(Laura i Oriol / 20-08-2006, Hong Kong) Intentem aïllar-nos del soroll infernal d'un ciber soterrat -com tots els grans cibers que hem trobat a la Xina- ple d'adolescents i joves de la ciutat engrescats, un diumenge a mig mati, en xats i jocs indesxifrables. Intentem esbossar algunes impressions d'una breu i intensa immersió a Hong Kong. Ens allotgem en el dotze pis d'un altíssim i ruïnós -almenys per fora- edifici al districte de Kowloon, un formiguer de botigues d'electrònica, de roba i de tot el que vulguis trobar, nou o de segona mà. Dormim en una habitació minúscula que ens fa sentir que formem  part de la densitat apretada d'aquesta ciutat. Estem lluny de la Xina que hem vist fins ara, la que es mou entre la precarietat urbanística i social i el 'desarrollisme' ferotge.  Però encara estem més lluny del HK de gratacels i grans edificis. Nomes a uns vint minuts d'aquí,  però, ja hem viscut el luxe de que ens havien parlat. Envoltats de cares orientals que no sabem ben bé d'on provenen -molts indis, xinesos es clar, però també tailandesos, coreans...- ens passegem per alguns dels centres comercials més sofisticats que hem vist mai. Es fàcil topar-se amb aparadors de Chanel, Louis Vuitton i Prada cada dos per tres i descobrim un edifici sencer dedicat a Armani: Armani flowers, Armani bar... Luxe asiàtic amb segell occidental.

Foto: Contrastos al downtown de Hong Kong. (O.L.)

(Laura i Oriol / 14-08-2006, Yangshuo) Arribem a la Xina sense saber-ne pràcticament res. Ens n'adonem poc després de començar el nostre viatge i encara, dotze dies després, seguim plens d'interrogants. Poques preguntes tenen resposta, sobretot perquè es ben difícil parlar amb els xinesos -molt pocs parlen anglès i es un anglès pensat per a coses mes aviat pràctiques- i el salt cultural és molt més que evident. Llegim literatura que parla del país -de moment, 'L'espera', del premiat Ha Jin, i el bestseller dels anys trenta 'La buena tierra' , de Pearl S.Buck-, observem amb els ulls ben oberts els comportaments, els somriures i el riure tímid i nerviós d'algunes noies, l'anar i venir ràpid i pausat alhora, el treballar constant a tot hora i a tot arreu, la vida al carrer -als parcs fent tai-chi, ballant, jugant a cartes i altres jocs de taula... I tastem sense por i amb molt de gust tot el que aconseguim entendre de les llarguíssimes cartes dels restaurants del país. Malgrat tot plegat, seguim sabent-ne ben poc. El viatge continua.

Foto: Ombres xinesques en un mercat de Yangshuo. (O.L).

(Laura i Oriol / Beijing 11/08/2006) A Beijing hem visitat els monuments de manual, i els hem disfrutat, es clar. Però també hem fet altres coses. Hem anat a una enorme llibreria de cinc pisos, amb un apartat interminable d'obres dedicades al mon de l'empresa, el màrqueting i el lideratge; hem menjat al carrer, hem pujat en autobusos i taxis; hem badat en enormes parcs, hem caminat entre parades d'olors potents, hem deixat córrer la imaginació rere el vol d'un estel de mil colors a la placa Tiananmen; hem pres un cafè 'made in USA' en un Starbucks, hem visitat una universitat acompanyats de la Cèlia, una amiga badalonina becada a la capital xinesa, hem pres una cervesa de preu prohibitiu en un local per a estrangers a Sanlintun, ens hem desfet entre la gentada en l'estació de l'oest... i hem visitat un centre comercial de luxe. Aquesta es la Xina mes enllà de la Xina de la imitació. Prada, Versace, Zegna, Boss... marques globalitzades per als rics menys globalitzats en una Xina, --aquesta Xina que hem començat a tastar aquest estiu--, on observem la rotunditat amb la qual se'ns mostren dues velocitats: en un mateix carrer circula un Audi A6 a tota velocitat al costat d'un precari rickshawrickshaw que amb prou feina pot donar gracies de continuar rodant. Ens preguntem si la Xina serà capaç de superar les enormes i creixents desigualtats que conviuen en el seu territori. Aquí rau la clau del seu èxit futur, no us sembla?

