És absurd forçar una societat sencera a mantenir un any de
provisionalitat antiga mentre la força de les dinàmiques polítiques,
econòmiques i socials ens aboca a un present que ha d'estar marcat per
l'exercici del dret a decidir i per la negociació d'un nou estatus polític per
a la nació catalana.
Victor |
dimecres, 25 de novembre de 2009 | 11:02h
Tots els processos d'autodeterminació contemporanis -de Kosovo a Montenegro, passant per la Índia, Sud-Àfrica, o Txèquia- han requerit d'accions d'insubmissió per part dels seus líders polítics. En algun moment la metròpoli ha de saber que la colònia diu prou i que el procés d'independència és inparable.
Les aparicions de Sardà a les tertúlies dels dilluns es comptem amb insults i menyspreu cap a la majoria d'aquest país que es compta entre el nacionalisme i l'independentisme. Sardà hi aboca la fel d'una mal assumida ignorància de l'audiència catalana vers els seus projectes i dosis d’autoodi dignes del més pur síndrome d’Estocolm. Els raonaments són simples, superficials i poc fonamentats. Les gracietes de mitjanit queden desemmascarades per la llum del dia i apareix el personatge trist, inconsistent i amarat de rancor.
Espanya deu ser dels pocs estats del món occidental on s'empresonen persones per trobar-se implicades en la construcció d'alternatives democràtiques per a la resolució de conflictes.
Vila Casas, i d'altres noms com ell, manté viva la flama de la iniciativa privada en el camp de l'art, la ciència i la cultura, i lliga amb un fil robust la nostra història contemporània. La tasca de Vila Casas ajuda a entendre la vitalitat i la força d'un llegat i d'una actualitat artística malgrat els avatars i les incomptables dificultats que dibuixa la nostra història.
El problema d'Espanya és que la seva actitud predemocràtica en contra del diàleg i del dret a decidir no entén de legalitats ni d’il·legalitats. La posició espanyola és, essencialment, una postura jacobina, centralista i enquistada al seu ADN político-institucional.
A Arenys hem enterrat les esquerres, les dretes i els centres, i hi hem vist un país en procés d'alliberament nacional dividit -sí, dividit- entre unionistes i sobiranistes. Entre aquells que creuen en l'Estat espanyol i aquells que considerem arribada l'hora d'emprendre un camí sense retorn cap a la plena sobirania. I no val dir que ara toca parlar de crisi i ‘dels problemes de la gent’. El camí per resoldre aquests problemes, és la gestió de proximitat -econòmics, socials, mediambientals, culturals, judicials, polítics-, és l’exercici el dret de decidir, és assolir l’objectiu propi d’una nació que es vol lliure i sobirana. Al capdavall, fer arreu del país això que diumenge van fer els arenyencs.
Però la societat civil és una altra. Viu temps de crisi i cada cop aguanta menys les comèdies, les renúncies i les pantomimes. Els partits encara tenen l'oportunitat que no els passin al davant. Encara avui el parlament català té majoria per establir acords nacionals d'alçada: des d'un nou govern fins a una declaració unilateral d'independència i no pateixin senyors polítics que no passarà absolutament res: ni tancs, ni presons per qui la declari. No al segle XXI, no a l’Europa d’avui, no en un món globalitzat.
En resum, la Catalunya nació ha compartit els valors i les propostes del somni europeu. Com deia Enrst Bloch, ‘Tota realitat ve precedida per un somni’, i el nostre és comú i el podem emmarcar clarament en les arrels i aspiracions que l'eix franco-alemany ha construït durant el darrer quart del segle XX i fins a l'actualitat. A l'altra banda, l'estat espanyol ha viscut amb Europa una història centrada en els interessos propis i amb la distància pròpia de qui viu amb feblesa la pròpia condició.
El ministre Mather ho explica clarament: el federalisme fiscal és una fal·làcia dels estats per mantenir els territoris subjugats, l’única opció és la independència fiscal, i la independència fiscal garanteix la independència política.
EN RELACIÓ A LA INFORMACIÓ PERIODÍSTICA QUE APUNTA QUE LA SENTÈNCIA DEL
TRIBUNAL CONSTITUCIONAL RETALLARÀ O REINTERPRETARÀ ASPECTES FONAMENTALS
DE L’ESTATUT I LES POSSIBLES MOBILITZACIONS DE LA CLASSE POLÍTICA
CATALANA I SOCIETAT CIVIL