Somuneslladres |
dilluns, 28 de novembre de 2011 | 07:27h
Jo només volia veure la guerra de prop i Guatemala no m’havia servit. Feia massa anys que hi havia pau i només en quedava escoltar-ne les històries. Per fer boca, ja n’hi havia hagut prou. Però un cop presa la decisió, i saber que tindria els diners, la meva primera reacció va ser d’excitació però, tot seguit, va venir el pànic: no sé res de l’Afganistan, fet i fet, per més que n’hagi llegit. Vaig començar a pensar persones que me’n poguessin dir alguna cosa.
Els
cotxes, totalmentaturats a les cues de
trànsit inmòbil de les entrades i sortides de Kabul, no han tingut temps per
pensar un segon més enllà del darrer moviment cap a una banda o altra que els
deixa completament paratsen una cua,
sense moure’s ni un centímetre, durant hores i hores. No han tingut temps per
pensar.
Va aparèixer clar i blanc.
Com un forat resplandent on deixar-se caure. Una temptació.
No tenia una forma clara.
Bé, al principi sí. Al principi semblava normal.
Després van aparèixer les
primeres negrors cobertes de pàtines brillants. Però negrors.
No hi havia manera de
veure-les totes, les parts negres.
Mai quedaven clares, mai
es definien del tot.
De tota manera sabies del
cert que hi eren, i que en un moment ho altre t’hi havies d’enfrontar.
Les negrors no eren
paraules, com tu et pensaves.
Les negrors eren accions.
I les havies d’entendre.
Per això volies construir
el mur, per si no les entenies.
I de fet, com els forats
de cuc, eren un pou sense fons de coses que necessitaven temps. I que tu no
comprenies.
Ningú tenia cap intenció
de valorar-te prou com per donar-te’l, aquest temps.
Així és com va conèixer el
cor de le tenebres. El dia que va descobrir que les cares més somrients eren
les més negres. Les que calia tenir lluny. Les més intel·ligents, les que et
farien més mal. Les que més set’acostarien. Perquè tu, tu també
somreies.
Saps què els passa als cargols quan la pluja humida i fina els fa sortir de la closca? Que si els toques una banya, es tornen a amagar. És un instint, és una defensa. S'arrauleixen i es queden quiets, i triguen, triguen molts dies a tornar a sortir. I saps què li passa al carbó si li treus la cendra? Que crema, crema i es desfà, d'un tros més endins, fins que li surt tota una nova capa cendrosa, que el fa més petit i difícil de trobar.
I tot i que el cargol té instint de supervivència, i el carbó està pensat per durar molta estona, tots dos tenen un final; i és clar: Les diverses cremes fan que el carbó roent també s'acabi desfent, vagi del vermell al gris, sent cendra fins al cor... la substància, se'n va. I la baba brillant del cargol, s'asseca... junt amb el cos, dins la closca que s'ha deshidratat. Cap dels dos dura per sempre.
I sentir-los a dintre com es consumeixen no és res divertit, fins el dia que continuar-los notant deixa de tenir sentit i ja no vols que res més es consumeixi. Perquè el carbó no tria, el cremen, però el cargol surt de la closca per pròpia voluntat, després de prous estímuls per creure's que ha plogut... però tot això no fa que el sol el cremi menys... si tanta pluja fina era només mentida.
Perquè d'idiota, encara no en soc.
nina de les agulles i camps de blat (mig de vacances)
Somuneslladres |
dissabte, 11 de juliol de 2009 | 04:59h
Soc
orfe... he passat anys anant cada tres dies a la biblio a fotocopiar
les pàgines centrals de la vanguàrdia. Agafava tres dies de diari,
posava les col·lumnes de tres en tres, ben plegadetes sobre la
pantalla, minimitzava la lletra, amb compte de no deixar-me ni una
línia, cap paraula que pogués ser la clau per al gir següent... i
després... premia el botó...
"Mai no m'han interessat els autors experimentals ni els
avantguardistes. O m'han interessat poc, excepte quan la forma els ha
servit per aconseguir un esclat fenomenal. Suposem Kafka. O Faulkner.
