Victoria |
Dona |
diumenge, 24 de desembre de 2006 | 01:46h
Volia parlar del dia 22 de desembre, dia de l'amor universal, un orgasme de tota la terra, un batec singular, el cor del món estremit i sincronitzat per a una bona causa, com antídot de la violència i les males vibracions. Però he de parlar de mort.
Ha passat a Ronda, província de Màlaga. Ell té 58 anys. Ella en tenia 44. Es va enamorar jove i bonica. Ella creia que la tindria com una reina, que la protegiria com un pare. Van tenir tres fills: dues filles de 19 i 16 anys, i un nin de 13. Van tenir nits suaus i estremides, de petons i carícies, d'orgasmes. En van tenir d'altres d'insomnis, de xàfecs, de bregues, de descontrol i pallisses. El dia 5 de desembre li van aixecar l'ordre d'allunyament. S'ha torbat ben poc a matar. Diuen que estava alcoholitzat. Això no és un atenuant. Hi ha gent que beu i plora desconsoladament i se sent insignificant , d'altre que dorm fins l'endemà. Els que assassinen, ho duen molt endins, premeditat.
Sento la ferum del conyac, maleït siga, i l'olor de la sang roja sorgint d'un cos innocent. L'ha apunyalat, davant dels seus fills, impunement, amb covardia, amb prepotència. I ho ha fet perquè està mal educat, perquè no ha après mai a autocontrolar-se, perquè està avesat a descarregar damunt els innocents i els febles tota la seva frustració, perquè té permís per matar. No ho hem de permetre.
Qui rescabalarà als fills el seu dol i la seva pèrdua? Com podran estimar les filles un altre home? com podrà el fill confegir una identitat masculina lliure i sana? Això és una lacra. El que cal és prevenció. A mi m'entristeix profundament i m'estremeix. És la mena de coses que un ésser humà no s'hauria de permetre mai: matar la mare dels propis fills, la dona que l'ha estimat i ha compartit el goig més gran.
Dia 22 de desembre, una altra dona morta. Fa fred i por!
Victoria |
Dona |
dimarts, 28 de novembre de 2006 | 22:03h
Ni la lluna, quart creixent, ni els desitjos de tantes dones, ni les manifestacions de dones, homes i infants, ni l'amor, ni la tendresa. Ni els bons auguris de na Carme Laura. No ho hem pogut aturar.
Ha tornat a passar : Li han tallat els somnis...Li han tallat les ales...Li han tallat la llengua...Li han tallat les cames...L'han assassinada. Fa fred i por.
No hi valen consideracions a peu de pàgina, tangencials. No te cap justificació. A Sevilla, on un grapat d'homes es manifestaven en contra de la violència fa uns dies i a mi se m'omplia l'esguard d'esperança. Ha tornat a passar.
No sé que fer: escric un poema inútil, trist, abatut, insignificant, diluït, líquid, com llàgrimes sobre la pluja.
Sota la taula del meu ordinador soc una taca de plors i mocs, un bri d'impotència. Escoltava J.C. Arriaga, que sempre m'emociona, i ho he sabut. Penjo un poema, en inútil afany , un poema de desconsol....
Victoria |
Dona |
dissabte, 25 de novembre de 2006 | 23:09h
Avui em costa més escriure sobre aquest tema, no sé el per què, potser perquè és el dia oficial, el dia en que tothom ja ha dit tot el que cal dir, allò políticament correcte . Avui em costa més perquè el que cal dir està definit i acotat. No em surten les paraules dels ovaris o del cor, no em surten de les aixelles de la por, o de les llàgrimes del dol. Avui, afortunadament, és un dels dies que no ens ha tocat el rebre, avui, afortunadament, estadísticament no ens ha tocat. Prego que les darreres hores de la nit que manquen per acabar el dia no em contradiguin. Confio en la lluna quart creixent, fina i albada, com a bon presagi.
Dit això us explicaré com ha estat d'emotiu l'acte que a la meva ciutat, a la Plaça de Cort de Palma de Mallorca, ha reunit un grup d'homes i dones, per manifestar el seu rebuig a la violència contra les dones, les seves reivindicacions i les seves esperances..."Volem viure sense violència" ....
