Des d’avui mateix, aquest bloc pretén arribar a ser un espai lliure de fum. Sí, vull deixar de fumar.
Sóc conscient que el tabac és una droga (legal, però una droga) i, per tant, la deshabituació generalment no resulta fàcil (de fet, porto dos intents frustrats, és a dir, puc parlar de síndrome de dependència). Aquest cop, però, la motivació personal -element imprescindible en aquest procés- és molt alta. He visitat webs com ara el del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona i sé que, més que probablement i durant un temps, patiré alguns o tots els símptomes de la síndrome d’abstinència: nerviosisme, ansietat, irritabilitat, trastorns de la son, cansament, cefalees, dificultat de concentració, etc.
D’altra banda, és un repte perquè saps que has de deixar-ho per sempre més (primer pensament que m’he de treure del cap!), que mai podràs tornar a fumar una cigarreta perquè, inevitablement (com en qualsevol altra addicció), recauràs: no controlem el tabac, és ell que ens controla a nosaltres. Una afirmació que als fumadors/es ens costa molt de reconèixer...
Segons he llegit en tabaquisme.cat, la síndrome d’abstinència pot durar de dos a quatre setmanes, i que oblidar-se dels cigarrets automàtics (additius) pot requerir un mes, període que s’allarga de tres a sis mesos quan el consum està més lligat a situacions emocionals. Tot i que faré cas de les recomanacions del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona (veure quadre), em temo que les properes setmanes no seré una bona companyia...
Em vaig dir a mi mateixa que necessito ajuda. Podia escollir entre diferents possibilitats:
“D’altra banda, el qui hi veu s’adona que hi veu, el qui hi sent, que hi sent, el que camina, que camina i semblantment, en qualsevol activitat hi ha quelcom que s’adona d’allò que hom fa, talment que en senti, hom s’adona que sent, i en pensar, que pensa. D’aquesta manera, adonar-se que hom sent i que hom pensa és adonar-se que hom existeix perquè, com hem dit, existir vol dir sentir i pensar.
Per tant, adonar-se que hom viu quan hom viu és quelcom de plaent en si mateix, ja que la vida és naturalment bona, i adonar-se que hom posseeix un bé és plaent.”
Aristòtil, Ètica nicomaquea
Fundació Bernat Metge (1999)
Citat per P. Barbosa (Base ontològica de la teoria)
A continuació el meu resum de la xerrada amb les dades i comentaris que he trobat més rellevants.
«Ambivalències, culpes i vergonyes en una dona de 30 anys»
a càrrec de Francesc Sainz (Especialista en Psicologia Clínica i Psicoanalista) i Llorenç Ramon March (Metge psiquiatra i Psicoterapeuta).
La pacient va ser orientada al programa de crisi, és a dir, la situació en què es troba la gent que fins a aquest moment de crisi havia viscut amb tota normalitat: abordatge terapèutic intensiu durant dos mesos.
El tercer Cas Clínic que la Fundació Vidal i Barraquer havia programat el passat curs acadèmic va tenir lloc el 20 d’abril:
«Ambivalències, culpes i vergonyes en una dona de 30 anys»
a càrrec de Francesc Sainz (Especialista en Psicologia Clínica i Psicoanalista) i Llorenç Ramon March (Metge psiquiatra i Psicoterapeuta).
La introducció de Sainz va ser llarga i interessant, sobre tot per als qui, com jo mateixa, no tenim massa oportunitats de sentir classes “magistrals” sobre els temes que més ens interessen.
