“Homenatge a Catalunya II és un documental, una recerca, una història d’històries sobre la construcció d’una economia sostenible, solidària i descentralitzada. Teixint xarxes que superen la individualització i la divisió jeràrquica del treball. Milers de persones cada dia arreu del món. Aquí i ara.”
Durant una hora, tot veient i escoltant aquestes històries de vida, m’he sentit molt optimista: a casa nostra hi ha gent a la què no li agrada el món que ens ha tocat viure i que vol canviar-lo canviant la seva manera de viure. Això m’ha fet pensar en la cita de Leopoldo M. Panero amb què inaugurava aquest bloc un dia de juliol de 2006: "Més que canviar el món, com deia Marx, hem de canviar la vida, com deia Rimbaud".
La primera part del documental està dedicada a les diferents comunitats alternatives que existeixen al nostre país (sense ànim exhaustiu doncs no hi són totes, ni molt menys!): Joves, infants, gent gran, enginyers, costureres, físics, artistes, psicòlegs/es, transportistes, informàtics/es... Petits productors agrícoles i la distribució dels seus productes;...
CC Some rigths reserved – CC Alguns drets reservats
En l’assignatura Llengua, Cultura i Societat ens van proposar fer un treball sobre aquest tema: “El tractament de gènere en els textos administratius, laborals i periodístics”, cosa que em va permetre aprofundir en la problemàtica del llenguatge no androcentrista i no sexista. Un estudi que m’ha enriquit molt i que, de ben segur, aplicaré en el futur.
Si hagués de resumir l’estat actual del debat (com veureu, no sempre constructiu) ho faria amb aquestes dues cites:
1) La reivindicació del tractament lingüístic de gènere no és una novetat. Existeixen antecedents històrics que demostren el seu ús en el passat:
“Si ens remuntem al primer text del qual es té constància en llengua catalana, em refereixo a la traducció catalana (datada entre el 1180 i el 1190) del Forum iudicum (o Liber iudiciorum), a l’anomenat Libre jutge, un dels primers textos jurídics catalans que es conserven, es pot llegir el següent: Volontat d’aqel o d’aqela que testa en sa vida.”
(Eulàlia Lledó, De llengua, diferència i context,2007)
2) Experts i expertes de diferents disciplines no es posen d’acord. Són respectables tots els arguments però hi ha qui ha arribat a l’extrem de la ridiculització:
“Los empleados y empleadas madrileños y madrileñas están descontentos y descontentas por haber sido instados e instadas, y aun obligados y obligadas, a declararse católicos y católicas, o fielos y fielas a otros credos, o bien agnósticos y agnósticas o incluso ateos y ateas”
(Javier Marías,2006; citat per Carmen Bravo i Eva Antón, Guía para un uso del lenguaje no sexista en las relaciones laborales y en el ámbito sindical, 2010)
Després d’estudiar el tema des de diferents punts de vista, les meves conclusions han estat aquestes:
(A partir dels arguments i exemples exposats anteriorment) podem afirmar que la introducció del tractament de gènere no és una pura qüestió lingüística tal com hem vist que la plantegen alguns experts sinó que és un concepte amb una important càrrega social i ideològica. Tot i conscients que els recursos que ens ofereix la llengua no són sempre aplicables a tots els contextos, pensem que en situació de maduresa lingüística i adoptant l’alternativa més adequada, és possible visualitzar la dona en el discurs quotidià (encara que el llenguatge pugui resultar en algun moment repetitiu). És a dir, és possible visualitzar els dos gèneres gramaticals sense dificultar la comprensió dels tipus detextos analitzats: són dues realitats diferents i així s’han de tractar perquè el llenguatge no només ha de descriure amb precisió la realitat social sinó que també construeix significats. Al seu torn, les noves realitats faran canviar el llenguatge i la nostra manera de veure el món.
Des d’avui mateix, aquest bloc pretén arribar a ser un espai lliure de fum. Sí, vull deixar de fumar.