Foto: grafit a l'entrada del temple dels Lames, a Beijing. (O.L).

(Oriol i Laura, Beijing / 10/08/2006) Tots els colors del roig... son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s'estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l'espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l'aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald's, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus... Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país.

Foto: El vermell de la cocacola, una suma sorprenent... (O.L.)

(Oriol i Laura, Beijing / 08/08/06) Aquest post comença una mica com un acudit. Es un autobús turístic camí de la Gran Muralla. Dins hi trobem, dos belgues flamencs, un canadenc quebequès, tres suïssos de llengua francesa i dos catalans-catalans. Tota una mostra de les esquerdes del simplisme dels estat-nació, també en els països desenvolupats. Els dos belgues expliquen entre divertits i impressionats que fa un parell de dies els va caure a les mans un exemplar del brillant còmic 'Tintin al Tibet', d'Herge, titulat després del pas de la sempre ridícula censura com 'Tintin al Tibet de Xina'. Els estats-nació, --i la Xina és també un estat nació que menysté desenes de minories lingüístiques i culturals--, sempre estan obsessionats per negar el que després la realitat acaba, tossuda, per imposar. No obstant, creuem els dits per nosaltres, creuem els dits pel Tibet...

Foto: Detall d'un bar al western street de Yangshuo dedicat a Tintin. (O.L)

(Oriol i Laura, Beijing / 5/8/06) De nou amb les motxilla.les a l'esquena. A l'aeroport de Munich ens fem amb edicions gratuïtes de tres diaris de referència mundial (si entenem 'mundial' a la manera anglosaxona, és clar). Són el Financial Times, el Wall Street Journal i l'International Herald Tribune. Ja tenim lectura per les hores que ens queden fins arribar al nostre destí, Beijing, capital imperial de la Xina comunista que ben aviat comprovarem que es ben poc comunista però, en efecte, encara molt imperial. La lectura és inesperadament profitosa i singularment oportuna: el Tribune explica en un esplèndid reportatge el cas d'una 'insignificant' obrera que es dedica a la manufactura de sabates. Esgarrifós. Una data aportada pel periodista: l'any 1800, els treballadors dels barris de la revolució industrial a Anglaterra cobraven 8 xílings a la setmana, que ara serien si fa o no fa 1.300 yuans, 153 euros al mes, un 30% menys que el que cobra la nostra anònima protagonista del reportatge! I és curiós perquè les notícies sobre la Xina es mantenen amb regularitat en moltes de les pagines dels tres diaris: el Financial Times explica dels tallers d'acer il.legals i del projecte per invertir en la conversió de carbó en carbó líquid, per al combustible de vehicles i de calefacció i refrigeració d'habitatges. El Wall Street Journal, per la seva banda, s'esgarrifa per la creixent pol.lució del país, i dubta en un text demolidor de la capacitat de les autoritats per redreçar l'actual situació. El Tribune, a més de l'article de la 'sabatera' es fa ressò de les limitacions -més teòriques que practiques, adverteix- dels estrangers per adquirir habitatges de luxe. Ben aviat comprovarem nosaltres mateixos aquestes notícies. De moment, certifiquem només com la premsa anglesa i nord americana entén cap a on va el mon i ho mostra en la prioritazació de les notícies.

Foto: Diaris a Beijing amb notícies sobre els germans Castro, a principis d'agost. (O.L)

