(Meritxell, Luxor, 7/08/2006) Vaig trigar poc a decidir en anar a Egipte però com jo centenar o milers de catalans. El primer dia a l'aeroport del Prat tots patíem per si sortíriem. Hi havia el caos habitual de l'agost però el nostre vol amb destinació a Luxor no estava anunciat. O més ben dit, no quedava clar si existia o no. Després d'algunes discussions ens van assegurar que no hi hauria problemes... només alguns retards. Amb la mateixa situació ens vam trobar jo, una parella de brasilers afincats a Barcelona, dos barcelonins i una cubana. Amb ells vam sortir de Barcelona i vam fer tot el viatge pel Baix Egipte! El cert és que vam tenir unes agendes molt apretades i poques oportunitats d'escriure el quadern de viatge, que ara mateix aniré posant al dia.

(Laura i Oriol / 14-08-2006, Yangshuo) Arribem a la Xina sense saber-ne pràcticament res. Ens n'adonem poc després de començar el nostre viatge i encara, dotze dies després, seguim plens d'interrogants. Poques preguntes tenen resposta, sobretot perquè es ben difícil parlar amb els xinesos -molt pocs parlen anglès i es un anglès pensat per a coses mes aviat pràctiques- i el salt cultural és molt més que evident. Llegim literatura que parla del país -de moment, 'L'espera', del premiat Ha Jin, i el bestseller dels anys trenta 'La buena tierra' , de Pearl S.Buck-, observem amb els ulls ben oberts els comportaments, els somriures i el riure tímid i nerviós d'algunes noies, l'anar i venir ràpid i pausat alhora, el treballar constant a tot hora i a tot arreu, la vida al carrer -als parcs fent tai-chi, ballant, jugant a cartes i altres jocs de taula... I tastem sense por i amb molt de gust tot el que aconseguim entendre de les llarguíssimes cartes dels restaurants del país. Malgrat tot plegat, seguim sabent-ne ben poc. El viatge continua.

Foto: Ombres xinesques en un mercat de Yangshuo. (O.L).

(Laura i Oriol / Beijing 11/08/2006) A Beijing hem visitat els monuments de manual, i els hem disfrutat, es clar. Però també hem fet altres coses. Hem anat a una enorme llibreria de cinc pisos, amb un apartat interminable d'obres dedicades al mon de l'empresa, el màrqueting i el lideratge; hem menjat al carrer, hem pujat en autobusos i taxis; hem badat en enormes parcs, hem caminat entre parades d'olors potents, hem deixat córrer la imaginació rere el vol d'un estel de mil colors a la placa Tiananmen; hem pres un cafè 'made in USA' en un Starbucks, hem visitat una universitat acompanyats de la Cèlia, una amiga badalonina becada a la capital xinesa, hem pres una cervesa de preu prohibitiu en un local per a estrangers a Sanlintun, ens hem desfet entre la gentada en l'estació de l'oest... i hem visitat un centre comercial de luxe. Aquesta es la Xina mes enllà de la Xina de la imitació. Prada, Versace, Zegna, Boss... marques globalitzades per als rics menys globalitzats en una Xina, --aquesta Xina que hem començat a tastar aquest estiu--, on observem la rotunditat amb la qual se'ns mostren dues velocitats: en un mateix carrer circula un Audi A6 a tota velocitat al costat d'un precari rickshawrickshaw que amb prou feina pot donar gracies de continuar rodant. Ens preguntem si la Xina serà capaç de superar les enormes i creixents desigualtats que conviuen en el seu territori. Aquí rau la clau del seu èxit futur, no us sembla?

Foto: grafit a l'entrada del temple dels Lames, a Beijing. (O.L).

(Oriol i Laura, Beijing / 10/08/2006) Tots els colors del roig... son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s'estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l'espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l'aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald's, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus... Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país.

Foto: El vermell de la cocacola, una suma sorprenent... (O.L.)

(Oriol i Laura, Beijing / 08/08/06) Aquest post comença una mica com un acudit. Es un autobús turístic camí de la Gran Muralla. Dins hi trobem, dos belgues flamencs, un canadenc quebequès, tres suïssos de llengua francesa i dos catalans-catalans. Tota una mostra de les esquerdes del simplisme dels estat-nació, també en els països desenvolupats. Els dos belgues expliquen entre divertits i impressionats que fa un parell de dies els va caure a les mans un exemplar del brillant còmic 'Tintin al Tibet', d'Herge, titulat després del pas de la sempre ridícula censura com 'Tintin al Tibet de Xina'. Els estats-nació, --i la Xina és també un estat nació que menysté desenes de minories lingüístiques i culturals--, sempre estan obsessionats per negar el que després la realitat acaba, tossuda, per imposar. No obstant, creuem els dits per nosaltres, creuem els dits pel Tibet...

Foto: Detall d'un bar al western street de Yangshuo dedicat a Tintin. (O.L)

(Oriol i Laura, Beijing / 5/8/06) De nou amb les motxilla.les a l'esquena. A l'aeroport de Munich ens fem amb edicions gratuïtes de tres diaris de referència mundial (si entenem 'mundial' a la manera anglosaxona, és clar). Són el Financial Times, el Wall Street Journal i l'International Herald Tribune. Ja tenim lectura per les hores que ens queden fins arribar al nostre destí, Beijing, capital imperial de la Xina comunista que ben aviat comprovarem que es ben poc comunista però, en efecte, encara molt imperial. La lectura és inesperadament profitosa i singularment oportuna: el Tribune explica en un esplèndid reportatge el cas d'una 'insignificant' obrera que es dedica a la manufactura de sabates. Esgarrifós. Una data aportada pel periodista: l'any 1800, els treballadors dels barris de la revolució industrial a Anglaterra cobraven 8 xílings a la setmana, que ara serien si fa o no fa 1.300 yuans, 153 euros al mes, un 30% menys que el que cobra la nostra anònima protagonista del reportatge! I és curiós perquè les notícies sobre la Xina es mantenen amb regularitat en moltes de les pagines dels tres diaris: el Financial Times explica dels tallers d'acer il.legals i del projecte per invertir en la conversió de carbó en carbó líquid, per al combustible de vehicles i de calefacció i refrigeració d'habitatges. El Wall Street Journal, per la seva banda, s'esgarrifa per la creixent pol.lució del país, i dubta en un text demolidor de la capacitat de les autoritats per redreçar l'actual situació. El Tribune, a més de l'article de la 'sabatera' es fa ressò de les limitacions -més teòriques que practiques, adverteix- dels estrangers per adquirir habitatges de luxe. Ben aviat comprovarem nosaltres mateixos aquestes notícies. De moment, certifiquem només com la premsa anglesa i nord americana entén cap a on va el mon i ho mostra en la prioritazació de les notícies.

Foto: Diaris a Beijing amb notícies sobre els germans Castro, a principis d'agost. (O.L)

(Mario, Salamanca) Ciutat històrica plena d'estudiants i jubilats que passegen gossos petits, bona gent, bon menjar i bon humor, que arriba fins i tot a imaginar nous noms pels carrers... no fos cas de que algú se n'oblidés...

Per cert, que sento parlar català al que segurament ja és un lloc de pelegrinatge obligat pels que passem per aquí.

( Meri, Madrid ) Malgrat que la Penya va quedar eliminada el primer dia, nosaltres vam convèncer-nos que a més de sentir els colors verd-i-negres ens agrada el bàsquet en general. Veníem a veure bon bàsquet però realment he de dir que cap dels partits ha estat gaire emocionant. En tots, hi ha hagut algun equip que se n'ha anat de molts punts al primer quart i ha deixat fora de joc al rival. Això sí, hem pogut gaudir dels cants de les aficions sobretot, dels del TAU. Sens dubte, els més enginyosos, revolucionaris i enganxosos. La majoria dels seguidors dels equips petits s'han quedat fins al final excepte les seccions dels clubs de futbol. Avui al Palacio de los Deportes de la comunitat de Madrid no hi havia ni culés ni merengues.

Hem aprofitat per fer un passeig per Madrid. Els clàssics de la capital: el Rastro, la Plaza del Sol, la Plaza Mayor, la Plaza de Oriente i Chueca. En aquest barri, titllat tradicional de ser un feu del col.lectiu homosexual hem descobert un restaurant mexicà ben curiós. La decoració estava inspirada en els rings de boxa dels anys 70. Fins i tot els lavabos estan pensats amb aquest motiu. Hem menjat fins a rebentar.... però això no ens ha impedit engolir un barquillo per berenar després que el venedor captivés la nostra atenció: "cómete un barquillo y te crecerá el flequillo".

(Meri, Madrid ) La redacció de Vilabep Badalona ha sortit d'excursió. Aquest cop ens hem desplaçat a la capital d'Espanya per seguir la Copa del Borbó. Amb dos dies però les aspiracions dels partits catalans han quedat reduïdes al no-res. L'Akasvayu Girona va tornar a casa a la primera de canvi i al darrere hi van anar la Penya i el Barça. Tot un desengany per l'afició que pol.lula per Madrid sense un referent clar a qui animar!
Vam sortir de baretos per Madrid, sobretot pel centre. Molta gent i molta "movida" al carrer. Avui és el segon dia a Madrid i a l'hostal on estem la sorpresa matinal ha estat una averia d'aigua. És l'hora de dinar i ens disposem a dutxar-nos amb ampolles d'aigua. Com ens hem de veure!!! El "fontanero" diu que en cinc minuts estarà arreglada l'averia.... ara ho veurem....

(Meri, Dakar, Senegal) No hi ha res millor que acabar un viatge al Senegal assistint a un concert del Yossou N'Dour. Aquest idolatrat músic senegalès no avisa quan arriba al seu país. En poques hores organitza un concert. No li cal publicitat a la ràdio ni penjar cartells. A Dakar la gent s'assabenta d'un concert del Yossou N'Dour pel boca-orella i realment funciona. El local estava ple a vessar. Un brillant Yossou N'Dour va fer vibrar els fans durant dues hores.

La nostra ruta pel Senegal ha acabat. Dies intensos de noves sensacions, nous colors, nous sabors, nous ritmes, noves coneixences. El sac de l'experiència s'ha fet una mica més gran i a la maleta ens enduem molt bons records. 11 dones i un professor d'història de l'Àfrica han acabat aquesta aventura amb una assignatura pendent: la regió de Casamance. Meritxell Ortiz, Vilabep de Viatge, Senegal.

(Meri, Illa de Gorée, Senegal ) L'objectiu dels guies que et donen la benvinguda al peu del ferri de l'Illa de Gorée (Dakar) és que els turistes (la majoria tubab) se'n tornin de casa havent reflexionat una mica sobre la història del continent africà. Per aquesta illa, fins el 1848, durant tres segles, van passar 20 milions d'esclaus dels quals 6 van morir de gana, maltractats o bé disparats, càstig per haver intentar fugir. En aquestes fugides, molts van morir ofegats perquè no sabien nedar. Els esclaus provenien de tots els països de l'Àfrica i se'ls traslladava en vaixell cap a Europa o bé cap als camps de cotó dels Estats Units. Segons Pepe, el nostre guia, els afroamericans que visiten aquest indret senten les arrels i els origens i ploren i s'enrabien. En les dependències d'aquesta illa s'amuntegaven desenes de persones en pocs metres quadrats, es separaven les famílies i els homes que no pesaven 60 kg se'ls tancava en una habitació a part per engreixar-los. Si un esclau complia tots els requisits marxava per la porta del "no tornaràs mai més". La visita vol fer una reflexió. A Europa es parla de l'holocaust jueu durant la segona Guerra Mundial. Al Senegal també volen que es reconegui que a l'Africa, i concretament a Gorée, hi va haver un altre genocidi que va durar 300 anys. El guia va acabar la visita històrica amb aquesta frase: "es pot arribar a perdonar però no es pot oblidar".

