(Xavi, Praga, República Txeca) En la meva anterior visita a Praga vaig demanar a la meva amiga local que em portés a veure el Nen Jesús de Praga. L'Adriana em va mirar amb cara d'estranyada, mostrant-me el seu total desconeixement cap a aquest petit personatge. Preguntant pel carrer, i no a la primera, vam aconseguir que ens orientéssim i trobar el convent carmelita que l'acull. Es tracta d'una figura de fusta a qui se li atribueixen cures miraculoses i que té la particularitat d'un ampli vestuari, una mica a l'estil Manekken Pis. El meu interès estava en que tant els meus avis com mare li tenen una especial devoció, ja que l'infant dóna nom a una de les escoles més històriques de Badalona. Vaig retornar a l'església aquest agost i, a diferència de la solitària visita de fa cinc anys, el lloc estava ple de turistes que s'amuntegaven sobre la botiga de souvenirs dins la mateixa església. La meva amiga diu que hi ha tanta gent perquè és agost, però no m'ha deixat de sorprendre l'atracció que aquesta figura té sobre feligresos i turistes.  |  |
La redacció de Vilaweb Badalona de gira mundial
|
(Xavi, Praga, República Txeca) En la meva anterior visita a Praga vaig demanar a la meva amiga local que em portés a veure el Nen Jesús de Praga. L'Adriana em va mirar amb cara d'estranyada, mostrant-me el seu total desconeixement cap a aquest petit personatge. Preguntant pel carrer, i no a la primera, vam aconseguir que ens orientéssim i trobar el convent carmelita que l'acull. Es tracta d'una figura de fusta a qui se li atribueixen cures miraculoses i que té la particularitat d'un ampli vestuari, una mica a l'estil Manekken Pis. El meu interès estava en que tant els meus avis com mare li tenen una especial devoció, ja que l'infant dóna nom a una de les escoles més històriques de Badalona. Vaig retornar a l'església aquest agost i, a diferència de la solitària visita de fa cinc anys, el lloc estava ple de turistes que s'amuntegaven sobre la botiga de souvenirs dins la mateixa església. La meva amiga diu que hi ha tanta gent perquè és agost, però no m'ha deixat de sorprendre l'atracció que aquesta figura té sobre feligresos i turistes. L'Adriana i en Roman ens organitzen una escapada a les afores de Praga, al castell de Karlstejn. Allà, un jovenet i simpàtic guia ens condueix a través de la fortalesa, construïda per guardar els tresors de l'emperador Carles IV. Entre ells, nombrosos ossos, robes o pertinences de sants, guardades celosament al capdamunt d'una torre fortificada. A les estances, gravats i pintures relacionen el magnat amb històries bíbliques de Déus i dimonis, béns i mals. D'aquesta manera, el governant (i els seus seguidors) donaven arguments del seu paper de representants de Déu a la terra, dotant-se d'una irrefutable autoritat. Perquè si de vegades ja costa discutir la feina de polítics elegits per persones, imagineu-vos fer-ho sobre la d'un emperador escollit pels Déus. I qui ho faci, a la foguera ! (Xavi, Praga, República Txeca) Praga té l'honor d'acollir el lectorat de català més important fora de l'Estat Espanyol. Es tracta d'un projecte per promocionar la nostra llengua que arriba a un centenar d'estudiants cada any. Entre ells, la meva amiga Diana. Una estudiant de doctorat que, després de sis mesos visquent a Barcelona, es va decidir a apuntar-s'hi. Més enllà de les classes d'idiomes, el lectorat de l'Arca (Aula de Recursos de Català Carlemany), fa una mica de club social. Els seus estudiants fan trobades de converses o projectes més ambicioses com preparar una obra de teare. El projecte està impulsat per l'Andreu Bauça i finançat pel govern andorrà. La Diana em confessa que la gratuïtat dels cursos és un bon alicient per apuntar-s'hi. A la porta de l'aula, una fotocòpia amb la