(Laura i Oriol, Buenos Aires, Argentina) Buenos Aires ha estat com tornar a casa, o quasi. La gran ciutat deixa veure la riquesa de les seves construccions, de la seva gastronomia, del comerç i també, en algunes zones molt restringides i selectes, la fortuna d'alguna de la seva gent. Però es fan evidents, també, els mals temps: alguns barris quasi prohibits pels turistes --de la Boca només se'ns deixa veure l'escenari turístic de les cases de colors i el regust a tango envellit--; un munt de botigues que anuncien amb lletres grans "12 plazos sin intereses"; la dependenta d'una farmàcia que quan paguem amb tarja ens pregunta "en una vez o en dos" i una parella que surt a dinar diumenge i comparteix un plat d'espaguetis i mitja ampolla de vi. I cartells als bars que diuen "no a vendedores" --que és com dir, no a tots els que demanen--; restaurants mig buits un dissabte al vespre; vestuari de fa unes quantes temporades i un constant comentari dels taxistes "aquí todos roban". I polícia, massa polícia per una ciutat que ens recorda molt sovint a Barcelona. Nosaltres, això sí, mengem per 5 euros el mateix que a casa ens en costaria quasi 30. Aquí, els mals temps els sentim més propers. (Publicat simultàniament a cincmesos.blogspot.com).

(Laura i Oriol, Antigua, Guatemala) Les fortes pluges que han sotragat una part del país fa que passem més temps del que havíem programat a Antigua. No ens queixem, nosaltres estem bé: som també aquí viatgers-turistes privilegiats, mentre els diaris recullen els ensorraments amb morts, ferits i molts afectats sense casa en petites viles rurals que envolten aquesta bonica vila guatemalteca: "la ciutat colonial més bonica del món". Desenes d'escoles per aprendre espanyol [en la imatge, classes particulars en un dels molts cafès de la població], hostals I hotels amb encant, un formiguer de petites agències que organitzen tours per tot el país, cafès amb una amplíssima programació diària de cinema... A tot arreu, pràcticament tots som estrangers. Moltíssims joves israelians -n'hi ha tants viatjant per tot arreu que aquí trobem una agència de viatges i un bar que es diuen Shalom!-, alemanys, holandesos, alguns catalans... Som a Guatemala, però aquí els carrers s'han disfressat amb un paisatge de ciutat global ben lluny de la realitat de la major part de la població guatemalteca. Una ciutat fictícia? Nosaltres viatgem, demanem i consumim tradició adaptada pels nostres ulls occidentals que busquen colors indígenes. Uns quants, és clar, en fan negoci. Ells es quedaran aquí, sempre. I nosaltres, carregats de fotos i artesania a molt bon preu, tornarem a casa. Antigua no és més que un exemple rotund del món divers i desigual en el que vivim. I nosaltres, ens agradi o no, hi participem.

(Laura i Oriol, Chetumal, Mèxic) ... un país a mig coure; el groc, el blau i el vermell de moltes botigues; un mural enorme i alliçonador de Diego Rivera a l'Alameda; la selva hostil i impenetrable; un 'castellà' espumós i divertit; l'ombra del gringo; el passat fals -perquè és present- de l'indígena; grans jaciments entrerrats en la vegetació; milers d'autobusos recorrent cada dia el país; una població amable, sorneguera a estones, desconcertant quasi sempre; un picant addictiu; el turisme de braçalet i el turisme de motxil·la; portades de sang i fetge i bones línies editorials, com a La Jornada; aigües de fruita i mil-i-una cerveses; internet a 10 pesos; Màrquez a les Pepsi; la samarreta galàctica del Madrid a tot arreu, tot oblidant Cortés i la seva fúria destructora; una conversa laberíntica i inacabable al voltant del zapatisme de Marcos; el ritual viu i vibrant de la 'lucha'; un 'si' que és un 'no', un 'potser' que és un 'no', també, i quasi mai un 'no' i llestos; la mirada dolorosa i lúcida de la Kahlo; una matança silenciada, el 1968; la cocacola, beguda nacional, més que el tequila?; el tequila, és clar; els mariachis desafinats; els 'fresas' de San Ángel; la dolçor de la llengua zapoteca cantada per Susana Harp; la Cucaracha, que sembla que es resisteix, encara; el cinema en versió original; el bon jazz del Zinco; un vídeoclub exemplar, a la Condesa; el Museo de Antropología, un dels grans; Viva Méjico; els peixos del Carib; el subcomandante Marcos convertit en souvenir; els mercats, centre de tot; les guies 'ianquis', tan tremendistes; la 'mordida', una cultura de primer nivell (Rulfo, Paz, Fuentes, Poniatowska...) espatllada per tants esterotips injustos; tortas, tacos, caldos i tamales, però mai burritos; l'aposta discutible i discutida per nordamèrica, i l'oblit progressiu de mesoamèrica.