(Meri, Kedougou, Senegal) Els motors econòmics del Senegal són dos: la pesca i el turisme. Una de les ciutats on es percep clarament la duresa de sortir amb la barca per poder menjar és Sant Louis. Em va semblar una ciutat decadent, que viu entre el passat i el present. Situada al nord de Dakar conserva de forma precària les edificacions colonials franceses, una de les més emblemàtiques és el pont que creua el riu Senegal. És en aquest entorn que milers de saint louisians surten a feinejar cada dia i tornen quan es pon el sol. Alguns amb els cabassos carregats de peix que assequen a les ribes del riu per tal que es conservi més temps. El barri de pescadors és un dels llocs imprescindibles de visitar. Allà vam sofrir la ira d'alguns nens que ens van llençar sorra.

Els senegalesos tenen molt clar que una font important d'ingressos és el turisme. I en els últims anys han proliferat les expedicions catalanes cap aquest país africà. Els que estan més en contacte amb els turistes han entès que als catalans ens encanta que a 6.000 quilòmetres de casa ens diguin quatre coses en català. En Dominique, un guia que ens va portar en jeep fins a una cascada prop de Kedougou estava aprenent català: "bon dia", "com estàs", "bon viatge" i "visca l'Eto'o". Un encant!!!!.

Malgrat ser camerunès, al Senegal l'Eto'o és un ídol i com a conseqüència han proliferat les samarretes del Barça. És inevitable no ensopegar-te amb una samarreta blaugrana a cada cantonada. Però també es veuen samarretes d'altres equips de futbol i és que aquest és l'esport nacional. Vam assistir al partit Senegal-Guinea en el que els senegalesos van aconseguir passar a les semifinals de la Copa Àfrica. Tot un esclat d'eufòria i un esdeveniment nacional.

(Meri, Ibel (País Bassari), Senegal) L'Islam és la religió més extesa al Senegal. És precisament a la ciutat de Touba, al centre del país, on es troba la mesquita més important de l'Àfrica negra. La construcció d'aquest edifici espectacular s'ha fet gràcies a les aportacions de tots els fidels. El seguiment dels cinc pilars sobre els que es fonamenta l'Islam és molt fort en aquesta ciutat. El govern del Senegal gairebé no hi té presència. Qui mana és el califa i la confraria que gestiona la mesquita. Homes i dones resen separats. Nosaltres, 11 dones i 1 professor d'història de l'Africa, que ja estavem avisats, ens vam tapar el cap amb un mocador però amb això no n'hi havia prou. També ens van "aconsellar" que portessim una faldilla llarga fins als peus que ens tapés els pantalons. Desclaces vam visitar la mesquita. A més de l'Islam, també hi ha pobles de religió cristiana i animista, els que creuen que totes les coses tenen ànima. És el cas d'alguns pobles del País Bassari. Alguns s'han mantingut en l'animisme i d'altres s'han convertit a la religió cristiana.

Als peus dels País Bassari, a Ibel, vam visitar un "marabú". És el que en diríem un bruixot que, a més d'ensenyar el Coran, també dedica part del seu temps a intercedir entre les persones i Deú. Hi vam anar per curar el mal de coll i la febre d'una de les expedicionàries. És en aquestes pràctiques on es conserven antigues tradicions dels poblats abans que entressin en contacte amb les grans religions. El resultat de tot plegat és un gri-gri (un amulet) però el mal de coll va seguir el seu procés.