No molt sovint, però de tant en tant m’agrada tornar a mirar El gosset va riure (revista de literatura). La idea era publicar contes, articles i ressenyes que ens enviés la gent. Van ser tres números entre el 2004 i el 2005, i un quart número que es va quedar al forn. El que em fa tornar de tant en tant és que em fa sentir bé, contenta, rememorant el temps en que ho fèiem, un pèl de cal precari però amb ganes i ànims. La il·lustració del post és d’en C. pel número d’hivern de 2004, una de les primeres coses que vam tenir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Passejo aquestes mans, i l’home o la dona que les enforca, pel record d’una taula que ha quedat buida.
Cada un de nosaltres modifica el contingut i la forma d’un lloc, els seus emblemes i el signes no manifestos transparentats. Inabastables quan hi són i enyorats quan hi manquem…
Potser rememorar les coses és l’única manera de viure-les. O millor encara, repetir-les, ja que és anar cap endavant, si bé un cap endavant mai igual, mai repetible…
Cam Balkon Seo Erken Rezervasyon Tatil Fırsatları Aşk