[Impressions d'un mes a Mèxic, a punt de deixar el país en direcció Guatemala] (* Publicat simultàniament a http://cincmesos.blogspot.com)

(Oriol i Laura, Mérida, Mèxic) L'efecte 'Venècia' és el miraculós fenomen que omple la plaça Sant Marc de turistes i que, en canvi, els fa desaparèixer uns carrers més enllà, només en tombar una cantonada lluny del riu de persones uniformades amb bermudes, sandàlies i càmera fotogràfica ben visible. És així com, en sortir del corrent principal, --on les botigues de records barats i els establiments de menjar ràpid t'aboquen a una fonda decepció--, trobes --retrobes-- una ciutat quasi per a tu sol. Si no fos per aquest efecte, l'efecte 'Venècia', quasi ningú viatjaria. Pensàvem això aquest matí, als jaciments de la ciutat maya de Chichén Itzá, a la península del Yucatán, a Mèxic, envoltats per un corrent atabalador de turistes de 'touroperador' --sincerament, encara inèdit en aquest viatge--. Tots, els turistes, anàven ben identificats amb adhesiu i braçalet, i mostraven una particular ansietat per fer-se amb el major nombre de records al menor preu possible. Després, segurament, ja als enormes resorts de Cancún, a unes poques hores del jaciment, compararan preus i es vantaran, amb suficiència, de ser millor negociadors. Sigui com sigui, nosaltres, modestament asseguts sota l'ombra benafectora d'un arbre, emplaçats a l'altra banda de la piràmide principal, ens sorpreníem de la descomunal bellesa de la construcció... quasi en solitari. Uns centenars de metres enllà, tot era una aglomeració sorollosa i confusa. [Publicat simultànimanet a http://cincmesos.blogspot.com]

Laura i Oriol (San Cristóbal de las Casas, Chiapas, Mèxic) San Juan Chamula és un dels pobles amb majoria de població indígena que envolten San Cristóbal de las Casas, la 'capital' sentimental de Chiapas. Hi fem cap en un dels petits autobusos que diàriament enllacen els dos municipis, junt amb una vintena de persones més... i una gallina. La conversa dels nostres acompanyants és animada, tot i que netament incomprensible: parlen en tzotzil. Arribats al poble, aquesta serà, majoritàriament, la llengua de relació. Aquests dies, es celebren les festes de San Mateo. El mercat --observat per alguns turistes, que a penes poden/podem fer cas de les raonables recomanacions de no fer fotos-- és particularment viu, aquest matí. La sensació d'ofec que arrosseguem des de fa uns dies esdevé aquí particularment punxant. L'olor de les paradetes, la pols del carrer sense asfaltar, la pòlvora de les celebracions que tenen lloc davant la plaça --i que ens recorden un correfoc!--, la insistència dels venedors ambulants... tot plegat ens situa en un abisme que a penes podem comprendre. Aquest és un món que s'assembla ben poc al que portem a l'esquena en les nostres motxil·les, que tot de cop ens semblen tan petites, tan petites. A l'autobús, de nou, ja de tornada, els meus ulls descobreixen la mirada serenament sostinguda d'un infant, amb la cara bruta i abillat a la manera dels Altos de Chiapas, que em mira sense mirar-me. Té uns ulls grans, que brillen, com reivindicant la incandescència d'una vella-gran cultura. No hi trobo, en aquesta mirada, ni curiositat, ni por... tampoc estic segur que sigui indiferència. No sé que és. Ras i curt.

[Publicat simultàniament a http://soncincmesos.blogspot.com]

(Laura i Oriol, Oaxaca, Mèxic) Abans de poder escoltar el crit del governador d'Oaxaca --el rotund 'viva mexico' que congrega milions de mexicans en les principals places de les grans ciutats del país-- vam haver d'esperar prop d'una hora i mitja, palplantats, en un Zócalo on no hi cabia ni una agulla. Una orquestra de mariachis desafiava amb èxit les modes, des d'una glorieta guarnida amb banderes i bombetes dels tres colors preceptius: vet aquí: el verd, el blanc i el vermell. La culminació del 'mes patrio', --la festa del grito--, va continuar amb l'estridència insistent d'una banda de marxes militars, entre la indiferència primer, i després en mig de la creixent indignació de bona part del públic. Tot plegat anava més tard del previst, i això que a Mèxic hi ha un marge generós en els horaris. Finalment, i després de l'arribada de la 'senyorita America', que ens va regalar una tremolosa i certament desafinada versió de l'himne nacional --per cert, ens diuen, una peça composada per un català--, el governador va sortir al balcó. Alguns xiulets, però el 'viva mexico' va ser respost amb complicitat pels milers de persones que ens envoltaven. Després d'això, crits, petards i esprais d'espuma, que ens van deixar ben blancs. El ritual del 'grito', pensem ara, uns dies després, quan falten poques hores per agafar un autobús nocturn direcció Chiapas, només s'entén tenint en compte aquesta línia vertical que sembla definir la història de Mèxic. Algú crida des d'un balcó --és el poder, és clar--, que es situa damunt els caps dels ciutadans, que només responen, quan els toca, com un submís eco. La imatge lluminosa i opulent que entreveiem en les finestres del palau de govern, des de la plaça estant, ens fan pensar com les coses no canvien tant fàcilment. Cal molt més que un 'grito'.

(Oriol, Distrito Federal, Mèxic) Passem la Diada a Mèxic Districte Federal. És una sensació ben estranya. Seguim a l'edició mexicana d'El País (el seu país, ja ens entenem) el culebrot que és aquest procés per tenir un nou estatut que hauria de ser tant, i que es quedarà, finalment, a les portes de tantes coses. Ens queda lluny el joc polític i trobem a faltar les converses, les tertúlies amb la gent de casa. L'11 de Setembre es commemora a l'Orfeó Català a Mèxic, un dels casals del nostre país amb més tradició i amb més força arreu del món. Potser és per això que decidim fer-hi una visita. Falten dos dies pel dia 11. Trobem una esplèndida construcció, en un dels barris més bons de la ciutat, a l'anomenada zona rosa, plena d'activitats i amb un restaurant que, ens diuen, és excel·lent. Dins podem parlar català amb una mexicana, que s'encarrega de l'administració de l'orfeó, que l'any vinent celebrarà els 100 anys de vida. Recorrem les diferents sales, on saludem catalans que es posen al dia de la premsa del país, que fan reunions, que consulten la biblioteca... És aquí on ens emocionem amb els milers de llibres llegats pel notable contingent d'exiliats que va omplir la capital de Mèxic amb la pujada al poder del dictador Franco. Ens impressiona el pes de la història, però també del present. Cada any, prop de 200 alumnes fan algun dels cursos de català oferts per l'Orfeó. Molts són mexicans que tenen la intenció d'estudiar a Catalunya, i obtenen les primeres nocions de la nostra llengua. Un bon pensament que, segur, ens ajudarà a pair aquesta Diada lluny de casa. [Publicat simultàniament a cincmesos.blogspot.com]

(Laura, Oaxaca, Mèxic) Passegem per una curiosa llibreria al nord del carrer Independencia, a Oaxaca, Mèxic. Curiosa perque la majoria dels llibres, que tracten temes de Mèxic i centre amèrica, estan en anglès. Estem a tocar d'una de les més famoses escoles d'espanyol al municipi; una de tantes, de fet; que cada any porta centenars de joves --sobretot americans-- a passar uns dies, setmanes o mesos en aquesta ciutat plena de color. No ens podem estar d'escoltar la conversa entre dues de les dependentes. "Vas a ir a gritar?", pregunta una d'elles, la més jove. "Ai, pues no se... y es que hay gritos de alegria y yo a lo mejor este año estoy por el lamento". El 16 de setembre, els mexicans celebren el Dia de la Independencia. La nit abans, es reuneixen a la placa del poble i rememoren el crit d'Hidalgo en proclamar la Independencia. Ho veurem a Oaxaca. Intentarem explicar-ho.[Publicat simultàniament a cincmesos.blogspot.com]