Catalunya, segle XXI. Segons la Memòria
d’Activitats 2005 de l’Associació Catalana per la
Infància Maltractada (ACIM), les darreres dades publicades sobre maltractaments
infantils (per Antoni Inglés i Prats, director del Departament de Justícia de
la Generalitat, 2000) parlen de 20.815 casos detectats a Catalunya, un 1,8% del conjunt de la població infantil catalana
(de 0 a 18 anys)
El segons Cas Clínic
que la Fundació
Vidal i Barraquer havia programat per a aquest curs
acadèmic i que va tenir lloc el passat 30 de març tenia molt a veure amb
aquestes dades:
«No puc confiar en tu» El vincle terapèutic en infants
i adolescents víctimes d’abús sexual i/o maltractament
a càrrec de Rosa Royo (Psicòloga Clínica i Psicoanalista, professora
de la FVB), Raissa Llorca i Carmen Gálvez (Psicòlogues i
Psicoterapeutes)
En aquesta sessió,
aquestes especialistes van parlar dels processos de transferència i
contratransferència, és a dir, els vincles que s’estableixen en la relació
terapèutica des del punt de vista del pacient i des del punt de vista del
psicòleg, respectivament.
***** Catalunya, siglo
XXI. Según la Memoria de Actividades 2005 de la Asociación
Catalana por la Infancia Maltratada (ACIM), los últimos datos publicados
sobre maltratos infantiles (por Antoni Inglés i Prats, director del
Departament de Justícia, 2000) hablan de 20.815 casos detectados en
Catalunya, un 1,8% del conjunto de la población infantil catalana
(de los 0 a los 18 años) El segundo Caso
Clínico que la Fundació Vidal i Barraquer había programado
para este curso académico y que tuvo lugar el pasado 30 de marzo tenía mucho
que ver con esos datos: ‘No puedo confiar en ti’ El vínculo
terapéutico en niños y adolescentes víctimas de abuso sexual y/o maltrato a cargo de Rosa Royo (Psicóloga Clínica
y Psicoanalista, profesora de la FVB), Raissa Llorca y Carmen Gálvez
(Psicólogas i Psicoterapeutas) En esta sesión, estas especialistas analizaron
los procesos de transferencia y contratransferencia, es decir, los vínculos que
se establecen en la relación terapéutica desde el punto de vista del paciente y
desde el punto de vista del psicólogo, respectivamente.
Fotografia: Skrik (El grito), Edvard
Munch (1893) Munch-museet
El passat 16 de
febrer va tenir lloc l’exposició del primer Cas Clínic que laFundació Vidal i Barraquerha
programat per a aquest curs acadèmic:
Conductes
psicopàtiques greus que emmascaren una psicosi en un jove Pere
Barbosa, Psicòleg Clínic i Psicoterapeuta, professor de la FVB
En aquesta sessió es va
comentar el cas d’un jove violador reincident. El psicòleg va emetre el seu
diagnòstic abans del judici i després d’haver entrevistat l’intern en la presó.
El cas no era fàcil: d’una banda, la repulsa social i la pressió exercida per
l’opinió pública en delictes d’aquestes característiques (recordem que fins i
tot a la presó, aquestes persones són considerades menyspreables i tractades en
conseqüència per els mateixos interns); d’altra, les condicions en què es va realitzar
les entrevistes i les proves no eren precisament les més adequades...
***** El pasado 16 de febrero tuvo lugar la exposición del primer Caso Clínico
que la Fundació Vidal i Barraquer
ha programado para este curso académico:
Conductas psicopáticas graves que enmascaran una psicosis en un joven Pere Barbosa, Psicólogo Clínico y Psicoterapeuta, profesor de la FVB
En esta sesión se comentó el caso de un violador reincidente. El psicólogo
emitió su diagnóstico antes del juicio y después de haber entrevistado al interno
en la prisión. El caso no era fácil: por una parte, la repulsa social y la
presión ejercida por la opinión pública en delitos de estas características
(recordemos que incluso en la cárcel estas personas son consideradas
despreciables y tratadas en consecuencia por los mismos internos); de otra, las
condiciones en que se realizaron las entrevistas y las pruebas no eran
precisamente las más adecuadas...
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d’afrontar un problema de salut mental. "Sense ficció" ho fa en el documental “Balls robats”: deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l’itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d’aquest tipus, sigui quina sigui la patologia. El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social, són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
