Un país estelat per a quan sent partiguera

De vegades la meva ànima té partiguera. No li basta restar continguda a les parets del pensament , al bategar del cor, als porus de la pell, al alenar sincronitzat , als moviments que fa la retina a la llum excessiva o a la fosca, als paisatges de la vida gelosament estotjats, a la carícia o al bramul de la mar. La meva ànima té partiguera.

Potser està trista pel dolor infinit que podem generar les persones o li roda el cap. Li obro les portes interiors i fuig, desclosa. Està cansada de ser continent i vol ser contingut. S’estén a l’ample com un miceli de fong, com un raig de llum a grans velocitats, com el rastre lent i argentat de la bava d’un caragol. Cerca desaparèixer o potser cerca un norai on amarrar la barca i no perdre el seu lloc, o senzillament només espera la mà d’un infant que sosté un globus i no el deixa partir fins que gaudeix que s’enlairi. Llavors la meva ànima torna fràgil i vulnerable, s’aprima com una teranyina i cerca el seu país estelat.

Afegeix un comentari

Comentaris tancats.