Però sovint aquesta actitud literària no passa d'enginy, de
saltironeig, que pretén trobar expressió a través de la distorsió. I no
ho aconsegueix, excepte pels que viuen l'ambient i consideren el món no
a través del que és, sinó del que ells hi aprecien."
"Un autor pot desenvolupar una explicació del que sent en crear, com ho
han fet sovint alguns, començant per Conrad. Però un llibre de poemes
serà una estafa per molt que el seu buit sigui guarnit de
pseudofilosofies enaltidores. Hi ha un assaig a la francesa que confon
la incontinència verbal amb el contingut. Prefereixo la reflexió
anglosaxona, cenyida a fets concrets." Baltasar Porcel. (http://www.uoc.edu/lletra/noms/bporcel/index.html)
Somuneslladres |
divendres, 10 de juliol de 2009 | 14:11h
Puc emborratxar-me cada nit, puc embolicar-me cada vespre, puc fer-vos creure que tot el que dic és veritat, puc riure estrepitosament per totes les bromes sense sentit, com vosaltres; puc parlar sense parar i no dir res de cert, puc drogar-me fins a no saber ni recordar, puc dormir fins que se’m deforma la cara, puc explicar-te mentides i més mentides, i no callar, i fer-te creure que tot és real, i fer-te pensar que no tinc res més. Puc deixar-me jutjar per tot això, i em puc tancar per boja. Puc fer creure que soc sincera, i puc amagar el meu món mostrant la part divertida. Però tot això, ja ho he fet.
Podria començar a desaparèixer, començar a explicar la veritat a ningú, ni a qui conegui de fa trenta anys. Puc guardar-me-la i puc dir-la tota, puc callar durant hores de silenci, i puc cridar-la. Molt fort. I tot, sabent que no m’entendries. No m’entens ni m’entendríeu. Puc deixar caure la cuirassa davant teu i puc començar a pensar que hi ha gent que es mereix el vertader, i gent que té massa ego per a entendre'l... puc i podria podria podria, però de moment, mai dic res que sigui veritat, i tot ho emmascar-ho... encara que et pensis que em coneixes, perquè m’has sentit parlar sense parar, no tens ni idea de qui soc... ni tu, ni ningú de la nova vida. Només tres persones al món sabien molt de mi; una és enterrada, i tu, no estàs entre cap dels altres dos.
“Natural History Museum – Museu “natural” d’història” (fragment):
“Hi ha altres oficis tristos que no tenen vacances: el boig, el pres, l’amant, el gos de companyia.” Anna Aguilar-Amat
Dins un cel gran i blau... que encara m'abraça.
Un cel irreal. No soc pas més que qualsevol dels lllibres que tens arraconats als peus del llit. I quan tothom en parla, amb la veu ho trenquen tot... Tot. Tot el silenci guardat en una capseta de cristall... durant aquest darrer any... s'esmicola. Les bogeries, també. No coneixes més la teva amant que un núvol reflectit en un mirall.
Silenci gran, blau, càustic. Sort de les ombres que ens han salvat les nits. Badalles de matí. Totalment innecesari.
Com un núvol fonedís reflectit en un mirall, un miratge a la teva vida, una taca de sang a la meva.
Marla Singer
Lovestain - José González ... per quan abaixes la guàrdia...
Jorge Drexler... no donar-nos gran cosa?
Love of lesbian... vaig a l'infern... com les nenes grans...
Tres bades sonores per al text de la Marla Singer (una amiga de la nina de les agulles)
Va fer coses que no tenien marxa
enrere. Potser en el fons és el que volia, te n'has adonat? Potser perquè el
mal ja era massa gran, potser per no permetre's humiliar-se un minut més,
potser per no crear més històries mítiques que no sabia dins el seu cap, potser
per no destruir-se més. El psicotisme havia passat... s'havia esfumat. Totes
les coses que no hagis dit t'explotaran al cervell. Totes les coses que no
sàpigues i vulguis saber et fulminaran l'ésser.
No sap quan va decidir fer-se
piròmana. Quan va decidir que ho incendiaria tot. Calia aturar les explosions
del cap. En algun moment va semblar que calia cremar les estructures, fer que
els ferros roents es cargolessin i no aguantessin el pes, que tot s'ensorrés,
que tapés tot el terra, el mantingués calent, i permetés que les soques
cremessin per dins, dies i dies, fins a no deixar res més que cendra, la dels
antics fonaments. No sabrà mai quan va prendre aquesta decisió, i no sap si la
va prendre.
