L’alè de les cendres. Contar-nos les derrotes

“Ell va morir en un telegrama i jo no vaig anar a enterrar-lo…”

“Una línia prima de lluna blanca va sortir entre un serrell de núvols com a fum.”

Només per frases com aquestes ja val la pena la lectura d’un llibre, però en aquest cas seria quedar-se amb l’embolcall.

Ahir vaig acabar el llibre que em va recomanar la Sílvia de Saltamartí: “L’alè de les cendres”.   La Sílvia  va fer un gest característic d’ella i prou conegut per mi. Va agafar el llibre i, abans d’estendre el braç per oferir-me’l, el va abraçar i el va estrènyer contra el seu pit.  La Sílvia fa sempre aquest gest quan li agrada molt un llibre. Primer l’abraça com si tingués llàstima de perdre’l i desprès l’ofereix amb un gest generós i amb un somriure ample i feliç dient “agafa aquest que segur que t’agradarà”.

I com no!. M’ha agradat. M’ha commogut. M’ha alterat.

Amb el temps vas acumulant lectures, i penses que hi ha temes que ja no t’interessaran com el de la guerra civil, perquè penses que ja has llegit moltes coses…  i certament encara no ho has llegit tot, no ho saps tot…

Però l’interès del llibre no solament  ha estat descobrir una part de la guerra a les illes. El que més m’ha interessat del llibre és la manera de narrar la historia d’una nissaga de dues famílies. Una veu que explica la història en 12 capítols –vibracions les anomena l’autora-, plens d’excel·lent prosa poètica que t’agombola els sentits i els exposa a flor de pell. Amb una gran sensibilitat que contrasta en un un món brutal i desesperançat.

No és la meva intenció fer cap ressenya del llibre, simplement voldria encomanar les ganes de llegir-lo. Sé que soc injusta amb mi mateixa i amb els autors que he llegit darrerament, però crec que l’Alè de les cendres ha estat un dels millors llibres que he llegit els últims temps.

Dèlia, la protagonista de la novel·la m’ha conduit a seguir cada un dels personatges de la nissaga familiar i certament he patit molt amb tots i cada un dels personatges que apareixen. Els anys de la guerra van ser dramàtics i tràgics. La Maite Salord fa sentir el dolor i el patiment d’aquella gent.

Penso que a la novel.la no hi ha cap heroi. La heroïcitat és sobreviure. Sobreviure per, com diu la Dèlia cap al final del llibre, poder contar-se les derrotes.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *