Les societats modernes i la temible
estètica postmoderna poden posar en perill el nexe prim que ens vincula amb les
tradicions mil·lenàries de les que som hereus. Iniciatives com les del Museu de
la Vida Rural de l'Espluga de Francolí tenen l'encert d'anar una mica més enllà
del recull de fotos amb to sèpia. Tenen el valor immens de lligar-nos al
passat, a la tradició, sense renunciar a un concepte de progrés i de
construcció nacional que és conseqüent i respectuós amb aquest bagatge.
No és moment de perdre ni temps ni recursos, i un any esdevé un tresor
que no podem malmetre. Demanem al president Montilla eficàcia,
eficiència, responsabilitat i, si m'ho permeten, la decència política
que l'impedeixi malbaratar un temps preciós i necessari per al conjunt
de la societat catalana. Cal convocar eleccions i cal que els partits
siguin honestos, transparents i sincers a l'hora d'utilitzar el vot
dels futurs electors. El país sencer tem la incertesa d'un temps
difícils i reclama lideratges forts, valents i compromesos. No els
fallem abans d'hora.
La força de la raó i la força de la il·lusió són la
barreja perfecte i necessària per un país -per al conjunt de la nació- que vol
guanyar el futur malgrat un present que s'entesta a dir que no hi ha sortida i
que ja es fa el que es pot.
Entre els
molts elements que han de configurar aquest debat, destaca la qüestió
religiosa. I de forma especial, en funció de l’adscripció majoritària dels nous
immigrants, la qüestió de l’Islam.
És absurd forçar una societat sencera a mantenir un any de
provisionalitat antiga mentre la força de les dinàmiques polítiques,
econòmiques i socials ens aboca a un present que ha d'estar marcat per
l'exercici del dret a decidir i per la negociació d'un nou estatus polític per
a la nació catalana.
Victor |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 11:02h
Tots els processos d'autodeterminació contemporanis -de Kosovo a Montenegro, passant per la Índia, Sud-Àfrica, o Txèquia- han requerit d'accions d'insubmissió per part dels seus líders polítics. En algun moment la metròpoli ha de saber que la colònia diu prou i que el procés d'independència és inparable.
Les aparicions de Sardà a les tertúlies dels dilluns es comptem amb insults i menyspreu cap a la majoria d'aquest país que es compta entre el nacionalisme i l'independentisme. Sardà hi aboca la fel d'una mal assumida ignorància de l'audiència catalana vers els seus projectes i dosis d’autoodi dignes del més pur síndrome d’Estocolm. Els raonaments són simples, superficials i poc fonamentats. Les gracietes de mitjanit queden desemmascarades per la llum del dia i apareix el personatge trist, inconsistent i amarat de rancor.
Espanya deu ser dels pocs estats del món occidental on s'empresonen persones per trobar-se implicades en la construcció d'alternatives democràtiques per a la resolució de conflictes.
Vila Casas, i d'altres noms com ell, manté viva la flama de la iniciativa privada en el camp de l'art, la ciència i la cultura, i lliga amb un fil robust la nostra història contemporània. La tasca de Vila Casas ajuda a entendre la vitalitat i la força d'un llegat i d'una actualitat artística malgrat els avatars i les incomptables dificultats que dibuixa la nostra història.
El problema d'Espanya és que la seva actitud predemocràtica en contra del diàleg i del dret a decidir no entén de legalitats ni d’il·legalitats. La posició espanyola és, essencialment, una postura jacobina, centralista i enquistada al seu ADN político-institucional.
A Arenys hem enterrat les esquerres, les dretes i els centres, i hi hem vist un país en procés d'alliberament nacional dividit -sí, dividit- entre unionistes i sobiranistes. Entre aquells que creuen en l'Estat espanyol i aquells que considerem arribada l'hora d'emprendre un camí sense retorn cap a la plena sobirania. I no val dir que ara toca parlar de crisi i ‘dels problemes de la gent’. El camí per resoldre aquests problemes, és la gestió de proximitat -econòmics, socials, mediambientals, culturals, judicials, polítics-, és l’exercici el dret de decidir, és assolir l’objectiu propi d’una nació que es vol lliure i sobirana. Al capdavall, fer arreu del país això que diumenge van fer els arenyencs.
Però la societat civil és una altra. Viu temps de crisi i cada cop aguanta menys les comèdies, les renúncies i les pantomimes. Els partits encara tenen l'oportunitat que no els passin al davant. Encara avui el parlament català té majoria per establir acords nacionals d'alçada: des d'un nou govern fins a una declaració unilateral d'independència i no pateixin senyors polítics que no passarà absolutament res: ni tancs, ni presons per qui la declari. No al segle XXI, no a l’Europa d’avui, no en un món globalitzat.
En resum, la Catalunya nació ha compartit els valors i les propostes del somni europeu. Com deia Enrst Bloch, ‘Tota realitat ve precedida per un somni’, i el nostre és comú i el podem emmarcar clarament en les arrels i aspiracions que l'eix franco-alemany ha construït durant el darrer quart del segle XX i fins a l'actualitat. A l'altra banda, l'estat espanyol ha viscut amb Europa una història centrada en els interessos propis i amb la distància pròpia de qui viu amb feblesa la pròpia condició.