Sóc conscient que el tabac és una droga (legal, però una droga) i, per tant, la deshabituació generalment no resulta fàcil (de fet, porto dos intents frustrats, és a dir, puc parlar de síndrome de dependència). Aquest cop, però, la motivació personal -element imprescindible en aquest procés- és molt alta. He visitat webs com ara el del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona i sé que, més que probablement i durant un temps, patiré alguns o tots els símptomes de la síndrome d’abstinència: nerviosisme, ansietat, irritabilitat, trastorns de la son, cansament, cefalees, dificultat de concentració, etc.
D’altra banda, és un repte perquè saps que has de deixar-ho per sempre més (primer pensament que m’he de treure del cap!), que mai podràs tornar a fumar una cigarreta perquè, inevitablement (com en qualsevol altra addicció), recauràs: no controlem el tabac, és ell que ens controla a nosaltres. Una afirmació que als fumadors/es ens costa molt de reconèixer...
Segons he llegit en tabaquisme.cat, la síndrome d’abstinència pot durar de dos a quatre setmanes, i que oblidar-se dels cigarrets automàtics (additius) pot requerir un mes, període que s’allarga de tres a sis mesos quan el consum està més lligat a situacions emocionals. Tot i que faré cas de les recomanacions del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona (veure quadre), em temo que les properes setmanes no seré una bona companyia...
Em vaig dir a mi mateixa que necessito ajuda. Podia escollir entre diferents possibilitats:
CC Some rights reserved – CC Alguns drets reservats
Revisant el meu arxiu d’aquests darrers mesos d’inactivitat blocaire he trobat aquest article que reflexiona sobre la psicologia infantil o, millor dit, sobre la generalització (abusiva?) de la teràpia psicològica que reben avui en dia moltes de les nostres criatures. He parlat amb molts mestres/as i em pregunto fins a quin punt és normal que una mitjana de tres o quatre alumnes per classe necessitin l’ajuda d’un psicòleg/a. Si no és una moda, al nostre país tenim un problema.
En qualsevol cas, estic d’acord amb la periodista: transmetem les nostres pors i frustracions als nostres fills i filles i, no només això, no els ensenyem a tolerar la frustració, inherent a la vida mateixa. Però això ja ho cantava en Serrat fa molts anys...
Hemos infantilizado demasiado la infancia haciendo vulnerables a los niños a nuestros miedos.
A la consulta del psicólogo apenas le falta un matiz de oscuridad para parecer aquel despacho de ese profesor universitario al que implorábamos que nos perdonara las prácticas. Por ahí pasan a diario familias enteras. Niños rabiosos, niños nerviosos, niños melancólicos, niños solitarios, adolescentes en plena pubertad, mujercitas con cuerpo de niña, niñas con cuerpo de mujer, padres en bambas o trajeados, y madres superadas por la energía de un hijo incontrolable. Niños todos, aquellos, que suelen soñar con monstruos. Y el cazafantasmas esta vez no va de uniforme, ni siquiera lleva bata, ni tiene un diván. Diría más, parece una persona normal, de esas que te enseñan de pronto una foto de sus hijos o de un nieto que llevan en la cartera cuando gana confianza. La calle huele a café con leche y ensaimada mientras los niños se enfrentan a sus fantasmas.
CC Some rights reserved – CC Alguns drets reservats
¿Són coherents i proporcionades l'atenció pública, les campanyes publicitàries institucionals i la regulació legislativa a la vista de les següents dades?
Moltes gràcies, Alejandro (Històries de Viatger), per aquest enllaç. Un vídeo inquietant que té molt a veure amb la Psicologia Crítica i l'Antipsiquiatria.
Etiquetas psiquiátricas de trastornos inventados
Spot del CCHRInt (Citizens Commission on Human Rights International)
Durada: 1.51 minuts
Però... Què és l'Antipsiquiatria i la Psicologia Crítica?