La bèstia psicòtica sap. Sap coses. Coneix el motiu de cremar
fonaments i estructures, la base de tot. És la cuirassa. S'ha fet piròmana, i
ara, es dedica a tenir cura dels seus sentiments remenant-los per dins fins que
l'esgoten... però ara entén, escolta, i ha après a cremar ràpid.
No hi ha retorn, però ja va passar fa molt temps. Ja ni ho recorda. Ara sap,
que no va ser ella. La bèstia piròmana arriba després. L'animal sàdic, i d'una
demència presumptuosa i magnànima feia molt que hi era... i no era ella.
Anar amb
tren és com passejar per l'interior amagat del país. Les vies tenen el do de
trobar camins allà on l'home s'hi passejava fa vint anys, però amb la
urbanització, ja no s'hi vol estar, es perdria, no sap on va. Només algun
gitano s'hi aventura per amagar el fil de coure en una esplanada al mig del
bosc o a la llera del riu, i algun pagès que coneix els boscos des que era un
nen. Sempre porto llibres per llegir, l'ordinador per treballar i un mapatres
per la música... però només faig servir el mapatres. Dins el tren, capficada en
pensaments que no porten enlloc, em perdo. Sí, em perdo, perquè no em
concentro en pensar en les coses, no puc. Cada minut hi ha un lloc, a baix al
riu, al costat de la via, un masia abandonada, un casalot sol al mig del no res,
un hort perdut perquè no li prenguin els tomàquets quan és temps, i tot plegat,
perquè comenci a imaginar-me rutes en bici, a peu o corrent, per anar-me a
desfogar, i de passada, ficar-me dins totes les portes obertes, tancades, i
reixats per saltar... de fet, com em passa darrerament, que el cap em va massa
sol, i he de saltar massa tanques... molt poca cosa soc, amb el cap sense cap
control.
perdo el fil... però el més trist és que el fil em perd a mi... però això sí, el meu cos s'entèn amb el teu cos... semi-Déus en un carrer que criden massa lluny imbècil...
del color dels camps de blat (per banda sonora hi anava perfecte Menja i calla també del senyor Portet, cançó que té un títol que m'encanta, però no està penjada enlloc a internet, o jo, no l'he sabut trobar...)
Dies buits, indiferents, d'una
esterilitat total si no fos per la lectura. Penso que això pot passar
perquè tota la meva petita atenció es concentra en solucionar aquest
sentiment de soledat que tinc -que és un problema que només es pot
resoldre, com tots els reals, canviant d'actitud.
Sento el camió de les deixalles als contenidors de sota casa, ja deuen
ser quarts de dues. Avui, ni plou ni passa vent, ja tocava. Deu ser que
Sant Pere s'ha cansat de fer ploure i nevar, o al cel han fet una
revolució i ara, els divendres, també és festa.
Tu dorms, et sento, i sentin-te mai m'he sentit tant sola. M’ofego dins
un got d'aigua plè de formigues, no paren de pujar-me serps dels peus
del llit i les noto per les cames.
nina de les agulles (amb l'inestimable suport del Quadern Gris, Josep Pla)
feriu-vos, un any més que cendra i serralades són la mateixa cosa la cendra, són residus, és grisa i la serralada és plena de salts i sots... au! bon nadal!
les lladres (tots els sants tenen 'cap buitada' que no sabem què vol dir ni com s'escriu)
he obert els braços del tot, tant com he pogut, la capa s'ha separat del cos, aleshores he vist que, per dins, era tota negra. Jo no ho sabia.
el meu sol està envoltat d'una ombra grisa. la meva ànima brilla del mig.
es van escapar ple forat blanc del fons, que els engolia. Però les capes ja en van sortir ben negres. Ja no les van fer netes... cadascú per la seva banda. Es van emportar la sutja que hi havia a la caverna. Però es que quan la sutja s'hi va començar a posar... algú ja havia pintat les parets amb una mà de pintura negra.
vols dir que totes aquestes esquerdes són d'ells? Vols dir que no són culpa nostra? ... no, jo no me'n recordo ... però tu sí.
