fer, de vegades.
Na Carme-Laura, de Coc Ràpid, el dia 21 de gener, em va mencionar, amb paraules que me transmeten el seu afecte - un dels més grans tresors que he trobat a can Vilaweb - i m'esperonen a superar-me: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78574 Deia així: "Em resulta ben difícil fer una elecció entre els blocs que em plauen, admiro, estimo i m'alimenten. Són molts els que formen part de la meva particular catenària solidària, uns pel seu valor literari, per l'anàlisi dels fets polítics i socials, per l'originalitat, la imaginació, l'humor i espontaneïtat, per la lleialtat nacional, per la seva intel·ligència, pedagogia i saviesa i també saborosa ingenuïtat.
De tants i tan estimats en nominaré un tan sols com a bloc solidari. Un bloc que respira sensibilitat, atemporal, sovint diari íntim en què descriu el paisatge familiar, el jardí, la serralada, el mar, ben escrit, amb il·lustracions tendres o d'impactant duresa que complementen o prologuen l'escrit. Per un rar i indefinible pàlpit atrau i abraça voluntats, fidelitza i construeix amb la paraula càlida vinculacions afectives.
Un bloc solidari, soldat amb la resta de blocaires, amb la terra i el mar, la llengua, la cultura, amb la pobresa i la necessitat. És el bloc de na Victòria, el que batega solidari amb el nom El pèndol de petitesoscil·lacions".
Mencionar alguns altres blocaires, que no hagin estat nomenats encara, com a blocsolidari, és una part de les obligacions que adquireixes quan t'anomenen. Na Carme Laura, en Joan Carles i na Roser Giner, a qui nomenaria de gust, ja han estat nomenats i no els puc repetir. Els blocs que jo nomeno, doncs, com a Bloc solidari, continuant la catenària, són els cinc següents:
Industries i caminars, de na Sívia Martínez, per la seva tasca de defensa i lluita per totes aquelles causes que ella creu justes amb fortalesa i constància admirables.
Marcus per la seva incansable tasca de docència i informació, un pou de dades i actualitzacions molt útils. Fa una feïnada.
Temps d'incertesa, d'en Borinotus, perquè no vull que afluixi. La seva honestedat i capacitat d'estimació són extraordinàries, fa de bon estar al seu jardí, on sempre s'obren interrogants d'interés. Ens cal la seva mirada.
Oi?El bloc de n'Oriol Izquierdo, perquè ens ho ha donat tot, la saviesa, el dol, la reflexió, totes aquestes coses són difícils de compartir des d'on ell ho fa , la més estricta honestedat i lucidesa. En Josep Blesa, perquè a més de compartir la seva disciplina, la arquitectura, fent-la entenedora, dóna una mà a tots els blocaires que comencen i compagina el rigor amb el sarcasme més hilarant.
( Als meus enllaços podeu trobar el camí a tots els blocs que menciono. Ara mateix no me'n surto de fer venir l'enllaç a lloc )
En tinc per uns dies més. He anat a la casa del mar. La sèrie blanca de la meva sang està alterada encara, continua el combat i la neteja. He tornat a peu, feia un bon sol.
Al portet de pescadors convivien els agrons, les gavines i els corbs marins, sota un cel ferit pels rastres dels avions i un sol enlluernador.
Els pescadors cosien les xarxes i reien. Un més major mostrava el cul als peixos i els escarnia. S'ha empegueït quan m'ha vist , però el meu somriure l'ha tranquil·litzat i ha continuat fent gresca. La mar era encalmada.
El castell em fa l'ullet, tot circumdat de pins ben verds, m'espera a la seva falda. Hi visc aprop. Camino poc a poc perquè ho vull fer així, no friso d'arribar.
Els plàtans que no han podat estenen les branques nues carregades dels fruits rodons i secs d'una vida anterior, com un testimoni de passat i una promesa de futur.
Un calfred tallava la nit seguit d'un fugaç resplendor que entrava horitzontal per les encletxes de la persiana i travessava les cortines i les parpelles. Llavors tot seguit arribava el trò. Et feies un boliquet al llit amb els llençols i les mantes, senties el batec del propi cor, el miular lacerat de les moixes, el combat d'un porticó mal tancat.
Els pensaments circulaven com taques d'oli per un cervell cansat, però il·lusionat. No em venia la són, per mor dels llamps i el petar sec i estrident dels trons, per mor dels projectes i les bones noves. La pluja neu feia taques grosses al terra, esparses, sense geometria, al ritme del vent poderós que les enduia abans de caure. Feia fred.
Veia els rostres i les veus que esperava, organitzava la intendència, com un infant abans d'anar al campament, com na Roser abans d'endinçar-se virtualment als boscos de Tasmània. Pensava en la Vall de Sóller, el mural d'enBarceló a la catedral de Palma, la cala sant Vicenç i el cavall Bernat, Pollença i el Mal Pas...
Les onades de llocs i situacions, de records i d'oblits, van anar teixint un vel que a la fi va esdevenir protector i em vaig adormir, no sé en quin racò de món de la meva illa petita. Ja cap més trò em va distreure del propòsit reparador i he dormit a ple.
Els pins farcits de florescències escampen lluny, tot quant poden, el seu pol·len groc com el sofre. Avui, camí de Bunyolí, la serra tenia llum i ombres, era com si la podessis tocar i el seu tacte granellut feria l'ànima de ganes d'infinit.
Dalt de la serra un núvolet. Semblava un indici de foc. Llavors la brisa l'ha mogut en formes capricioses i hem vist ben clarament que era un núvol de pol·len. Anava a fecundar els cims més alts.
Pel camí, els darrers espàrrecs de marge, el fonoll tendríssim, els lliris de bosc ran les voreres, els prats amb herba ben fresca. Pins i garrovers amb brots nous, els camps de margalides... ja els coneixeu, esquitant la uniformitat de la verdor. Converses... parlar de la salut, inevitable, i dels fills, del país i d'esperances...
El cel avui horabaixa era blau pàl·lid, els núvols, tan fins com un tel de llet, li donaven una patina emblanquinada, de cel·lofana. Tot plegat un color molt clar, fràgil, malaltís, preludi de la boira. Hi havia llum, però el sol no es deixava veure.
Camí del mar la ginesta de flor blanca ja era coberta de petites flors. Caminàvem a bon pas, però no de pressa, algun brot verd de figuera que apuntava, margalídes grogues i blanques ja pertot.
Al front no es veia la ciutat, un paisatge mil·lenari sorgia del temps passat. Només la serralada , amb els seus dos magnífics cims, com el llom d'una bèstia gegantina, sense ciutat, ni badia, sorgia de la boira.
El sol s'amagava darrera els núvols cap a la muntanya. Ho coneixíem pel rastre que deixava al cel, primer com flocs rosats, llavors tires de llum més i mes magentes, violetes, argentades, fins a desaparèixer.
Després de la posta la boira s'ha esvaït, les coses han recuperat perfil i entitat, els avions han tornat a passar. Deuen haver estat retinguts quasi una hora. Ni en sortien, ni n'arribaven. Ha estat un regal per nosaltres, doncs hem pogut sentir tota la piuladissa dels ocells, cercant un lloc als arbres, les gotes de vapor per abeurar-se i aixoplugar el seu descans.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
