Sé que fa mal, però és així: almenys en algunes coses, els americans són inigualables. Per exemple, en l'art de la propaganda. Mireu sinó aquest anunci de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquesta música, aquest ambient, aquesta emoció que desperten et fan venir ganes de cridar a ple pulmó "yes, we can!", o en aquest cas, potser millor "ara corro a buscar un bon llibre d'aventures fantàstiques"! El que sigui, però amb molt d'entusiasme.  |  |
Sé que fa mal, però és així: almenys en algunes coses, els americans són inigualables. Per exemple, en l'art de la propaganda. Mireu sinó aquest anunci de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquesta música, aquest ambient, aquesta emoció que desperten et fan venir ganes de cridar a ple pulmó "yes, we can!", o en aquest cas, potser millor "ara corro a buscar un bon llibre d'aventures fantàstiques"! El que sigui, però amb molt d'entusiasme. Fa unes setmanes vaig reproduir un diàleg-tipus entre un llibreter (/a, etc etc) amb un client (/a, etc etc) que volia regalar un llibre però no sabia quin, perquè no tenia ni idea dels gustos de la persona a qui volia fer el regal, o simplement perquè aquesta persona a qui havia de fer el regal no havia obert un llibre des del Zoo d'en Pitus o Platero y yo (segons el cas), ni ganes. Doncs el que he sentit avui és més surrealista. Però molt, molt més surrealista. Ja hem entrat a la canícula. Al món real fa una xafogor mortal, però al carrer d'en Cueta sempre és primavera! La frescor dels aires acondicionats s'escola cada cop que s'obre la porta d'una botiga, i el nostre amic Bryan, canta, sempre enamorat, pels altaveus. Però al Saltamartí suen. Què passa? Avui Saltamartí feia olor de lleixiu. En Gerard corria amb cara d'esverat i amb el pal de fregar a la mà. El mateix dia, una nena i després un nen s'han fet pipí. La gràcia del tema és que el nen venia amb la seva mare a buscar un conte que tractés sobre això de treure's els bolquers. La Sílvia li deia a en Gerard, dissimuladament: és milllor pipí que caca! I és que tots els pares de nens petits fan el mateix: a l'estiu, fora titins (una paraula que, de passada, aprofito per a reivindicar des d'aquí).  Un cop vaig llegir que, quan som petits, patim neofòbia, una bonica paraula que algú es va inventar per dir que algú no vol provar coses noves. Qui va escriure això no coneix el meu fillol, fanàtic del curri en totes les seves variants i a qui he vist com es llepava els dits menjant-se una amanida d’api amb poma o un plat de sashimi, o el que és el mateix: peix cru amb arròs avinagrat. Que hi ha nens –almenys un– que tenen bon gust, criteri, i de tant en tant els agafen otitis o angines, però no pas neofòbies!Dit això, he de confessar que a mi sí que a vegades m’agafa mandreta i em poso conservadora... No vull dir que em vinguin ganes de votar el PP (Déu mos en guard), sinó que em quedaria amb els discos dels meus grups de sempre i els llibres d’autors que són una garantia per a mi, i els meus plats de col i patata amb botifarra (de can Margenat o de Ca l’Albert). La meva amiga editora diu que és cosa de l’edat, que em faig vella i ja no estic per segons què. Quina barra! (Júlia: et recordo que tu ets del febrer mentre que jo vaig néixer al juliol, o sigui que, maca, sempre seré més jove que tu.) El cas és que quan fa massa dies que dura l’atac (etapes en les quals estalvio molts cèntims, per cert), sempre hi ha alguna cosa que me’l cura de cop. Com em va passar ahir a la llibreria.  El divendres passat, els pobres llibreters de Saltamartí no podien ni anar al lavabo. No és només que tinguessin tanta feina que no els quedava ni un minut lliure, sinó que a més, les caixes plenes d'exemplars de la tercera part del Millenium desbordaven el petit magatzem i havien ocupat el bany i gairebé la tassa del vàter (si no us ho creieu, mireu la foto del post anterior). "Que bé", deveu pensar, perquè sou llestos i bona gent, "com que han venut tant, segur que per fi poden buidar la bufeta amb comoditat". Doncs no. Continuen amb el lavabo ocupat. Ahir, a dos quarts de deu del matí ja hi havia una senyora a la porta del Saltamartí. Encara no feia calor però segurament suava. Ben mirat, crec que també tenia calfreds. I estic gairebé segura que remugava coses en una llengua estranya: “Lycksele, Billy, Bestå, Vättern”. Un cas clar de la febre sueca que ahir va afectar tot el país. I a partir de les deu, quan finalment van obrir les portes, va començar una desfilada imparable de persones amb els mateixos símptomes. En Gerard i la Sílvia no semblaven gens preocupats per la pandèmia. Al contrari, no podien dissimular la cara de satisfacció. Sens dubte seria Un d’Aquells (rars) Dies.  "Aquest llibre el vendràs moltíssim, moltíssim, ja ho veuràs."La Sílvia mira el comercial amb una cara que en podríem dir acollidora, d'aquelles que no diuen ni que sí ni que no però que et fan sentir que pots continuar parlant amb comoditat. De totes maneres, el venedor veu que s'arrisca massa i decideix matisar: "bé, no ho sé, segurament". Suaument, la Sílvia eixampla una mica el somriure. Quin home tan cagadubtes, per ser representant de llibres d'autoajuda.  (Si no heu llegit el Mecanoscrit, salteu-vos aquest text)Tenia dotze anys. No devia tenir deures o no m'importava, perquè portava moltíssima estona seguida llegint, estirada al llit. I de cop, la mala notícia em va caure com un gerro d'aigua freda: en Dídac havia mort! I en aquell moment precís, el meu germà va irrompre a la porta de l'habitació per dir-me alguna cosa. No sé quina, perquè el vaig engegar de la pitjor manera. Estava commocionada, estava de dol! El Mecanoscrit del segon origen se m'havia empassat sencera, i el meu germà, que no ho podia sospitar, em va fer aterrar amb la delicadesa d'una ratllada d'ungla a la pissarra.  Avui el carrer està ple de gent que, més que caminar, levita, inflada per la felicitat i l'orgull de ser seguidora del Barça (menys el meu fillol, que es veu que avui arrossegava els peus indignat perquè a l'escola no li deixen dur la samarreta dels tricampions). Després diran que Europa no interessa a ningú!
No és pas que no vulgui participar d'aquesta alegria (no tinc manies en això), però voldria fer una petita revelació: hi ha vida fora del camp de futbol. Ho vaig comprovar ahir a un quart de nou a la Saltamartí.  El dijous passat, l'Asha Miró va presentar el seu llibre de rangolis en un acte emotiu, bonic i participatiu. I fent honor al meu nom, us ofereixo el text d'una dedicatòria que va fer l'Asha a una lectora, i que vaig llegir dissimuladament: "A l'estimada X, entreteixint ponts entre cultures, ànimes i caps, per crear un món on els sentiments perdurin". Vinga, va, us en deixo una altra: "Per a X, amb afecte!! Pintant un món de colors, creant ponts que uneixen ànimes a l'infinit...". Deu ser això el que els anglosaxons en diuen inspiring, no? PS Jo estava preocupada perquè no sabia si els meus rangolis estarien ben fets, però es veu que no hi ha cap norma per a omplir-los. T'has de deixar portar, diu l'Asha, i "segur que tindran certa harmonia". Ja m'ho havia semblat, que era bona persona.  Els nens fan moltes preguntes. Algunes són curioses i ens fan somriure; d'altres ens permeten lluir els coneixements que, vés a saber per quina meravellosa casualitat, han quedat incrustats al nostre cervell; hi ha aquelles que també sabem com es contesten però que les fan en llocs i en moments desafortunats i que ens fan sentir incòmodíssims, i la majoria de preguntes són d'aquelles que t'obliguen a dir –si no vols mentir, cosa molt lletja– "ara no ho sé ben bé. Després t'ho diré, d'acord?", i un cop a casa furgues la Viquipèdia amb desesperació fins que trobes una resposta raonable.
Veig que a la Saltamartí, durant les Festes de Maig, dedicaran un dia a Poe i un dia als rangolis de l'Asha Miró. Això d'en Poe pinta molt bé, encara que només per a valents. Des que els Contacontes de Badalona (Jaume Oliveras, Dolors Sabater, Laura Garcia i companyia) em van recordar com és de fantàstic que t'expliquin contes, sempre que veig que algú n'explica per a adults, m'hi apunto. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosBADALONINS
DE LLETRES
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|