imatge del tenista Rafa Nadal convida als habitants de Praga a participar-hi. (Xavi, Praga, República Txeca) Torno a Praga cinc anys mes tard. L'excusa del viatge És visitar a dues amigues. L'Adriana, amb qui vaig compartir l'Erasmus, i la Diana, a qui vaig començar a convencer d'aprendre català. Tot i les pors inicials pel temps, la ciutat se'ns presenta càlida i carregada de turistes. Respecte l'altra visita, potser la principal diferència és que la trobo encara més econòmica que fa cinc anys. No perquè sigui més barata que abans, sinó perque Catalunya és molt més cara que fa cinc anys. L'Adriana diu que això és culpa de l'euro i que per això no volen integrar-se a la moneda. Per demostrar-m'ho, m'envia a aquesta pàgina web que uns amics seus eslovacs han creat. (Laura i Oriol / 20-08-2006, Hong Kong) Intentem aïllar-nos del soroll infernal d'un ciber soterrat -com tots els grans cibers que hem trobat a la Xina- ple d'adolescents i joves de la ciutat engrescats, un diumenge a mig mati, en xats i jocs indesxifrables. Intentem esbossar algunes impressions d'una breu i intensa immersió a Hong Kong. Ens allotgem en el dotze pis d'un altíssim i ruïnós -almenys per fora- edifici al districte de Kowloon, un formiguer de botigues d'electrònica, de roba i de tot el que vulguis trobar, nou o de segona mà. Dormim en una habitació minúscula que ens fa sentir que formem part de la densitat apretada d'aquesta ciutat. Estem lluny de la Xina que hem vist fins ara, la que es mou entre la precarietat urbanística i social i el 'desarrollisme' ferotge. Però encara estem més lluny del HK de gratacels i grans edificis. Nomes a uns vint minuts d'aquí, però, ja hem viscut el luxe de que ens havien parlat. Envoltats de cares orientals que no sabem ben bé d'on provenen -molts indis, xinesos es clar, però també tailandesos, coreans...- ens passegem per alguns dels centres comercials més sofisticats que hem vist mai. Es fàcil topar-se amb aparadors de Chanel, Louis Vuitton i Prada cada dos per tres i descobrim un edifici sencer dedicat a Armani: Armani flowers, Armani bar... Luxe asiàtic amb segell occidental. Foto: Contrastos al downtown de Hong Kong. (O.L.) (Meritxell, El Caire, 14/08/2006) Kan El kalili és el mercat per excel.lència d'El Caire. Com en molts països àrabs el turista és el blanc ideal per intentar encolomar-li alguna cosa. Els comerciants tenen com a objectiu atraure l'atenció del client i en aquest cas ho feien venent qualsevol article a un euro. La primera vegada caus però després ja els veus a venir. I si estableixes conversa amb un comerciant, el més bàsic és aprendre a regatejar. És curiós si no ho fas i acceptes el primer preu que et donen, es molesten. Quin art aquest!! La malaurada etiqueta que els catalans són de la verge del puny ha traspassat fronteres perquè quan no vols el que t'ofereixen al seu preu t'intenten insultar anomenant-te "catalan". El cert és que he viscut escenes de catalans apretant molt amb els preus. Però bé, altres tècniques per atraure la nostra atenció també ha estat cridar-nos pels noms més folklòrics com Carmen, Pantoja, Manuela.... Algun fins i tot havia après la famosa dita de "Barcelona és bona si la bossa sona". Altres tòpics són: "más barato que el Carrefour, el Mercadona o El Corte Inglés" (és clar que per ser més econòmic que el Corte Inglés no costa gaire).En fi, que se les saben totes!  (Meritxell, El Caire, 13/08/2006) Podríem dir que El Caire és una ciutat de xifres. Hi viuen 18 milions de persones!!! (es diu aviat!) Té 2 milions de persones flotants, és a dir, que només treballen al Caire i que dormen a les afores. Hi ha 20.000 mesquites i té un pont de 9 quilòmetres que travessa una part de la ciutat. I podria continuar però més que els números el que em va xocar més va ser la contaminació i el caos circulatori. Sembla que no hi faci sol al Caire. Sempre la cobreix una boira concentrada. És una ciutat que no dorm. Al carrer, tots plens de força brutícia, sempre hi ha gent. De nit i de dia. És un bullici constant i com no podia ser d'altra manera el que també és constant és el trànsit. Però no es pot parlar de trànsit normal a El Caire perquè gairebé no hi ha semàfors. Funcionen a través del clàxon de dia i a través de les llums del cotxe de nit. És al.lucinant el caos que hi ha! Vaig pujar a un taxi destartalat i el conductor amb només dos minuts ja va perdre els punts de la Tura!! El conductor no duia el cinturó i parlava pel mòbil. Per la ciutat anava a més de 60 km/h i gairebé atropella a un home! Els carrers tenen diversos carrils i no hi ha nassos de creuar-los! Ho has de fer amb decisió. Ho vam intentar i gairebé ens envesteixen. He de dir que vam aconseguir tota una proesa en travessar un carrer tots de cop sense patir baixes! (Meritxell, Giza, 12/07/2006) No tinc paraules per descriure què se sent quan veus les piràmides d'Egipte, considerades una de les meravelles del món. Busco qualificatius magnànims: impressionants, perfectes, belles, espectaculars, brillants, bestials, .... Quan ens vam plantar davant de la més gran, Keops, vam quedar bocabadats. Durant uns minuts no vam dir absolutament res però de sobte l'emoció ens va sacsejar i vam començar a córrer!! Volíem trobar el millor angle per treure'n una bona fotografia. No va ser fàcil. A mi no em cabia dins l'objectiu de la càmera..... A la piràmide de Kefren ens vam decidir a entrar tot i veure el patiment de la gent quan sortia de dins. Gent suada que respirava profundament i celebrava haver sortit a la superfície. Ens vam animar i vam decidir endinsar-nos en els estrets i claustrofòbics passadissos de la piràmide. Jo també tot i que aquell dia ja notava els vents d'Egipte i el meu estómac es començava a revoltar. I no va ser un esforç en va tot i anar de quatre grapes una bona estona i després aguantar les agulletes. És un suplici arribar fins al cor d'aquella estructura però val la pena. A l'interior, tothom en silenci com si es pogués sentir la presència dels que segles enrere es van deixar la pell per construir allò tan increïble! (Meritxell, Abu Simbel, 12/08/2006) Egipte ha patit al llarg dels segles l'expoli de diferents civilitzacions que, captivades per la bellesa i grandesa de l'arquitectura dels faraons, s'han endut peces de gran valor com a tromfeus de conquesta. A tall d'exemple, trobem a Roma més de 13 obeliscos i peces de gran valor al British de Londres i el Metropolitan de Nova York. Els mamelucs es van dedicar a destruir el revestiment de les Piràmides de Keops, Kefrén (és l'única que conserva la part de la punxa) i Micerinos. Més tard, des de l'època de Napoleó, els anomenats caça-tresors van anar a Egipte per endur-se una relíquia i col.locar-la al menjador de casa. Després hi ha tots aquells intercanvis o regals que Egipte va fer a altres països com a signe de generositat. El 1836, el virrei d'Egipte va intercanviar amb França dos obeliscos del temple de Luxor per un rellotge d'alabastre. Els francesos van trigar dos anys en traslladar-ne un i col.locar-lo a la plaça de la Concòrdia. Afortunadament, l'altre exemplar encara es troba al lloc original. En una altra època, Nàsser va obsequiar Madrid amb un temple egipci que hi ha instal.lat en un parc per agrair la seva participació en el trasllat dels temples d'Abu Simbel (traslladats bloc a bloc per evitar quedar negats sota les aigües del Nil, quan Nàsser va construir la "faraònica" presa d'Aswan). En resum, a Egipte hi ha moltes coses però també n'hi ha moltes repartides per cases i museus d'arreu del món.
