En l’assignatura Llengua, Cultura i Societat ens van demanar de redactar un text argumentatiu contestant la següent pregunta:
"Fins a quin punt les llengües que no disposen de sistema d’escriptura tenen menys possibilitats expressives i comunicatives que les llengües amb un codi escrit ja fixat?"
La lingüística no és precisament el meu punt fort, no cal dir que mai abans m’havia plantejat aquesta qüestió. I el que era pitjor... Completament desorientada, no tenia ni idea de per on començar. El primer que em va venir al cap va ser fer un exercici històric comparant la nostra cultura amb civilitzacions primitives passades. Però tan bon punt el senyor Google em va facilitar les primeres referències em vaig adonar del greu error que cometia. Havia caigut de quatre potes en el parany de l’etnocentrisme occidental amb què acostumem a observar, analitzar i jutjar el món. Encara existeixen moltes llengües àgrafes al món: les de les comunitats indígenes amazòniques, la gran majoria de les africanes (en aquest continent es parlen unes 2.000 llengües, un terç del total mundial), etc. Començava a visualitzar el meu treball i, encara millor, començava a formar-me una opinió sobre el tema... Finalment, vaig estructurar la meva argumentació al voltant de tres eixos: les característiques del llenguatge (ús del lèxic, expressivitat); canvis socials i innovació lingüística, i l’escriptura, un procés psicològic superior? Abans de la redacció final ja tenia enllestides les meves conclusions:
CC Some rigths reserved – CC Alguns drets reservats
En l’assignatura Llengua, Cultura i Societat ens van proposar fer un treball sobre aquest tema: “El tractament de gènere en els textos administratius, laborals i periodístics”, cosa que em va permetre aprofundir en la problemàtica del llenguatge no androcentrista i no sexista. Un estudi que m’ha enriquit molt i que, de ben segur, aplicaré en el futur.
Si hagués de resumir l’estat actual del debat (com veureu, no sempre constructiu) ho faria amb aquestes dues cites:
1) La reivindicació del tractament lingüístic de gènere no és una novetat. Existeixen antecedents històrics que demostren el seu ús en el passat:
“Si ens remuntem al primer text del qual es té constància en llengua catalana, em refereixo a la traducció catalana (datada entre el 1180 i el 1190) del Forum iudicum (o Liber iudiciorum), a l’anomenat Libre jutge, un dels primers textos jurídics catalans que es conserven, es pot llegir el següent: Volontat d’aqel o d’aqela que testa en sa vida.”
(Eulàlia Lledó, De llengua, diferència i context,2007)
2) Experts i expertes de diferents disciplines no es posen d’acord. Són respectables tots els arguments però hi ha qui ha arribat a l’extrem de la ridiculització:
“Los empleados y empleadas madrileños y madrileñas están descontentos y descontentas por haber sido instados e instadas, y aun obligados y obligadas, a declararse católicos y católicas, o fielos y fielas a otros credos, o bien agnósticos y agnósticas o incluso ateos y ateas”
(Javier Marías,2006; citat per Carmen Bravo i Eva Antón, Guía para un uso del lenguaje no sexista en las relaciones laborales y en el ámbito sindical, 2010)
Després d’estudiar el tema des de diferents punts de vista, les meves conclusions han estat aquestes:
(A partir dels arguments i exemples exposats anteriorment) podem afirmar que la introducció del tractament de gènere no és una pura qüestió lingüística tal com hem vist que la plantegen alguns experts sinó que és un concepte amb una important càrrega social i ideològica. Tot i conscients que els recursos que ens ofereix la llengua no són sempre aplicables a tots els contextos, pensem que en situació de maduresa lingüística i adoptant l’alternativa més adequada, és possible visualitzar la dona en el discurs quotidià (encara que el llenguatge pugui resultar en algun moment repetitiu). És a dir, és possible visualitzar els dos gèneres gramaticals sense dificultar la comprensió dels tipus detextos analitzats: són dues realitats diferents i així s’han de tractar perquè el llenguatge no només ha de descriure amb precisió la realitat social sinó que també construeix significats. Al seu torn, les noves realitats faran canviar el llenguatge i la nostra manera de veure el món.
El tercer treball ha consistit en una petita investigació foto-visual sobre alguna problemàtica social (entre nou i dotze fotografies) acompanyada d'una anàlisi escrita del projecte.
La primera idea va ser tractar el tema de la immigració però se'm va complicar i finalment, vaig desistir decantant-me per les repercussions que l'augment de població ha tingut en la vida quotidiana de les persones que habiten els pobles de les rodalies d'una gran ciutat.
Les meves nocions de tècnica fotogràfica són molt limitades (és a dir, les fotografies no són gran cosa); em vaig centrar més en dotar el meu reportatge d'un marc teòric adequat.
Taller de fotografia pràctica: sociologia visual i projectes fotogràfics.
El segon exercici consistia en visionar i analitzar un fotògraf/a social d’entre el conjunt de diversos treballs fotogràfics que se’ns van oferir. Jo vaig escollir Andreas Gursky.
“La civilización democrática se salvará únicamente
si hace del lenguaje de la imagen una provocación a la reflexión crítica,
Taller de fotografia pràctica: sociologia visual i projectes fotogràfics.
Aquest mes de febrer he dedicat el meu temps d’estudi a un curset de la UOC, un taller molt interessant però també molt dens per a algú que, com jo, té uns coneixements molt limitats de sociologia, no domina la tècnica de la fotografia ni està acostumada a treballar amb aquest suport. Molta teoria i molt material per revisar amb calma...
Hem desenvolupat tres activitats, la primera d’elles la que avui porto al bloc (autocorregida a partir dels comentaris del professor i de la relectura dels materials). La proposta era aquesta:
Com realitzeu les vostres fotografies? Què enteneu com fotografies socials? Com mireu a través de la càmera? En resum: Com feu fotografies, amb el cor o amb el cervell?
I això és el que ha sortit... (presentació de diapositives Power Point passades a vídeo, 04:31 min)
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