CC Some rights reserved – CC Alguns drets reservats
“Tradicionalmente las diferencias de sexo han constituido la base sobre la que articular unas diferencias entre hombres y mujeres que trasciendan lo biofisiológico y determinen en mayor o menor medida su existencia. Dicha diferenciación es resultado de una doble construcción, sociocultural y psicológica, cuyos contenidos definen lo que en la actualidad se entiende por género. El componente sociocultural es el responsable de categorizar la realidad en una dualidad de opuestos, masculinidad vs. feminidad, nutrida de estereotipos y articulada en roles que se han transmitido generacionalmente a lo largo del proceso de socialización desde el nacimiento. El componente psicológico refiere la construcción activa que toda persona realiza de ese mensaje sociocultural y le enseña qué es ser hombre o mujer y cómo ha de comportarse. Este proceso define la identidad del género del individuo, en el núcleo del autoconcepto: cómo ha entendido su sexo y cómo le ha atribuido unas características y unos contenidos que le hacen identificarse, al fin, con una masculinidad y/o feminidad únicas respecto al resto de seres humanos, pero a la vez congruente con las expectativas sociales.”
María Jayme Zaro (Universitat de Barcelona)
“La identidad de género”. Revista de psicoterapia (Vol. X, núm. 40)
En l’assignatura Psicologia de les Diferències Individuals hem estudiat la problemàtica de les diferències de gènere i el seu impacte en la vida quotidiana de les persones. Un dels treballs ens demanava d’explicar com ens ha afectat personalment el procés de tipificació sexual al llarg de la nostra vida. Ha estat una bona oportunitat per reflexionar sobre el meu passat, analitzant el paper que han jugat els diferents agents socialitzadors en la formació de la meva identitat de gènere i, per tant, en la meva identitat personal, però també sobre la situació actual a través de la comparació de la situació sociocultural que m’ha tocat viure amb la que ha envoltat la del meu fill de vint-i-cinc anys. La redacció d’aquestes “memòries” m’ha permès de meditar sobre com han evolucionat (si és que ho han fet) els constructes de Masculinitat-Feminitat en aquest canvi generacional.
El benestar humà, objectiu primordial de la psicologia, ha estat estudiat des dels anys seixanta. Dues són les tradicions més importants en el seu estudi:
1)La tradició hedònica, centrada en el benestar subjectiu dins d’un marc fonamentalment emocional i que es desprèn de les condicions en què es desenvolupa l’existència de la persona. Aquest concepte ha rebut diferents denominacions: felicitat (Argyle, 1992; Fierro, 2000), satisfacció amb la vida (Veenhoven, 1994), i afectes positius o negatius (Bradburn, 1969). El benestar subjectiu ve a ser el resultat d’un “balanç global” (nivell de satisfacció) que fa l’individu de les seves oportunitats vitals (recursos socials, recursos personals i aptituds individuals), del curs dels esdeveniments amb què s’enfronta (privació-opulència, atac-protecció, soletat-companyia, etc.) i de l’experiència emocional que se’n deriva. En altres paraules: “quant li agrada a la persona la vida que porta” (Veenhoven, 1994)
2)La tradició «eudaemònica», més recent i centrada en el benestar psicològic com a conseqüència del desenvolupament personal, en l’estil d’afrontar els reptes vitals, en l’esforç per assolir les nostres fites. Les dimensions psicològiques propostes són sis: autonomia, objectius vitals, autoacceptació, relacions positives amb altres, domini ambiental i creixement personal (Ryff i Keyes, 1995)
Ambdues orientacions s’interessen pel mateix procés psicològic, el benestar personal, però fan servir diferents indicadors per a mesurar-lo, uns indicadors que se situen en una doble dimensió: trets i estils de personalitat (principalment, autoestima, neuroticisme i extraversió) i variables sociodemogràfiques (edat, sexe, estat civil, estatus socioeconòmic i nivell educatiu).
Són molts els autors, d’entre ells els autors d’aquest article, que consideren que aquestes tradicions (més la primera que la segona) dibuixen la imatge d’un subjecte aïllat del medi la satisfacció general i el creixement personal del qual es produeixen al marge de les condicions en què es desenvolupa la seva existència:
“Pero no se puede ser feliz en el vacío, prescindiendo por completo de lo que hay y de lo que ocurre a nuestro alrededor. (...) El bienestar no puede ser entendido al margen de los lazos que nos unen a otras personas (Erikson, 1996), de los patrones de participación y contribución social (Allardt, 1996), y de la cercanía y el calor de la pareja y la familia (Diener, 1994). Un balance global de la vida al margen de los otros, de su compañía, de su confianza, de su apoyo, de su solidaridad y de la implicación en actividades sociales de corto o largo alcance, resulta a todas luces inverosímil.”
Aquest enfocament ens porta a una definició del benestar social individual ben diferent.
Des que vaig començar Psicologia i especialment des de la Psicologia Social estudiem i revisem contínuament la influència del positivisme i del construccionisme social, dues concepcions de la ciència enfrontades que porten a conclusions ben diferents sobre el coneixement de la realitat social. El positivisme, basat en tres supòsits bàsics (realisme, objectivisme i racionalitat) descriu aquesta realitat mentre que la visió construccionista la interpreta basant-se en una concepció dialèctica i de mútues relacions entre tots els elements que la configuren.
Un dels exercicis que ens han proposat en l’assignatura Psicologia de les Organitzacions ha estat comentar aquesta frase:
“La idea és deixar enrera un concepte de coneixement ahistòric, objectiu i individualista”.
El Projecte de l’Acceptació de la Família (FAP, en anglès) és un projecte d’investigació iniciat el 2002 per la Dra. Caitlin Ryan en la San Francisco State University amb l’objectiu d’analitzar la relació entre la conducta específica d’acceptació o rebuig de les famílies davants els seus fills i filles adolescents LGTB (homosexuals i transgènere) amb la salut física i mental dels mateixos als 21-25 anys.
Els resultats d’aquest estudi, publicats el passat mes de gener per la revista Pediatrics i del que es va fer resò la premsa espanyola, són molt importants perquè, per primer cop, s’ha demostrat empíricament (científicament) que el rebuig per part dels pares i cuidadors augmenta moltíssim el risc de depressió, abús de substàncies, suïcidi i infecció VIH. Els joves que van patir un fort rebuig van presentar:
-una probabilitat 8 vegades més gran d’intent de suïcidi
-una probabilitat 6 vegades més gran d’alts nivells de depressió
-una probabilitat 3 vegades més gran de consumir drogues
-una probabilitat 3 vegades més gran d’infecció per VIH i de contraure malalties de transmissió sexual
Pares i mares compromesos amb els seus fills (AMPGIL) han vist com un estudi científic avala les seves experiències personals: els i les joves que reben suport familiar han mostrat nivells molt més alt d’autoestima amb una incidència menor de problemes de salud física i mental.
N’hi ha un altre aspecte interessat relacionat amb la temàtica LGTB del què també volia parlar: la identitat de gènere com a construcció social. Però se m’ha avançat en Joan Carles del bloc Anotacions rizomàtiques amb aquest post... Us ho recomano!
M’ha semblat adient posar aquests temes sobre la taula precissament avui, Dia Internacional de l’Orgull LGTB. Els i les nostres infants i adolescents mereixen tot el suport de la nostra societat. Un col·lectiu molt important si tenim en compte que les investigacions indiquen que entre el 2 i el 7% d'adults són LGB (lesbianes, gais o bisexuals).
P. Martín, psicoterapeuta Servei Psicologia Aplicada UNED
P.R. Montoro, Psicologia Bàsica I UNED
Escoltant aquest programa m’assabento de que és falsa la creença generalitzada segons la qual els humans només utilitzem el 10% de la capacitat cerebral en la nostra vida quotidiana. Ni tan sols hi ha cap investigació que hagi suggerit algun resultat semblant.
Quin és l’origen d’aquest mite? Qui contribueix a mantenir-lo? Quins arguments científics el desmunten?
f 1 PAT/PSIC Sensació en una part, associada o secundària a la produïda en una altra part.
2 esp PAT/PSIC Experiència sensorial de certs individus consistent en l'associació de diversos sentits mitjançant la qual la percepció en un sector sensorial és acompanyada, per correspondència o ressonància, de percepcions en un altre o uns altres sectors.
3 RET Figura retòrica consistent en l'associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials. Ex.: Hi havia un silenci verd.
Passada aquesta època d’inactivitat enceto avui la tercera “temporada” del meu blog amb el meu agraïment als companys blocaires pels seus missatges d’ànim durant aquest temps. Ja sóc aquí! Vosaltres, millor que ningú, sabeu que això d’escriure demana espai i temps físics però, i sobre tot, espai i temps mentals...
I començo recomanant la lectura de l’article publicat en premsa el passat dia 8 (El País) :
“La ciencia y la universidad reivindican el pensamiento crítico” Más de 900 científicos y universitarios de 45 universidades públicas españolas y de los Organismos Públicos de Investigación suscriben un manifiesto en defensa del pensamiento crítico
Vaig llegir el MANIFEST“Críticos y Ciudadanos - La Ciencia y la Universidad reivindican el pensamiento crítico" i no puc estar més d’acord tant en l’autocrítica (!!!) com en la reivindicació del paper que hauria de jugar la universitat pública dins i fora les aules. Us convido a llegir-lo sencer i, per descomptat, a afegir la vostra signatura a les de 1704 persones que ja han signat, entre elles 900 científics espanyols, col•lectiu en el què he trobat representades les universitats catalanes per professors que conec prou bé perquè he treballat amb textos de la seva autoria.
Acabaré amb la transcripció d’uns paràgrafs que em semblen prou gràfics en contra de la narcotització generalitzada que impera en la nostra societat:
“La amalgama ideológica liberal-conservadora llevaba ya años intentando relegar el pensamiento crítico al ostracismo, a la inhibición y a la autocensura, abriendo dudas sobre la función social de los intelectuales y tratando de modelar el comportamiento de la ciudadanía en contra de los valores más positivos de una democracia. El debate ideológico parecía haber desaparecido. (…)
Los hombres y las mujeres de la ciencia, parte sustancial del sujeto que denominamos “los intelectuales”, nos hemos instalado en una “neutra” eficiencia profesional olvidando, muchas veces, nuestra ineludible responsabilidad social. La actividad investigadora no puede permanecer encerrada en una torre de marfil, sino que es preciso mirar más allá del propio microscopio y ocuparse de la realidad social en que se asienta el sistema científico.
Nuestra condición intelectual y ética nos exige estar presentes en los debates públicos, en particular en la Universidad y en los centros públicos de investigación, aportando conciencia crítica a los procesos sociales y políticos, venciendo al miedo con la palabra. Es nuestro derecho y nuestra responsabilidad porque en ellos se dirimen principios y valores fundamentales para la convivencia en nuestro país y el futuro del mundo que queremos.”
Una notícia que es contradiu totalment amb les afirmacions que acostumem a sentir als mitjans de comunicació, que cal destinar més recursos a R+D per tirar el país endavant...
“El emparejamiento selectivo se refiere a la unión en algún rasgo humano de dos individuos más semejantes (emparejamiento positivo) o diferentes (emparejamiento negativo) de lo que cabría esperar por azar (Colom, Aluja-Fabregat y García-López, 2002).”
Les tradicions teòriques nordamericanes marquen l’evolució acadèmica dels 60 amb la psicologia conductual. Un grup de psicòlegs i psiquiatres, entre ells Ramón Bayés, van treballar les tècniques experimentals del condicionament operant, difonent les idees de Skinner i aplicant l’anàlisi experimental de la conducta a la clínica. En 1975 es funda la revista Análisis y Modificación de Conducta, vigent encara actualment.
Als inicis dels 80 comença a declinar el conductisme coincidint amb l’establiment de l’orientació cognitiva a la què s’han adscrit científics importants com ara Bruner, Bandura, Baddeley, Vygotski, Piaget...
Juntament amb els desenvolupaments del pensament piagetià incorporats per Miguel Siguan i l’Escola de Barcelona, continua vigent el pensament dinàmic i psicoanalític consolidat als anys 50.
“El auge de la psicología cognitivo-conductual en la práctica, y también en el mundo académico, no parece dudoso, si bien el peso de las alternativas dinámicas, en muchos casos reforzadas por la incorporación de profesionales de la psiquiatría y por técnicos venidos del mundo latinoamericano a España, no es en modo alguno desdeñable.”
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
.