VWEuskadi |
dijous, 17 d'agost de 2006 | 07:14h
Marcel (Lhasa). Sempre m-ha agradat la visio que es pot tenir de les ciutats quan t-enfiles a un terrat i descobreixes badius que no sabies ni que existien, o veus les entranyes d-edificis singulars. Tot i aixi, quan m-alco des d-un terrat barceloni no puc deixar de sentir tristesa en veure la quantitat de banderes espanyoles que, a la forca, per llei, onegen des de tots els edificis oficials. Aquesta imatge em ve al cap quan em passejo per davant del Potala, una edifici meravellos, que em deixa bocabadat no nomes per la visio majestuosa que ofereix dalt d-un turonet coronant Lhasa, sino pel que significa: la residencia del Dalai Lama (ara ja no, que es a l-exili) i, des de l-ocupacio xinesa, l-indret que encarna les ansies de llibertat del poble tibeta. El govern xines mai ha gosat tocar ni una pedra d-aquest edifici declarat com a patrimoni de la humanitat per la Unesco. No van correr la mateixa sort centenars de temples budistes tibetans que van ser destruits durant la funesta Revolucio Cultural. Amb el Potala no s-atreveixen. Busquen altres formes d-humiliacio: una immensa placa s-alca davant del Potala (alla on hi havia centenars de vivendes tibetanes que van ser destruides) i una imponent bandera xinesa mira de cobrir la visio del temple tibeta. Pero l-unic que aconsegueixen es fer mes visible i ridicula la voluntat xinesa d-anul.lar els simbols propis del Tibet. Uns simbols que, ara com ara, i malgrat el govern de Beijing, segueixen ben vius.
VWEuskadi |
dijous, 17 d'agost de 2006 | 06:35h
Marcel (Lhasa). La primera impressio que ofereix un indret que desconeixes es important. No es el mateix arribar de nit a una ciutat que a ple dia; com tambe varia la visio si arribes en avio o amb un autobus. A Lhasa, la capital ocupada del Tibet, hi arribem per terra, amb una caravana de jeeps. Arribem cansats, molts de nosaltres fisicament tocats (l-anomenat mal d-alcada ha fet estralls), despres de cinc dies d-una intensa ruta a traves de l-Himalaya. La ruta Katmandu-Lhasa, coneguda com la carretera de l-Amistat, uneix les dues capitals en un viatge que s-alca mes amunt dels 5200 metres en algun dels colls que creua. Arribar a Lhasa havent fet aquesta petita aventura em dona una intima satisfaccio personal. I ens ofereix una visio una mica mes real de l-autentica situacio del Tibet. Passar per pobles, petites viles tibetanes situades a mes de 4000 metres d-alcada ens permet fer/nos una idea mes o menys real de com viuen els tibetans. I de com el govern xines segueix maltractant una poblacio que, malgrat tot, no defalleix. D'aqui a poc temps la pista de muntanya plena de sots i bonys que hem travessat sera una carretera perfectament asfaltada. Se-ns encongeix el cor cada cop qeu veiem grups de nens, dones, gent gran tibetana treballant de sol a sol i en unes condicions laborals pessimes per fer aquesta via. Cap xines hi treballa, nomes tibetans. Tibetans que fins fa res eren nomades i que el govern xines els ha obligat a ser sedentaris. I ara els forca a treballar en aquesta carretarea com a unica opcio per obtenir recursos economics que ara, en ser sedentaris per obligacio, ja necessiten. A la frontera o en controls policials veiem el menyspreu amb que les autoritats xineses tracten els tibetans que contrasta amb l'exquisit respecte que ens dispensen als occidentals. No fos cas que l-aparador que han creat per Beijing 2008 s-esquinces.
VWEuskadi |
dijous, 17 d'agost de 2006 | 06:16h
(Marcel, Katmandu). El Nepal sempre m'ha evocat a un lloc de somni, magic. La primera impressio nomes baixar de l-avio es positiva: una aeroport petit, gairebe familiar. Pero nomes creuar la porta d-acces al carrer tot canvia: un munt de taxistes es barallen per agafar/nos les maletes; diverses persones s-ofereixen per fer/nos de guies turistics. Ja ens ho havien dit al consulat nepales a Barcelona: el pais esta de moda. Ens dirigim en taxi cap a la ciutat. Hem de fer diverses voltes i evitar algunes zones perque el clima hostil que hem llegit a la premsa que hi ha al Nepal entre els maoistes i el rei es fa evident als suburbuis de la ciutat en forma de petites barricades i carrers tallats. Res fa temer cap gran revolta, pero. Arribem a l-hotel i comencem a passejar. Carrers bruts, gent demanant, belleses arquitectoniques amagades darrera de tones de runa i bruticia. No conec Katmandu, no conec res d-asia. Pero alguna cosa m-es familiar. La gent, els carrers, la vida desordenada... tot em recorda massa a San Salvador, a Managua, a Sao Paulo. Ciutats distants geograficament pero que comparteixen la mateixa pobresa, a voltes miseria. Pero que tambe tenen en comu uns carrers mes plens de vida, sense control, on tot es espontani. Una forma vida que tan nervios posaria a l-alcalde Clos.
VWEuskadi |
dijous, 17 d'agost de 2006 | 05:23h
(Oriol i Laura, Guilin, 15/08/2006) A l'estació de tren de Guilin ens disposem amb paciència alerta -un particular estat, aquest, que hem perfeccionat en aquest viatge a la Xina- a fer una interminable cua per preguntar l'horari del tren cap a Hong Kong. Just davant nostre, una jove xinesa d'uns quinze anys ens mira encuriosida. Sembla que ens vulgui dir alguna cosa. Finalment es decideix. Sou catalans, oi? Clar i català. Els seus pares i el tiet, que l'acompanyen, intervenen ràpidament per aclarir-nos amb orgull que la seva filla parla català, i que es la llengua de la seva escola, a Barcelona. Els pares parlen en castellà, tot i que usen paraules i expressions en la nostra llengua. I una mica de l'orgull d'aquests pares i mares immigrants -i que aquest estiu fan vacances a la Xina després de dos anys-, es queda amb nosaltres.  (Meritxell, Luxor, 09/08/2006) Egipte és un gran destí turístic no només pels països occidentals sinó també pels països àrabs i asiàtics. Té a favor el gran complex monumental i la situació geogràfica. És per això que, bona part del pressupost governamental va destinat a mantenir la policia turística que es dedica única i exclusivament a fer que els turistes se sentin a gust, però sobretot, segurs. Des dels atemptats del 97 al temple de Hatshepsut, en què van morir una cinquantena de turistes alemanys i japonesos, el govern s'ha dedicat en cos i ànima a procurar la seguretat dels turistes. Tot moviment està controlat per la policia. Cada temple o museu té com a mínim un control de seguretat, detectors de metalls i desenes d'ulls que observen. El més espectacular és el comboi d'autobusos plens de turistes que van en caravana cap al temple d'Abu Simbel, a la frontera amb el Sudan, escortats per la policia. Tots surten i tornen a la mateixa hora. Tot i així, es tracta d'una zona inestable. L'any passat, al balneari de Sharm El-Sheik, a la península del Sinaí, un atemptat va matar desenes de turistes israelians. (Meritxell, Luxor, 8/08/2006) El despertador ens va sonar molt d'hora el primer dia de trepitjar Egipte. Vam abandonar el vaixell on dormíem i vam pujar en un autocar. Direcció: la vall dels Reis, on estan enterrats la majoria de grans faraons que es troben als llibres d'història: Tutmosis III, Ramsés III, Seti I (aquesta tomba, la millor conservada només l'obren per al National Geographic), i Tutankamon. Segons els egipcis, Tutankamon no va gaurdir d'un regnat gaire prolífic, més aviat va passar desapercebut. Podríem dir que va ser un faraó mediocre si comparem la seva obra amb la de Ramsés II o la Reina Hatshepsut. La seva transcendència en la història ha esdevingut durant el segle XX, després que l'arqueòleg anglès Howard Carter, descobrís la seva tomba per casualitat. Estava tan amagada, que fins aleshores ningú no havia aconseguit trobar-la per saquejar-la, activitat habitual a les tombes dels faraons durant l'època dels grecs, romans, otomans, mamelucs, francesos, anglesos....Malgrat la seva "mediocritat", l'interior de la tomba de Tutankamon contenia més de 5.000 peces de gran valor que actualment estan exposades al Museu del Caire. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
MITJANS DE COMUNICACIó
TRADUCTORS / TRANSLATORS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Vilaweb Badalona
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|