També faig una consideració i un record oportú de la pel·lícula d'en Marco Ferrari "Adios al macho"
Victoria |
Dona |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 20:04h
No hagués volgut res més que no haver d'escriure-ho pus mai, que fos un fet rar, aïllat o malaltís, però encara és fosc l´horitzó, encara hi han masses actituds i ideologies que ho sustenten, ho justifiquen i ho enalteixen, encara hi ha gent que no es demana el per què de tot plegat i ho oblida, com el preu de les patates. A Figueres, la dona, dibuixada ja com a víctima pel seu home que estava a presó, lluitava per poder pagar una hipoteca que va esdevenir massa cara ( com la majoria ) i ho feia amb l'esforç del seu treball a les llars d'altri i llogant ca seva a un home aparentment normal. Un home que...
Victoria |
Dona |
dimarts, 24 d'octubre de 2006 | 00:51h
Encara no eren les buit que anava cap a la feina. El cel era argentat i la ciutat s'hi dibuixava com una aquarel·la, sorgint de la penombra matinal en dos colors. El sol s'alçava, blanc, i els núvols esfilagarsats s'omplien de promeses de llum i rastres taronges. Es notava que faria calor. He pensat en els quatre cents homes, a Sevilla, que es manifestaven contra la violència masclista i m'he emocionat. He permès que m'entras la llum al rostre i al cor i m'he deixat anar en un somriure ample, deixondit, jo tota sola amb mi mateixa i he estat cofoia. M'he cregut que arribaria el dia que somniava Saramago en que serien cent mil homes els que es manifestarien, sense himnes militars, amb els seus fills a coll i be, les seves barbes de dies, els cabells llargs, o les calbes. I tots serien/seriem normals i estimarien la vida, la seva, la de les seves dones i la dels seus fills i per fi la llum els hi ompliria l'esguard...
Victoria |
Dona |
dimecres, 11 d'octubre de 2006 | 23:57h
No he vist res, jo tampoc, avui. Em sento com el lúcid dibuixant del graffiti : estic aplanada, estrellada a la paret, bidimensional , descolorida, no veig res. Hi ha dies que no veus res, tornes del color de la paret, se’ttanquen els porticons de la finestra, poc a poc, i el món no et sorprèn, just t’entristeix, no et mostra cap camí, cap paisatge emergent, cap llum, i potser plores, perquè no veus res i el pèndol se t’atura en sec.
Tornem-hi i tornem-hi, que ja en són 60. Ara una dona assassinada, demà una altra, ahir una dona notablement implicada i compromesa, avui una dona, just després de sis mesos de casada, demà una dona anònima en tornar de la feina, o defensant el fill d’una pallissa. I aquí no passa res, ni cauen pedres, ni plou sang, ni canvien les lleis, ni es dedica pressupost de pes a l’educació per a la vertadera igualtat de drets i el respecte a la vida, ni es fan manifestacions contundents, vull dir com les que convoquen els grans temes. Més víctimes que ETA, els darrers deu anys, més fills desgraciats i malbaratats en allò més profund, més vergonya. I no s’hi dedica ni un u per cent de la xerrameca política. Tots - homes i dones -tenim mare i filles, germanes, amigues. Ens pot passar, estadísticament, i no saps quin és el factor de risc. No és l’edat de la víctima ni del botxí, no és el nivell cultural acadèmic, només ho sembla de vegades...
Victoria |
Dona |
dissabte, 7 d'octubre de 2006 | 18:50h
He vist un curiós aparador d’uns grans magatzems prou coneguts a Ciutat. Un munt de gent, inusual per a l’hora que era, hi estava congregada. Rera els vidres una dona vestida de negre es movia com un mico, inquieta, i intentava atreure les mirades dels vianants. M’ha fet sentir incòmoda. No sabia si era un animal engabiat o una autòmat. M’ha fet venir al cap el poema d’en Rilke.
Les primeres jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, Fundació ACA, Búger, Mallorca, 11, 12, 13 de maig 2012. Un bloc que recull tot allò que vulguem publicar de na Xesca, de les jornades i de la temàtica.
